Uncategorized

La dissidència que necessitem

Un antic professor meu deia que, si t’agrada el món que tenim (o el toleres), una de dos: o bé estàs mal informat o bé ets una mala persona. Potser tenia raó. És més, potser no participar en els moviment de resistència, que lluiten per acabar amb la desigualtat, també vol dir ser mala persona, perquè significa inevitablement estar a favor de la desigualtat, o tolerar-la. Ara bé, hauríem d’entendre que no tothom hi participa de la mateixa manera: hi ha gent que dedica cada tarda a la causa, en universitats i ateneus; n’hi ha que en parlen amb els amics, i, de tant en tant, van a alguna manifestació; n’hi ha que, simplement, hi rumien i llegeixen Manuel de Pedrolo. I tots els fronts són necessaris. No podem pretendre que tot el jovent estigui organitzat i sigui actiu al mateix nivell; ni podem, ni ens convé. També hauríem d’entendre que no tothom està igualment sensibilitzat; és més, hauríem d’entendre que els que ho estan —els que ho estem— som una clara minoria. I dic “hauríem d’entendre” perquè crec que de vegades sembla que no ho entenguem.

És evident que, gràcies a milers d’activistes de diversos àmbits, cada vegada hi ha més gent, per exemple, que ha pres consciència d’això que anomenem patriarcat, que no es manifesta només en la violència de gènere o en les diferències salarials entre homes i dones sinó que amara subtilment tots els racons de la societat, escolant-se fins i tot en els nostres imaginaris i en el nostre discurs. Però també és veritat que per cada persona que s’atura davant d’un cartell feminista i s’hi interessa n’hi ha vint-i-quatre que se’l miren amb indiferència, o, encara més, se’n riuen. Crec que hauríem de ser conscients de la situació en què ens trobem i intentar fer-hi front, més que no pas anar extremant les nostres posicions rere la trinxera, cosa que només fa que eixamplar la distància entre els cada vegada més convençuts i els cada vegada menys disposats a escoltar-se’ls. No dic que el feminisme hagi de rebaixar les expectatives per tal de sumar adeptes —al contrari: si hi ha tanta gent que el menysprea i el ridiculitza és per culpa del monodiscurs de l’statu quo, i davant d’això no es pot cedir. Però, si bé no hauríem de canviar el contingut del missatge, potser sí que, de vegades, n’hauríem de canviar la forma. Potser hauríem d’explorar noves vies per acostar-nos a aquesta gent que no vol ni sentir a parlar de feminisme, enlloc de limitar-nos a dir-los el nom del porc.

Sovint sembla (remarco el sembla) que els autors de certs cartells i pancartes no tractin de construir una majoria contrària a l’statu quo, sinó de demostrar, no sé a qui, que ells ja estan convençuts, que ells són nítidament revolucionaris i no estan contaminats com la resta de la gent. Cada cop que veig un cartell de l’estil “Contra l’estat opressor, unitat popular” o “Mort al machirulo” em pregunto quina utilitat tenen. Per als més militants són molt plaents a la vista; però, a la resta de la gent, no només els són zero atractius, sinó que els generen rebuig. I l’objectiu no haurien de ser els que ja estan convençuts, sinó els que no ho estan; l’objectiu és tombar el sistema, no fer saber a tothom que nosaltres no hi som, i per tombar el sistema ens cal una majoria que estem molt, molt, molt lluny d’aconseguir. Jo crec que s’haurien d’invertir tots els esforços a expandir l’alternativa, i si això implica haver d’abandonar aquestes formes arcaiques que tant ens agraden però que estan tan lluny de tanta gent, s’ha de fer. Si no, seguirem sent tota la vida els mateixos. Ho deia T.S. Eliot en els seus Four Quartets: “In order to arrive at where you are not | you must go through the way in which you are not”.

