Article

Sota una gèlida lluna mexicana, sol… o Jack Kerouac: falsa icona de la Contracultura

Fotografia de kerouac i Burroughs (1953, Nova  York).  Extreta del The New York Times

Fotografia de kerouac i Burroughs (1953, Nova York).
Extreta del The New York Times

La nit del 3 de febrer de 1969, després d’un casament a San Miguel de Allende, Neal Cassady surt a fer un passeig per acabar de baixar el sopar i la dosi rutinària de secobarbital. Vençut per la son s’estira al costat d’una via de ferrocarril. La matinada del dia següent serà declarat mort en algun hospital. Aquesta podria ser la història d’un de tants busca-raons que la sorra de Mèxic acaba per enterrar, però en aquest cas parlem de l’últim capítol d’una de les grans llegendes dels viatges per carretera, Dean Moriarty, bisbe de l’església beatnik i gènesi del hipster actual. La seva mort obre els anys més fructífers en defuncions per excés de la història, la temporada 1969-71. El seguiran Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin i Jim Morrison. El síndrome de Vietnam entronitzaria aquests i molts altres com a màrtirs de l’última etapa en què Estats Units es podia considerar “la bona de la pel·lícula”.

Jack Kerouac seria triat a la seva mort, també l’any 1969, com a primer i més gran representant en literatura d’aquesta generació combativa i amb ideals que va tocar la seva fi quan Bob Dylan canvià la guitarra acústica de la revolució per l’elèctrica. El seu llibre On the Road va convertir-se en un dels evangelis hippies, i les joventuts que havien de venir l’han consagrat com a clàssic de les lletres nord-americanes. La cultura popular ha admès en els seus esquemes a Kerouac i un selecte grup de literats amics, la beat generation, com una sort de peça de dominó que connecta la “generació perduda” de Hemingway i Fitzgerald amb la Contracultura dels seixanta. Però, fins a quin punt coincideixen la imatge de Kerouac i l’autèntic heroi de les aventures per Amèrica?

Neix l’any 1922 com a Jean-Louis Lebris de Kerouac, fill d’immigrants en una petita comunitat francòfona de Massachusetts. No parlarà anglès de forma fluida fins a l’adolescència, i molt aviat es descobreix amb vocació d’escriptor. S’allista durant la Segona Guerra Mundial com a mariner, però és donat de baixa pel seu comportament esquizoide. Assisteix a classes de literatura a Columbia, on coneix l’any 1944 a William Burroughs (1914-1997) i a Allen Ginsberg (1926-1997) les altres dues figures de la trinitat beat. Ocupat en la recerca d’un llenguatge fresc, cultiva el que ell anomenarà “spontaneous prose”, inspirada en el jazz bop de Charlie Parker. Coneix a Neal Cassady (1926-1969) durant l’hivern de 1947, i amb ell realitzarà quatre viatges per carretera entre els Estats Units i el nord de Mèxic, arran dels quals escriurà On the Road l’any ‘51. Entre 1952 i 1957 escriurà nou llibres més fent servir la tècnica de la prosa espontània, tots ells autobiogràfics i inèdits fins a la publicació l’any ‘57 d’On the Road, que el converteix en un fenomen literari. Dotze anys després, mor d’una hemorràgia abdominal causada pel seu alcoholisme. Tot i aquests apunts, cal dir que la millor font per conèixer la vida de Kerouac, més que qualsevol article o assaig, són els seus propis llibres. Salvant la distància que és prudent prendre respecte qualsevol autobiografia, els seus escrits valen com a prova de la seva vida espiritual i de les seves opinions.

S’acostuma a llegir On the road com una metàfora sobre el viatge interior d’un jove que aspira trencar les normes morals de la societat tensa i conformista de postguerra, una mena de bildungsroman existencialista. Aquesta lectura que comparteixen la immensa majoria de kerouaquistes, no compta amb el suport de cap evidència, ni literària ni biogràfica. Els sentiments de Kerouac cap a les classes benestants de la seva època sempre van ser ambigus: d’una banda anhelava la quietud d’un nucli familiar estable i donava molta importància al sagrament del matrimoni; d’una altra, aquesta quietud era incompatible amb el seu desig primordial, fer-se escriptor. Dos moments del llibre confirmen aquesta dicotomia: l’intent de Sal Paradise (alter ego de l’autor) en la “Primera Part” d’emular una relació de parella amb una noia mexicana i la família d’aquesta, i l’expulsió de Dean Moriarty de casa per part de la seva dona en la “Tercera Part”. El fracàs de les relacions amb les dones és vist com a negatiu, però és sempre positiu en tant que permet llibertat per a seguir viatjant i experimentant.

