Columna

El Banquet de Mozart

Sòcrates entra després d’haver-nos fet esperar un temps. Agaton, que estava sol sobre un reclinatori a l’extrem de la taula, el va convidar a seure amb ell:

-Vine, Sòcrates! Permet-me ser ben proper a tu, per ésser partícep dels magnífics pensaments que acabes de descobrir.

Quan Sòcrates s’hagué assegut, respongué:

-Tant de bo, Agaton, que la saviesa es pogués transmetre d’un esperit a un altre, quan dos homes estan en contacte, com corre l’aigua, per mitjà d’una metxa de llana, d’una copa plana a una copa buida!

Un savi pronuncià tals paraules fa uns anys. Incomptables. També pronuncià altres frases que la gent recorda més que aquesta. Frases més cèlebres i més breus, produïdes en contextos més èpics i aparentment meritosos, més sentenciants, més dignes d’un perfil de xarxa social d’avui dia. Però aquesta, dita en el principi d’el “Banquet”, ha passat massa desapercebuda a ulls de la massa.

En veritat us dic que és una llàstima.

És a dir, massa sovint oblidem el significat del desig expressat fa tant per Sòcrates (coneguem o no la frase, a tots ens ha arribat, gràcies al bagatge cultural europeu, el concepte contingut, que és el que interessa de veritat avui) i pretenem, com Agaton, envoltar-nos d’allò que més admirem, amb l’aspiració tan pueril com ingènua d’esdevenir-ne una còpia perfecta. O bé de prendre’n qualitats. O bé d’inspirar-se’n per ser una persona millor en múltiples aspectes.

Al meu cap hi volten nombrosos exemples que contradiuen la realitat que perseguim avui. Recordo un anunci d’Estrella Damm, de fa anys, en el qual Ronaldinho donava la mà al protagonista i aquest no la utilitzava (ni tampoc no la rentava) excepte per beure la cervesa; sé que s’han venut guitarres de personatges famosos a preus desorbitants (passarà el mateix amb Lucille?); quin nen mandrós no ha volgut seure al costat “del empo de la clase, tío, así apruebo”? (o això ho feia per a copiar?); també cal comptar la llarga tradició d’amants que es regalen objectes per recordar-se els uns als altres. L’exemple més recent que recordo, me’l va fer saber el diari Ara: es ven un pèl de Mozart per 16.000 dòlars. No penso dir res al respecte, el titular parla per si sol.

El que volia dir, sincerament, estimats seguidors (si encara existiu. Espero que sí. Si no fos per vosaltres, aquesta columna descaradament alliçonadora no tindria sentit), és que el fetitxisme és una pràctica irracional, inexplicable i, a voltes, fins ridícula.

David Bernal i Almansa

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s