Tot això ho dic des de la més absoluta ignorància, i sense haver estat mai implicat directament en cap organització d’aquesta mena; sóc conscient que segur que es tracta d’una qüestió extremadament complicada. Però mirar-m’ho tot des de fora em dóna una certa perspectiva, i de vegades veig que, més enllà de les adversitats que ens envolten, hi ha coses que nosaltres (els d’esquerres) fem malament. La primera de totes és que, de vegades, ens pensem que no fem res malament. Que tenim sempre raó. Que tot el que defensen els nostres referents està bé. No sé si m’explico: estic segur que més d’un i més de dos joves han cridat consignes a favor de Palestina sense haver-se informat suficientment sobre la qüestió. Només perquè toca, o perquè mola. Penso que això només contribueix a generar estigmes que no ens beneficien. Penso que hauríem de considerar la possibilitat que no tinguem raó. Com a mínim considerar-la, per no acceptar premisses sense reflexionar-hi, per no formar un ramat diferent al ramat majoritari, però un ramat, al cap i a la fi. El sentit crític hauria de ser el tret definitori de les esquerres, i de vegades trobo que ens falta; quan veig grups de joves militants que parlen tots de la mateixa manera, es vesteixen tots de la mateixa manera, es pentinen tots de la mateixa manera, escolten tots la mateixa música i llegeixen tots els mateixos llibres, em costa d’entendre.

Un exemple claríssim d’això que fem de vegades d’acceptar les coses sense pensar-hi és l’ús cada cop més generalitzat, en pancartes, diaris i publicacions subversives de tota mena, del plural femení per fer referència a col·lectius de persones: “Llibertat joves anarquistes preses!”, per exemple. Els qui ho fan es basen en la suposada invisibilitat de les dones en les formes plurals generalitzadores del català. Tanmateix, em pregunto quants d’ells han meditat realment per què ho fan i en quina mesura són útils a la causa que persegueixen; quants d’ells han tractat d’informar-se sobre la qüestió i han llegit una mica per dotar-se d’arguments lingüístics en favor de la seva postura. Us recomano un article de Gabriel Bibiloni (“Llengua, gènere i sexe”) que critica demolidorament l’ús combatiu del llenguatge. En cito un fragment prou revelador:

“L’error és acarnissar-se contra una de les característiques fonamentals de l’estructura de les llengües romàniques, com és el fet que un dels dos gèneres funciona com a no marcat. Això vol dir que quan un nom fa referència a una classe on hi ha mascles i femelles (els mallorquins, els protestants, els sords, els moixos), s’usa la forma dita tradicionalment masculina, la que normalment no és marcada formològicament, i que d’aquesta manera tampoc no és marcada d’un punt de vista semàntic pel que fa al sexe. En rigor, no és una forma masculina sinó una forma sense cap mena de gènere. L’error és creure que aquest sistema subsumeix el femení dins el masculí i crea una dependència de la dona vers l’home. Aquest sistema no inclou el femení dins el masculí, ni subordina l’un a l’altre: únicament dota el femení d’uns identificadors formals que nega al masculí, i encarrega al context la funció de destriar si un element no marcat es refereix a mascles o a femelles”1.

No sé si Bibiloni té raó o no; de fet, tot i que l’article m’ha convençut bastant, no estic d’acord amb algunes de les seves afirmacions. Però, en tot cas, no començaré a parlar en femení fins que no tingui clar què és el que cal fer (cosa que dubto). Cal pensar-hi, cal meditar les coses abans de llençar-s’hi abraonadament, encara que sigui amb les millors intencions del món, perquè, si no, correm el risc de fer el ridícul, o, pitjor, de ser contraproduents. Quan veig aquest tipus de vocabulari en totes les publicacions subversives, penso que és curiós que tothom estigui d’acord en fer-lo servir, i m’és inevitable sentir-me lluny de la gent que ho fa; i, si jo me’n sento lluny, no em vull imaginar com se’n sent la gent que no hi coincideix ideològicament.

En fi, no ho sé, potser m’equivoco. De moment, seguiré llegint, i és probable que la setmana que ve canviï d’opinió sobre tot el que he dit. Tant de bo.

Ferran Muñoz Soler

1 Aquí el teniu: http://bibiloni.cat/textos/genere.html

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s