Un dels pocs límits clars en l’experimentació de Kerouac és precisament un dels que ha estat difuminat amb més esme. Una majoria important dels beat eren homosexuals (Allen Ginsberg va ser parella de Peter Orlovsky durant quaranta anys, Burroughs i Cassady van tenir tots dos experiències amb homes) i això, sumat a que el moviment no va posseir figures femenines rellevants, ha portat a alguns historiadors a insinuar que Kerouac era homosexual. Una vegada més, cap dada biogràfica fidedigna dóna suport a aquest supòsit. Els que el van conèixer mai van tenir motius per dubtar de la seva heterosexualitat[i]. Aquesta hipòtesi absurda no s’hauria estès tant de no ser per la bona acollida que en va fer la generació de l’ “amor lliure”, disposada a veure en un romanç “Paradise-Moriarty” una declaració revolucionària.

Cal posar èmfasi en el fet que les inclinacions polítiques de Kerouac es van caracteritzar per la seva absoluta inexistència. La mesura del seu apoliticisme la dóna And the hippos were boiled in their tanks, escrit a quatre mans amb Burroughs. En aquest relat dels primers anys del grup a Nova York, en plena Segona Guerra Mundial (1944), les úniques preocupacions de l’autor són l’elaboració d’una teoria estètica moderna i els bars que tanquen tard. Només pensa en involucrar-se en el conflicte per la possibilitat de conèixer França (o el que en queda) aprofitant el desplaçament que li ofereix un vaixell de la Marina. Kerouac va entendre sempre la vida de forma estrictament literària, com demostra el fet que tots els seus textos siguin autobiogràfics, i qualsevol cosa ulterior a la literatura quedava en segon terme. El component polític que envolta la seva figura va ser degut en gran part a l’esforç d’un sector important dels beat (especialment Ginsberg i Cassady) per involucrar-se en els moviments contraculturals. Kerouac mai va participar de la Contracultura, i va tenir sempre opinions disconformes amb les actituds hippies. Burroughs va afirmar que “…(Kerouac) va ser sempre apolític. Nosaltres (els beat) vam portar el moviment que ell va començar a la seva conclusió més lògica”[ii]. D’haver sentit això, Kerouac hagués patit una hemorràgia interna molt abans.

D’entre totes les influències que se li han trobat a Kerouac, potser a la que se li ha parat menys atenció és la més determinant per entendre’l: la seva mare. Gabrielle-Ange Kerouac no només va ser el principal suport econòmic de Jack (Ti-Jean, l’anomenava ella) durant la majoria de la seva vida adulta, sinó que en va marcar la relació amb els amics (On the Road), amb les dones (The Subterraneans), i especialment, amb la religió. Kerouac fou tota la seva vida un catòlic convençut, i al final d’aquesta, un ultraconservador amb postures reaccionàries. El suposat idil·li de Kerouac amb la filosofia oriental no va passar mai del flirteig. La lectura atenta de The Dharma Bums revela una fascinació de l’autor pel seu amic orientalòfil Gary Snyder, però cap intenció real d’adoptar els preceptes Zen. El propi autor ho confessava en un passatge de The Scripture of Golden Eternity[iii].

Aquest flirteig, no obstant, denota una profunda inquietud espiritual, que ell sempre va intentar reivindicar per al moviment beat contra la deriva política a què el van conduir la resta d’integrants del grup. Kerouac es va cansar d’intentar explicar als mitjans que ell entenia beat com a beatífic, no pas com a abatut, derrotat (beat down). Trobem aquí el gran problema de fons que revela la qüestió sobre el significat de la paraula: la generació beat mai va existir com a tal. El propi Ginsberg (qui va aprofitar-se més i millor que cap altre de la fama que va anar guanyant el moviment) ho va reconèixer en una entrevista poc abans de morir[iv]. La imatge de Kerouac que tant va fascinar als hippies mai va ser més que un invent editorial (consentit a contracor pel propi escriptor), un foc follet avivat per tots aquells que tenien alguna cosa a guanyar en el procés.

