Relat

El senyor Joan Servent

El senyor Joan Servent va sortir de casa aproximadament a les 8:30 AM. Es va arreglar la fina cabellera blanca i engominada, va tossir i després va badallar amb desídia. Es va mirar els peus: les sabates eren noves i li feien mal.

Havia decidit estrenar-les perquè aquell dia era especial. Era el dia de la seva jubilació. Després de més de quaranta anys treballant al sector de la banca, per fi arribava l’esperada recompensa. Havia començat de ben jove fent feines de secretari de tercera, i amb dedicació, esforç i certa dosi de ingeni havia aconseguit una posició mínimament privilegiada per la qual es podia permetre certs luxes: un bon cotxe, una petita col·lecció de corbates que era el seu orgull més íntim, i un apartament al Maresme que havia tingut la perícia de comprar just abans que esclatés la bombolla immobiliària, pensant ja en convertir-lo en un refugi per a la seva vellesa i un espai de joc per als seus futurs néts.

Va sortir de casa i va mirar-se les sabates. Li feien mal els peus. Quan es disposava a ajupir-se per afluixar-se els cordons, un sense-sostre es va apropar a demanar-li diners per a comprar una barra de pa o un cartró de vi, estirant-lo d’un camal dels pantalons. El senyor Joan Servent va negar amb el cap i el va dissuadir amb un eloqüent gest de la mà dreta. Probablement ho va fer perquè el sense-sostre era de fora, i ell encara tenia certs prejudicis que el temps no havia aconseguit d’eradicar. El problema de les vides petites, per molt honestes que siguin, és que no deixen espai perquè el criteri prengui forma i s’eixampli. El sense-sostre va forçar un somriure esdentegat, el va mirar amb dos ulls tristos, grocs, amb tints de nits sense dormir, i va marxar.

Després que el senyor Joan Servent s’aixequés de nou, un colom va emprendre el vol a pocs centímetres de la seva cara i l’esquivar-lo el va obligar a dur la vista amunt, al cel. De sobte una pregunta va despertar dins seu: quant feia que no mirava el cel?

És un fenomen corrent a les grans ciutats, on la gent acostuma a seguir rutes prefixades, que la costum de veure les façanes dels edificis ens retalli el camp visual i ens impedeixi veure que al capdamunt hi ha una gran massa blava que si mirem fixament ens pot arribar a provocar la sensació que surem i que tenim els peus a l’inrevés. Al senyor Joan Servent li va passar això i, com que la distància que el separava de la feina no era gaire llarga, va decidir emprar un minut en redescobrir el cel.

Probablement no havia mirat als núvols des que era molt jove. Li van semblar estranys, gairebé exòtics: n’hi havia de gruixuts, de prims, de desfilats, de compactes. Com acostuma a passar quan alguna cosa ens agrada o ens extasia, l’home va perdre part del control sobre la mecànica del seu cos i va emprendre la ruta cap a la feina sense que el seu coll deixés d’estar doblegat cap amunt.

Al creuar la primera travessia va ser objecte de burla de dues universitàries que van trobar força graciosa la imatge contradictòria d’aquell senyor ben vestit, ben pentinat i d’aparença seriosa que en canvi caminava fent aquell gest permanent tan estúpid: semblava que tingués el cap enganxat a la nuca i lluïa un somriure quasi infantil. Després va passar pel costat d’un parc i, mentre un gos li corria juganer entre les cames abans de ser reclamat imperiosament per la seva mestressa, un grup de petits ocells va creuar l’espai. El senyor Joan Servent, però, estava massa captivat per l’esfera celest com per que aquella petita interrupció pertorbés la seva activitat. La va notar més aviat com la que un nota quan està veient una pel·lícula i un fotograma cremat provoca un breu tall que, tanmateix, no espatlla la continuïtat del film.

Posteriorment va creuar un pas zebra, òbviament sense mirar a banda i banda com hauria d’haver fet seguint l’hàbit de cada dia. Aviat es van desencadenar un parell o tres de frenades en sec seguides d’un eixam de clàxons i d’insults brutals. Tanmateix, semblava que el blau del cel, que guanyava mica en mica terrenys als últims tons difuminats restants de la matinada, feia que al senyor Joan Servent només li funcionessin els ulls, i havia tornat sordes les seves orelles.

