Columna

Elogi de l’adverbi

Escoltant “Bones” de DeYarmond Edison

A fora ja és fosc, se senten turistes al carrer que negocien amb l’home paquistanès de les cerveses i el vidre de la meva porta deixa passar una llum tènue que prové de l’habitació de la meva companya de pis. La cuina està plena de plats per fregar i al menjador s’hi respira un aire massa carregat de fum. No és difícil d’endevinar: jo, com tots els integrants d’aquesta revista, també sóc estudiant. Ja fa dos anys que ho sóc. Vaig decidir continuar formant-me en alguna cosa que m’agradés per gaudir del que m’ensenyessin. Volia créixer acadèmicament per entendre el món i comunicar-me amb el que m’envolta. N’estic aprenent, d’això. I en aquest camí cap al que podríem dir-ne lucidesa vital, la universitat ha fet de pont cap a un món nou, desconegut i excitant. És per això que vull escriure sobre tot allò que ens ensenya la universitat fora de la universitat, sobre tot allò que comença dins les aules i continua sobre les taules massa plenes del bar més proper. És en aquests moments que tinc la certesa de ser allà on he de ser, perquè el que pugui aprendre avui en aquesta gran ciutat amb tota aquesta nova gent amb qui comparteixo estones i estones m’omple d’alguna cosa que les aules de la facultat mai em podran ensenyar pel seu caràcter estàtic, cristal·lí i immòbil. És clar que el coneixement acadèmic evoluciona i creix. Però no ho farà mai de la mateixa manera que tot el món que l’envolta i que ja fa dos anys que descobreixo coreogràficament amb altres persones que un dia, igual que jo, van llançar-se a l’aventura d’aprendre. I ara ho fem junts, perquè la vida és més fàcil si s’enfronta en grup i l’estudi d’una tarda assolellada de juny, també. Qualsevol desgràcia esdevé menys dramàtica i qualsevol alegria s’eixampla a la manera de les ones sísmiques si la comparteixes amb les persones encertades. I potser és aquesta dansa perfecta que formem entre tots la que supera qualsevol coneixement d’enciclopèdia o que, si més no, el torna molt més interessant. O potser no cal jerarquitzar-los i n’hi ha prou amb donar-los el mateix protagonisme i deixar que es nodreixin mútuament per donar fruit plegats. O potser, al cap i a la fi, el més important és gaudir aprenent i aquí, la circumstància que acompanya el verb estudiar es converteix, sense cap mena de dubte, en protagonista.

Kena Rodríguez Kuhn

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s