Poesia

Ὄνειρος

Dibuix de Francisco Almansa, il·lustrant el poema

Só jo qui esperarà el tren: Dibuix de Francisco Almansa, il·lustrant el poema

I
Nit. Negra nit. Ben negra nit. A la ciutat
on tothom canta, qui parla espanta. I jo,
silenciós i caminant,
provo de cloure els ulls. Provo de veure-hi clar.
L’amic camina al meu costat, mut-pensarós.

Què fas, què dius? —dic per dir.
“Fa molt que no fugim” respon tranquil l’amic
i, mitjançant la seva facultat serena,
em parla i em fa recordar com temps enrere
teníem costum de creure en la destrucció,
a mode de creació.
“Què ha passat amb els dies quan érem més grans?”
No ho sé, amic. Però ara mateix em pot l’esglai.
Així, ell, sense immutar-se,
amb una pedra fa caure el Big Ben.
I arranquem a córrer. I correm. I correm.
Fugim, agafem un tren que ens duu cap a França,
a la vella França, la llar dels exiliats.
Ho sé sens saber-ho perquè els poblets passats
han canviat ja el seu estil,
ja no tenen el cel gris,
anglès, ben baix i proper i alhora distant
com solia passar en la pàtria que hem deixat.

Canviem de tren, tot saltant,
i correm desorientats.
Respirem com podem, el
descans el deixem per més
tard. Correm més i seguim
sens saber on estem, sens
saber on serem nosaltres ara o després.

(He de fer un parèntesi per explicar
que jo m’he deixat endur i no sé ni per què.
Que no he fet cap mal i que tampoc no el vull fer.
Però fujo amb l’amic, fent-me ja un “sense-demà”).

II
Davant L’Hotel de la Ville de París, l’amic
em demana que el segueixi. Que ell ja sap
on és que, tot fugint, ell i jo hem d’anar.
“Va”. I enfila camí,
entre carrerons estrets sens fi aparent,
deambulant d’amagat, caminant lentament.

I de sobte apareixem
en un bar lúgubre, decadent i vermell
on tots, tots i cadascun dels parroquians
parlen, molt baix, francès ebri i esbiaixat.
I on els mateixos set compassos sonen d’un
tocadiscos molt vell, espatllat i brut.
Però, al fons, seu en un sofà
una dama inquietant que parla un català
sense “erres”, suavitzat.
La dama em mira de lluny, m’està esperant.
Així, jo m’apropo com sóc jo, temerós
i tímid. Em recorre una freda suor
l’espinada, quan em diu:
Messieur, hem de parlâ, vós ja sabeu el motiu”.
Té uns ulls penetrants enmig d’una cara blanca,
cabell enfosquit, trèmol cada cop que parla.
I una figura segura.
Noble gest. Altiu. Honest.

“Vostre viatge acaba, dolç aventurer
Fa la Dama. Encara jeu.
Haureu d’agafâ aquell tren que espera a trenc d’alba,
a l’estació de la nit. Si goseu guaitar-la
us esperarà l’oblit”.
Després d’acomiadar-me d’ella, melancòlic,
m’envaeix un sentiment d’inquietud, d’alcohòlic
desconcert. Arribaré al lloc? Arribaré?

Só jo qui esperarà el tren.

                    III
El tren no passa, no passa
a l’estació de la nit.
M’he submergit en l’oblit.
Qui sap si l’hora s’atansa?

Ja cansat, he maleït
la bella dama que dansa.
Me’n torno a desfer la farsa.
Em parla. Em tremola el pit.

“Mon pensament ha virat,
vull venî, vull venî amb vós.
La direcció, ben mirat

no import…” Diu amb ull plorós.
I en el moment culminant…

David Bernal Almansa

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s