Després d’esquivar miraculosament dos ciclistes furiosos i un jove transportador de bombones de butà, el distretíssim senyor Joan Servent va virar el seu rumb cap a la dreta en un carrer ja més que allunyat del trajecte marcat per la ruta convencional. Havia passat ja més de mig dia i, sense adonar-se, el senyor Joan Servent havia arribat a una de les zones més perilloses de la ciutat.

Aquí els carrers eren més estrets; les parets eren més fosques i estaven més juntes les unes de les altres, així que l’àrea de cel que el senyor Joan Servent podia veure sobre el seu cap es va reduir i contenir en una petita escletxa. Tot i així no va notar cap canvi important, senzillament es va limitar a aclucar una mica els ulls per aguditzar la visió i no perdre ni un sol gram de blavor malgrat els obstacles visuals.

Si el senyor Joan Servent ja havia cridat l’atenció a la resta de la ciutat per la seva postura rara, aquí la cridava també a causa de la seva indumentària de treballador liberal. Amb una agilitat inaudita i sense que ell ho percebés en absolut, un parell de delinqüents van passar pel seu costat i, amb una empenta ràpida i simultània, es van enganxar a ell i li van arrencar la cartera de la butxaca. Quan estaven a punt de fugir corrents van veure que la seva víctima ni s’immutava i seguia caminant recte amb la boca semioberta, i van escapar caminant suaument, imaginant que acabaven de robar a un pobre discapacitat mental i recreant-se en la seva crueltat amb diverses burles sobre això, immersos en un núvol de marihuana.

Al girar la següent cantonada va passar pel costat d’un parell de prostitutes que probablement no estaven de servei a aquelles hores; però que van deduir que podien rebre un bon sobresou a la vista d’un client de tan aparentment bona posició social, espècimen poc comú en aquell barri. Es van apropar a ell murmurant paraules afalagadores i apropant-li a la cara escots abismals, mecanismes de seducció que, naturalment, no van tenir cap mena d’efecte. Sentint-se ofeses i menyspreades, les dues noies van dir-li de tot menys coses maques, i van escopir a les seves sabates noves.

El senyor Joan Servent, incapaç de seguir una ruta coherent sense observar bé la seva direcció, es va perdre en la inèrcia de les seves passes pels laberíntics carrers d’aquell barri, i les hores del dia van anar avançant. El progressiu canvi de color del contorn dels núvols, primer taronja i després negre, lluny de ser un destorb per a la seva obsessió visual, el va delectar encara més i va mantenir viva la seva pèrdua, que ja era total, de les nocions de temps i d’espai.

Aviat el carrer per on caminava es va eixamplar una mica i va morir en una plaça no massa gran, ni rodona ni quadrada, sobre la qual la lluna brillava una mica més clara i el cel es veia una mica més blavós. En una de les seves parets hi havia un edifici gòtic, probablement una església, que estava sent restaurat per dins i per fora. Estava cobert de bastides i voltat de tanques d’obra, doncs també les escales d’accés semblaven força malmeses, plenes de forats; les estaven reformant. Un cartell prohibia el pas, perquè el creia massa perillós. A un cantó del indret hi havia una taula amb algunes parelles de turistes rosses i vermelles sopant paella i vi negre. Havia sortit del barri pobre, o els carrers del barri pobre l’havien conduït a ell a la sortida, segons com un s’ho miri.

Com impulsat per una força incomprensible, el senyor Servent va continuar implacable el seu camí cec, però ara semblava que havia vist alguna cosa diferent: volia la lluna. Si bé abans el sol cremava massa com per apropar-s’hi, la seva contrapart era una mica més tèbia, i tan dolça i estable que semblava que un la podia tocar amb les mans. Fent uns pocs passos llargs i decidits, gairebé una mena d’esprint de marxa atlètica amb les cames estirades, en Servent va avançar cap a la lluna, que surava seductora sobre el mur més alt de l’església, i va caure en un dels orificis de l’escala en obres.

Les últimes dues coses que va veure i va sentir mentre queia en la foscor, panxa amunt i encara mirant enlaire, van ser dos ulls tristos, grocs, amb tints de nits sense dormir, de color de malaltia hepàtica; i una veu llastimosa que parlava en estranger, sense distingir clarament si aquesta veu demanava ajuda, plorava o celebrava alguna cosa.

Víctor Doló

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s