Uncategorized

Sprachskepsis I

Per a remarcar l’obvietat, el lector haurà observat que està llegint. El que resultarà menys obvi segurament per al lector és la resposta a la pregunta següent: què implica el fet que estigui llegint? O, més generalment, i atès que «allò llegit» és un objecte lingüístic, què implica l’ús del llenguatge? I particularment, què implica l’ús del llenguatge en què està involucrat el lector d’aquest assaig? Aquesta és una formulació concreta de la qüestió que ara i aquí mirarem d’investigar.

Tal i com haurà vist el lector més hiperactiu, a hores d’ara ja s’ha insinuat, en el paràgraf anterior, un grau important de circularitat argumental, un parell de peticions de principi1. A veure si podem mirar d’explicitar-les.

Qui hagi tingut un cert contacte amb les humanitats haurà observat en els seus encontres amb el coneixement humà, que aquest acostuma a prendre formes lingüístiques. Els científics, els acadèmics, els matemàtics, els historiadors, els sociòlegs; en resum: els filòsofs, bàsicament exerceixen com a tals escoltant, parlant, llegint i escrivint. En absolut vull dir amb això que escoltin, parlin, llegeixin i escriguin qualsevol cosa. La mena de cosa que acostumen a escoltar, parlar, llegir i escriure és de l’estil de les activitats expressades per paraules com «investigar», «discutir», «afirmar», «plantejar», «considerar» i tantes altres. Aquestes activitats que pròpiament fan del científic científic, o del filòsof filòsof (i així successivament), no impliquen tots els usos del llenguatge, però no sembla ofendre la intuïció suggerir que la relació inversa sí que es dóna. És a dir, que es fa difícil imaginar algú investigant, discutint, afirmant, plantejant, considerant, etc., sense escoltar, parlar, llegir o escriure, és a dir, sense fer-ho a través de l’ús del llenguatge, o si més no, d’algun llenguatge.

Ens plantejàvem al primer paràgraf la pregunta «què implica l’ús del llenguatge?». Al seu torn, la pregunta implica que el llenguatge podria implicar coses. En acceptar la pregunta, hom estableix una certa distància crítica, o com a mínim observacional, respecte el llenguatge, i obre la porta a posar en entredit la neutralitat o la transparència del llenguatge. És a dir, si donem la pregunta per vàlida, vist que emprar un llenguatge pot implicar coses (coses de l’estil de limitacions formals, continguts, categories…) que impregnarien necessàriament sempre tota la nostra producció mediatitzada pel llenguatge, podria ser que tota aquesta producció arrossegués intrínsecament, in-built, incorporat, alguna mena de biaix, desviació, distorsió, etc., que invalidés certes pretensions que, més o menys espontàniament, comporta el nostre ús del llenguatge. Aquestes pretensions podrien ser de la mena que s’associaria a termes com «exactitud», «encert», «correspondència amb el món», «descriptivitat», o per antonomàsia, «veritat».

Recapitulant fins aquí, si la pregunta «què implica l’ús del llenguatge?» és una pregunta vàlida, podria ser que tot el coneixement humà estigués afectat per una impossibilitat d’ésser vertader (o similars) donada la inadequació per a tals pretensions del mitjà del qual no pot prescindir: el llenguatge. Concedit que esclarir la qüestió és important per les moltes i sobretot molt importants conseqüències que té, espero que s’admeti doncs la importància d’indagar en el llenguatge.

Ara bé, quina mena d’estudi del llenguatge podrà fer front a aquesta qüestió? O abans d’això, quina noció del llenguatge hem de manipular per a fer front a la qüestió? El lector amb més memòria recordarà que abans, per a introduir la noció de llenguatge, he enumerat quatre accions (escoltar, parlar, llegir i escriure). Però confio que, en llegir aquestes paraules, haurà imaginat algú que, a més de proferir sons, sentir-los, inscriure caràcters i mirar-los, feia alguna cosa més. D’aquesta cosa més que fa qui escolta, parla, llegeix i escriu, en direm significar. Direm també que el significat és el constituent fonamental del llenguatge, és a dir, que la presència de significat és el que fa que un llenguatge sigui llenguatge.

Això és el que al final del tercer paràgraf d’aquest assaig volia assenyalar, en puntualitzar que el nostre filòsof té un problema en emprar com a mitjà de la seva activitat no només el llenguatge, sinó algun llenguatge. Això és, quan agafem la nostra pregunta (què implica l’ús del llenguatge?) no l’enfoquem només al nostre llenguatge, ni a aquell altre, ni a cap altre llenguatge en concret, sinó al propi fet d’emprar un llenguatge, i per tant a tots aquests i molts altres.

