Ressenya

Des del seient de darrere: Crash, de James G. Ballard (4th Estate)

Imatge del film Crash, de David Cronenberg.   Extreta de Zona Negativa: http://www.zonanegativa.com/zncine-critica-de-maps-to-the-stars-y-repaso-a-la-filmografia-de-david-cronenberg/

Imatge del film Crash, de David Cronenberg.
Extreta de Zona Negativa

Si algú et troba llegint Crash (1973) i et pregunta de què va, la resposta correcta és: “Sobre un grup underground amb una fixació fetitxista pels accidents de trànsit”. Si bé és una descripció bastant pueril, el mateix autor, James Graham Ballard (1930-2009), hagués valorat positivament el teu intent d’escandalitzar al receptor desprevingut. Aquest va ser de fet el seu objectiu quan va escriure aquesta “metàfora extrema per a una situació extrema”, que li va valer la censura i unes crítiques brutals, alguna fins i tot divertida, com la ja cèlebre nota d’un editor que el va decretar “més enllà de qualsevol ajuda psiquiàtrica”. Primer i fins a dia d’avui, únic escriptor de ciència-ficció contemporània, J. G. Ballard és la reacció de finals de mil·lenni als Heinleins i als Clarkes que pensaven en planetes desconeguts i en tecnologies de fantasia. Les seves paràboles hiperrealistes ensenyen que els únics aparells criminals són la televisió, els cotxes i els ascensors, que l’únic planeta desconegut és la Terra. Qui llegeixi Crash sortirà d’ell amb aquests axiomes gravats a foc, i no podrà evitar sentir un calfred davant de la lògica del pal de selfie.

El llibre s’obre amb la mort del protagonista, Robert Vaughan, en una descripció exuberant del seu cotxe travessant el sostre d’un autobús ple de turistes mentre intentava xocar contra la limusina de l’actriu Elizabeth Taylor. Les imatges que Ballard ofereix s’encadenen amb un dinamisme i alhora amb un desinterès que fan pensar en un Whitman dotat per la taxidèrmia, i fan d’aquest ‘epíleg-desplaçat-al-principi’ una introducció (quan no una prova d’estómac) a la resta de la novel·la. El capítol següent narra de forma igualment vívida el primer accident del narrador, James Ballard, en xocar contra el cotxe d’una parella, matant l’home i quedant ferit ell mateix. Arran de l’experiència, la psique d’aquest comença a obrir-se cap a les sensuals seduccions dels cotxes, que ara semblen més reals que els seus conductors, en contrast amb la desapassionada relació que manté amb la seva adúltera dona, qui és un exemple perfecte de com s’hauria de desenvolupar una genuïna burocràcia del sexe. Poc després, quan James comença una relació amb Helen Remington, la dona que sobreviu al seu accident, descobreix la presència d’un assetjador voyeur amb la cara plena de cicatrius, Vaughan, ex presentador televisiu convertit ara en profeta d’una nova sexualitat salvatge.

El primer que sobta en llegir qualsevol llibre de Ballard no és tant la seva estructura o les seves imatges com ho és el seu estil. La prosa en les seves mans es converteix en un instrument quirúrgic d’anàlisis, sota el qual les escenes no són descrites, sinó que se n’anoten les característiques, seguint la dinàmica típica d’un patòleg forense. El seu llenguatge de bisturí dóna la mateixa distància al lector amb la història que la que té l’espectador amb el balanç televisiu de les víctimes de carretera. Aquestes singularitats li han valgut a l’adjectiu ballardian un lloc en el Collins English Dictionary, que recull la paraula com a “relatiu a les condicions descrites en l’obra de Ballard, especialment distòpia moderna, depriments paisatges fets per l’home, i efectes psicològics del desenvolupament tecnològic, social o ambiental”.