Jean-Louis va inventar Jack, però Amèrica va inventar Kerouac. L’escriptor mític creat en l’imaginari col·lectiu és grotescament diferent a l’autèntic, gairebé cap detall escapa a la deformació idealista promoguda en gran part pels seus admiradors. La Contracultura i, actualment, la contracultura trendy ha buscat de Kerouac una imatge icònica fàcilment aprehensible: la de geni alcoholitzat que va morir de mort pròpia sense deixar de treballar. No va ser en absolut un prodigi literari, sinó que va ser tota la vida un treballador disciplinat, gairebé un monjo de clausura, dedicat enterament al seu ofici fins a la publicació d’On the Road. Després de 1957 no va tornar a escriure cap bon llibre i, arran de la seva fama, començà el seu alcoholisme[v], que ompliria els últims dotze anys de la seva vida.

El Kerouac de 1957 cap endavant pot condensar-se, obviant els seus infructuosos intents per reprendre la seva audàcia narrativa, en dos fragments televisius[vi]: el primer, una entrevista de l’any 1967 per a una televisió canadenca on a la pregunta “Què pensa Kerouac de si mateix?” respon “Estic fart de mi.”, fent que el públic esclati de riure; el segon, un debat televisiu un any després on afirma que “la guerra de Vietnam és un complot dels vietnamites del nord i del sud per fer que enviem jeeps al territori”. Aquest debat de vint-i-dos minuts és la forma definitiva d’arrabassar qualsevol vel de romanticisme a la figura de Kerouac. Es fa difícil de creure que aquell home gras, borratxo i mal vestit, fent grolleries i queixant-se dels hippies i dels comunistes sigui el jove Sal que va institucionalitzar el viatge per carretera. O potser no tant. No podríem dir que el “vell” Kerouac és el resultat obvi d’encolomar la tasca d’icona de la Contracultura a algú que no hi tenia res a veure, la seva conclusió més lògica?

“Vull bolcar la meva ànima en un paper i expressar-ho tot (…). Aniré a tots els llocs i faré totes les coses. Coneixeré a tota la gent que pugui. Pensaré tots els pensaments, sentiré totes les emocions que sigui capaç, i escriuré, escriuré.” Aquestes paraules les va escriure el gran referent literari de Kerouac, Thomas Wolfe, però resumeixen millor que cap altres l’esperit del nostre escriptor. Un desig esbojarrat i salvatge de vida, pueril de vegades i egoista sempre, però sempre sincer, per davant de tot sincer. Aquesta franquesa amb la figura de Kerouac és el que hem de reivindicar aquells que hem gaudit amb els seus llibres.

De totes les fotografies de Kerouac, sigui potser la més franca una que es va prendre la tardor de 1953 a Nova York. En aquesta imatge, Burroughs intenta clavar-li un punyal mentre ell es defensa. L’expressió teatral del jove Jack no deixa lloc a dubtes; fa comèdia. L’autor de Naked Lunch, en canvi, no en fa (mai no en feia); el seu posat decidit, una mena de contraposto homicida, amb el masseter de la mandíbula contret, indica que les seves intencions són fatals. Aquí tota la tragèdia de Ti-Jean; mentre la gent es manifestava de debò, odiava de debò i matava de debò, ell només volia fer el pallasso de debò, com els protagonistes dels seus llibres.

Eduard Mestre Trabal

[i] JEAN-FRANÇOIS DUVAL, Kerouac y la generación beat, Anagrama, 2013, pàg. 89

[ii]Burroughs on Kerouac”, youtube.com/watch?v=5ZlnfhIfIbk

[iii] JACK KEROUAC, Collected Poems, Library of America, 2012, pàg. 185: “I’m a catholic all along. I was really kidding Gary Snyder. Boy, they are so gullible.”

[iv] JEAN-FRANÇOIS DUVAL, Kerouac y la generación beat, Anagrama, 2013, pàg. 39, 74

[v] Ibidem, pàg. 102

[vi]Keoruac interview in French”, youtube.com/watch?v=-r2aOSoRsoE; “Buckley, Kerouac, Sanders and Yablonsky discuss Hippies”, youtube.com/watch?v=oaBnIzY3R00

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s