D’aquí que el nostre problema no sigui un problema empíric del llenguatge. És a dir, sigui quina sigui la mena d’estudi sobre el llenguatge que ens hagi d’ajudar a esclarir quina sigui la seva validesa com a mitjancer del coneixement, no serà un estudi del llenguatge de la mena que podria fer habitualment un lingüista (o, si més no, no el que faria el lingüista en tant que lingüista). Podríem conèixer tots els llenguatges del món, no només els naturals, com el neerlandès, el farsi o el maltès; sinó també tots els llenguatges de programació, tots els sistemes d’escriptura musical creats o per crear al llarg dels segles, és a dir, en general, podríem ser capaços de participar de totes les possibles activitats que involucressin significat, i això no ens permetria respondre a la qüestió, com tampoc ens ajudaria particularment estar profundament familiaritzats amb tot el coneixement filològic possible respecte a tals llenguatges. I és que el que ens preocupa no és si concretament l’ús d’un o altre llenguatge (o tipus de llenguatge) implica un defecte, sinó si l’ús de qualsevol llenguatge n’implica. Semblaria, de fet, que l’activitat del lingüista implica assumir com a no-problemàtica la qüestió que en aquest assaig ens ocupa.

El lector més agut haurà observat que, en el tercer paràgraf d’aquest assaig, he omès a l’enumeració d’activitats dels diferents tipus de filòsofs l’activitat de pensar, que també s’ha elidit (no sense ocasionalment complicar encara més l’exposició del text) en els paràgrafs anteriors a aquest. Per a introduir el pensament, doncs, direm que la relació entre pensar i aquelles activitats anteriorment esmentades no dista massa del que fa tres paràgrafs era significar a escoltar, parlar, llegir i escriure. En altres paraules, assumirem que a les activitats investigar, discutir, afirmar, plantejar, considerar, etc., subjau l’activitat pensar. Si hem esperat fins aquí per a invocar el pensament és perquè aquí se’ns multipliquen els problemes, i no sempre de manera gaire intuïtiva: sempre que pensem ho fem lingüísticament? No està gens clar que sigui així. Malgrat això sí que semblaria no ofendre massa el sentit comú afirmar que sovint pensem lingüísticament, i semblaria que és dins el pensament lingüístic que es produeix el coneixement que anteriorment en l’assaig hem associat necessàriament a la mediació del llenguatge.

Segurament un estudiant de filosofia fa estona que diria que el que estem buscant aquí és una investigació transcendental sobre el llenguatge. Un estudiant de filosofia fa estona que parlaria molt de Wittgenstein. De fet segurament parlaria molt (potser fins i tot només) de Wittgenstein al llarg d’aquest assaig, citant, per exemple, aquest fragment del seu Quadern blau:

It seems as if there are certain definite mental processes bound up with the working of language; processes through which alone language can function. I mean the processes of understanding and meaning. The signs of our language seem dead without these mental processes; and it might seem that the only function of the signs is to induce such processes, and that these are really things we ought to be interested in.2

Un dels motius pels quals he evitat fins ara fer-hi referència, i seguiré evitant-ho en el que queda d’assaig, és que, pel format de la seva obra accessible, és molt fàcil interpretar una cita de Wittgenstein com si volgués dir exactament el contrari del que vol dir, com per exemple pot passar molt fàcilment en la cita que he presentat. Si estem familiaritzats amb les aportacions de Wittgenstein a la filosofia del llenguatge, sabrem que l’autor ataca la necessitat de la coimplicació ment-llenguatge, i les explicacions psicologistes del significat.

És aquesta idea, que Wittgenstein explicita per a criticar, la que estem fent servir aquí per a suggerir una manera raonablement intuïtiva de pensar l’explicació del significat (és a dir, de pensar què sigui significar). Aquesta tindria a veure amb el fet que, en significar, es produeix una associació entre el signe (el portador del significat) i un contingut mental subjectiu de la nostra ment, tal que hom entén el significat de, per exemple, una paraula, perquè aquesta té associada en la ment una descripció, o una definició, o una representació, o alguna altra mena d’equivalent semàntic. En la mesura en què això es produeixi, doncs, el nostre problema agafa una nova dimensió: tot el nostre pensament que adoptés forma lingüística seria susceptible d’ésser invalidat.

Hem vist doncs com, si admetem la pregunta sobre la validesa de qualsevol llenguatge (és a dir, de tot allò que impliqui significats), hem d’admetre que s’obre una escletxa per a qüestionar les pretensions de validesa de tot coneixement humà (i fins i tot potser del pensament humà), en la mesura que assumeix forma lingüística, i això obliga a acceptar implicacions desconegudes que podrien ser il·legítimes. Si hem aconseguit pensar això fins aquí ara sí que espero que haurem atrapat tots plegats el nostre lector hiperactiu del segon paràgraf, i ja podem veure per on van els problemes de circularitat.

Això és un text. En el supòsit que trobéssim la manera en un text com aquest de mostrar com el llenguatge no té per què implicar cap impediment a les pretensions del nostre discurs, com a màxim haurem assolit una circularitat de la qual haurem d’argumentar la legitimitat. Si mostrem com qualsevol ús del llenguatge implica un biaix, un error, etc., quin és l’estatus del text que ha mostrat? Animo el lector a seguir-hi pensant (com pugui).

Martí Bridgewater Mateu

1La petició de principi és un tipus de fal·làcia, que es produeix «si las premisas de un argumento contienen el enunciado o la parte esencial del enunciado de la conclusión» (BORDES SOLANAS, M. (2011). Las trampas de Circe: falacias lógicas y argumentación informal. Madrid (Espanya): Cátedra. Pàgina 244).

2WITTGENSTEIN, L. (Sense data) Ludwig Wittgenstein’s Blue Book. Pittsburgh (EUA) University of Pittsburgh.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s