Aquests temes, que per mèrits del nostre autor són ja ballardians, són els leitmotivs que presideixen la seva obra. L’advertència que Crash amaga és tan senzilla com devastadora: es forma una incompatibilitat evident en les societats on els individus deixen d’estar acostumats a la solitud, percebent-la com quelcom negatiu, i l’ús cada vegada més recurrent de tecnologies que condueixen a l’aïllament. En l’època de la satisfacció immediata, la violència és l’únic camí per deixar anar l’ànsia de contacte, i si a més aquesta és violència sexual, millor que millor (recordem l’èxit de Cinquanta ombres de Grey). Alliberats de les restriccions morals del segle XIX, i gràcies a la mecanització progressiva de tots els àmbits de la vida moderna, comença a observar-se el fang primitiu de l’home: el delit pel patiment aliè. L’afecte dels homes cap al proïsme ha degenerat en pornografia. Passió ha passat a significar velocitat. L’idil·li modern mai serà entre un Montesco i una Capuleto, sinó entre l’Individu (amb majúscula) i l’única cosa que pot tocar: el que posseeix. L’única còpula satisfactòria en aquest brave new world serà la màquina-home, gràcies a les postures geomètriques que permet el passar de cent a zero en un segon.

La preocupació per la tecnofília i el tens conformisme contemporanis, dels que Ballard és el millor representant en literatura, va fer sorgir tota una generació d’escriptors i cineastes amb debilitat per l’humor negre i generalment polèmics. Compromesa amb la idea de què la tecnologia obre una nova porta per a la bogeria humana, Videodrome (1983) de David Cronenberg recull molts dels temes de Crash (l’eslògan ‘Llarga vida a la nova carn’ guarda una profunda relació amb els motius principals de l’obra) i els dimensiona fins al surrealisme (el mateix Cronenberg dirigirà l’adaptació cinematogràfica de la novel·la que es farà l’any 1996). A cap fan de David Fincher se li escaparà el to ballardià que destil·len pel·lícules com Seven (1992), The Game (1997), la més recent Gone Girl (2014) i sobretot Fight Club (1999). El club de la lluita (1996) de Chuck Palahniuk segueix gairebé punt per punt l’esquema del llibre de Ballard; tenim d’una banda el narrador indeterminat (en el cas de Crash aquest pren el nom del propi escriptor) que coneix al carismàtic i ‘boig-de-lligar’ protagonista (Tyler Durden- Robert Vaughan), qui li descobreix un submón de violència i amb qui estableix una relació platònica que culmina amb un encontre homosexual i el posterior intent d’assassinat (em deixo el tema de l’homoeròtica de El club de la lluita al tinter per a un altre article). En ambdós casos la figura del ‘psicòpata ideal’, una barreja entre el Príncep Valent i Freddy Krueger, li serveix al pobre tipus corrent per descobrir que la llibertat del confort és un succedani de la llibertat sauvage side. Bret Easton Ellis, un altre dels deixebles espirituals de Ballard, ens ensenyarà amb American Psycho (1991) que no fa falta ser un reprimit esclau assalariat per descobrir que els únics plaers ‘de debò’ avui en dia són la manipulació i l’homicidi. N’hi ha prou amb tenir temps lliure i una casa en propietat.

Sí, de la mateixa manera que quan descobreixes una paraula nova comences a sentir-la a tot arreu, desprès de la lectura de Crash, comences a veure ballardians, com el nen de El sisè sentit. Aquest llibre, amb el seu estil peculiar, la seva història retorçada i el seu humorisme punyent, és una introducció perfecta al pessimisme postmodern. Ballard es posa al volant de la seva histriònica premissa i nosaltres ens deixem conduir en un mal viatge entre uns decorats de cartró pedra. Amb la perícia d’un Dean Moriarty, es mou en la franja abans inexplorada que separa les balades líriques dels menús de McDonald’s, cosa que el fa idoni per a sensibilitats tranuitades amb tendència al romanticisme. Un pensaria en els versos de Robert Burns que Salinger parafraseja en el seu El vigilant en el camp de sègol; ‘Gin a body meet a body, comin thro’ the rye (…)’. Si canvies els cossos per cotxes disposats per encontres sexuals amb prostitutes i el sègol per un erm de piscines buides i voltants d’aeroport, tens l’essència tan ballardiana que es respira a Crash.

Eduard Mestre

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s