El colós sobre rodes

Fa cosa de dues nits de dimecres, estava tornant a casa cap a aquella hora que el carrer es buida d’una gent i s’omple d’una altra. Creuava Tetuan en bicicleta quan veig, i sobretot sento, com venen en l’altre sentit un grup d’uns set nois força agitats, i em faig una nota mental sobre la importància de la separació dels sentits als carrils bici.

Tot va anar molt ràpid, però per fortuna he vist prou pel·lícules com per a que, en recordar-ho, no pugui evitar fer-ho en càmera lenta. Es tractava d’una típica corrua indistingible d’acusacions d’homosexualitat, crits simiescos, objectes brillants i gorres flotants, que desafiaven a Newton pel que fa a la gravetat, i a Boileau-Despréaux pel que fa al bon gust. Muntats sobre les seves més o menys BMX, la colla resultava ni més ni menys estrafolària del que és habitual, si no fos perquè, per al meu astorament, emergeix de la cua del grup la figura imponent d’un paio gros i rodonet mirant de seguir els seus companys sobre un patinet.

El seu aspecte feia pensar en una versió menys forçuda i més baixeta d’en Gegant de Doraemon havent passat una pubertat no massa productiva, que l’havia dut a trobar bona idea posar-se una jaqueta d’aquelles de teixit plasticós blanc amb pèl marró fals a la vora de la caputxa. Alguna cosa en el seu posat mig-geperut revelava que es tractava d’un d’aquells membres de pandilla que tot i haver hagut d’adoptar el rol de mascle beta grassonet, no disposava en el seu arsenal d’una simpatia entranyable o un sentit de l’humor permanent. No pas, no senyor. L’efecte còmic de la imatge era clarament involuntari.

Ni tan sols anava en patinet en plan ‘paio excèntric’ o en plan ‘uau, mireu quina cosa més divertida he trobat’. L’única justificació raonable que se m’acut seria que el dugués per a utilitzar-lo com un objecte contundent en cas de veure’s involucrat en una lluita armada. Suposo que per a tal fi és molt millor que no pas una bicicleta. Però no semblava tractar-se d’això, oh no. De fet, la seva cara transmetia amb una transparència meritòria la preocupació que visiblement li causava la dificultat de mantenir el ritme dels seus companys, i la plena consciència que el seu vehicle era inadequat per a circular entre els cotxes de la Gran Via.

Però malauradament, no es tracta d’un cas aïllat. Proliferen com van proliferar en el seu moment les botigues de cigarretes electròniques, però no fan pinta de voler marxar així de ràpid. El patinet s’estén transversalment i democràtica, sense discriminar per raons de classe, raça, sexe o sexualitat. El porta des del cani vulgar al jove iupi amb camisa blanca i una motxilla d’aquestes d’esport amb una franja de color verd subratllador, que s’està esforçant per culminar la llarga tradició de degradació estètica que començà amb la pèrdua de l’obligatorietat del barret en públic. Però benvolgut conciutadà, no deixis que t’enganyin: anar per la ciutat en patinet no és una conducta socialment acceptable.

El sol fet d’haver de justificar una cosa així ja constitueix en si un repte per a tota una forma de civilització, com el xoc inevitable de dues maneres d’entendre el món, articulades al voltant d’una discrepància de fons sobre dos conceptes incompatibles de dignitat humana. El contacte entre aquest innegable «ells» envers «nosaltres», si bé de moment sembla mantenir-se dins d’una calma aparent, amenaça la nostra cohesió com a societat a llarg termini. Com podem acceptar que els nostres fills vagin a classe amb ells, que esdevinguin els nostres cunyats, que condueixin els nostres autobusos? No n’hi ha prou de fer veure que res ens separa, que compartim un model de bona societat, perquè simplement no és així.

L’ús del patinet com a vehicle de transport urbà és la plasmació d’una mentalitat, d’una resposta a la pregunta sobre què és ésser una persona en el món, amb la qual cap reconciliació és possible, perquè la discussió sobre aquesta qüestió és necessàriament una discussió de principis, que és per definició impossible. Mentre subsisteixi aquesta boirina de correcció política, encara no és imaginable el dia que podrem adreçar-nos a algú i amablement convidar-lo a abandonar el seu patinet sense que ens respongui des de la confrontació, perquè el respecte per a nosaltres i la nostra cultura va en el seu món per darrere del seu patinet. Fins el dia que no trobem una manera d’alçar-nos i afrontar amb valentia aquesta confrontació ineludible, seguirem amb els ulls tancats davant un enemic intern que en absolut podem assumir que serà tan considerat amb nosaltres.

Martí Bridgewater Mateu