Uncategorized

Llibres prohibits i lliures lectors

Fotografia de Martin Heidegger. Extreta de The Telegraph

Fotografia de Martin Heidegger.
Extreta de The Telegraph

Estava aparentment atenent a classe quan va sortir la… com dir-ho? La “declaració”. Ara no me’n recordo del seu “per què” però em va semblar tan digna d’objecció com ara. Parlava sobre Heidegger, concretament dels seus polèmics Quaderns negres, i la conclusió era la següent: estudiar un filòsof nazi, antisemita, un “violent” oposat a una societat igualitària, podia influenciar ”negativament” en les nostres ments, de tal manera que en estudiar-lo ens veuríem contaminats indirectament per aquestes idees tan fosques. Està clar que l’exposició de la idea aquí feta cau en el simplisme i és que, de fet, es tracta d’una qüestió que dóna molt de sí. Pensant-la, em vaig adonar que és molt més complexa del que sembla.

Com a lliures lectors, no hauríem de deixar-nos emportar per prejudicis ideològics que ens taquin els ulls davant d’un llibre, l’autor del qual no comparteix la nostra visió social. Heidegger era més que un nazi anònim, ja que la seva visió respecte a les races està en una carretera diferent que la del seu Ésser i temps, tot i que alguns sí que ho veuen. La seva gran influència ha comportat que una majoria el consideri com “el gran filòsof del segle XX”, i aquesta majoria no té perquè ser nazi. El modernisme es va impregnar del vitalisme de Nietzsche, i no eren necessàriament nazis. Borges va deixar espai en la seva col·lecció de La Biblioteca de Babel un recull de contes de Giovanni Papini, i no era feixista. Crec sincerament que la qualitat de les pàgines d’una obra no ve donada per la ideologia de l’autor, no hauríem de mirar-les com si estiguessin tacades de sang. Però compliquem la cosa: hom es compra el Mein Kampf  i l’ensenya a l’aire lliure, ara què?

Ara sí que hauria de parlar amb peus de plom i deixar-me de dir “generalismes” superflus i discutibles. Que una concepció o fins i tot (per què no?) una cultura  sigui diferent a la nostra no comporta una separació entre un superior i un inferior, ni tan sols la presència d’un perill per les nostres “innocents” ments. Però sí un conflicte. Curiosament se’ns fa més fàcil llegir un text que comparteix la nostra visió, l’esperit opositor al totalitarisme de George Orwell o l’absurditat asfixiant i existencial que ens envolta de Kafka, però no estudiem seriosament a un contrari que ens faci qüestionar les nostres pròpies idees o que ens cabregi per què, de fet, quin sentit tindria llegir-lo, no? Ara ve quan l’autor del text es creu algú per parlar com si fos un autèntic intel·lectual: potser ocultament o potser no, llegim una cosa que en nosaltres ja estava escrita, i donem així les mateixes voltes en el nostre cercle de “saviesa convencional”, enfortint les nostres conviccions d’una manera o altra. En el millor dels casos expandim el nostre camp de visió, tota una satisfacció per qualsevol lector. Aquest efecte d’auto convenciment produït perquè una persona ha escrit el que també penses et fa sentir com més coneixedor del món, et fa adonar que no ets l’únic i de vegades creus que l’autor és més intel·ligent.

Malgrat això, no estem sortint del mateix cercle, ens tanquem nosaltres mateixos arrogantment. Quan ens enfrontem a un text oposat a les nostres idees, tendim a veure la nostra visió “com la bona”, la “superior”, mentre que l’altre, la del text, encara no ha assolit el progrés social que nosaltres gaudim avui dia. No obstant això i com he dit abans, no hi ha superiors. No estic dient que això sigui bo o dolent, no vull que us “canvieu de bàndol” sinó que pareu a pensar com reaccionem davant d’una cosa de la que ens neguem a conèixer els seus mecanismes més interiors, perquè per ells, els que la viuen, la màquina desgraciadament funciona.

Dic desgraciadament perquè per mi certes inclinacions ideològiques bloquegen la meva percepció ètica i el pitjor de tot és que tenen arguments, vàlids i no vàlids, que responen a un impuls irracional com la por causada per la ignorància, com la xenofòbia. Una cosa, per mi, tan absurda com aquesta, per algú que ho viu molt interiorment és quelcom inqüestionable. Em semblaria molt ingenu per part meva si comencés a exposar els orígens del nazisme i el Mein Kampf¸ primer, que tot i haver-los estudiat no sóc un entès en el tema, ergo millor que em calli, segon, perquè no és el tema a tractar en aquest assaig. Tot i així el llegiria, merament per un impuls de curiositat antropològica. Crec que com a lliures lectors hem de llegir per conèixer totes les vessants que composen la identitat humana fins avui dia o/i per impedir que es produeixin els mateixos errors del passat, és lícit.

Però no oblidem que nosaltres som Europa, pares de la democràcia, els éssers èticament superiors. Fent recerca d’aquests últims anys he trobat “actes de discutible ètica” com la votació en contra de les mesquites a Suïssa  realitzada l’any 2009, la decisió de David Cameron sobre l’expulsió dels immigrants, o el gran èxit que va tenir el Deutschland schafft sich ab de Thilo Sarrazin el 2011, tot i que també va patir conseqüències.  Ho poso a tall d’exemple, simplement per explicar la nostra civilitzada providència, per explicar com ens mou el progrés. No fa falta que mencioni la corrupció espanyola, veritat? Som tan dignes de criticar com els altres.

La taronja mecànica, Tròpic de càncer, Lolita… Aquestes i moltes més obres han volgut anar en contra direcció de l’opinió pública per atacar els punts febles que corrompen la societat i/o la política d’aquesta, incloent els seus àmbits. Obres revolucionàries que causaven rebuig per la cruesa de les seves paraules però que no s’allunyen de la sinceritat que ha d’acompanyar sempre un escriptor; que han sigut creades per un impuls de fer saber al món el que està passant des de la crua sinceritat, des del seu crític punt de vista, per fer constatar que la realitat no és la que se’ns està dient, per una actitud de canvi. Si aquestes obres haguessin sigut completament destruïdes, possiblement no tindríem aquesta visió més àmplia respecte al passat sobre la condició humana i els seus límits, no ens podríem haver plantejat tantes preguntes per millorar el sistema. A algunes els hi donem la raó ara, hi ha d’altres que encara estan mal vistes (hi ha d’altres que només són polèmiques buides, tot i que això potser és massa subjectiu). Però si us plau, no caiguem en l’etnocentrisme; la nostra moral està lluny de ser perfecta, no hem de pensar que les altres són inferiors, es poden aprendre coses sobre les altres. I és que, com diu Marvin Harris (1990: 22)

Las personas intolerantes hacia las diferencias culturales , normalmente, ignoran el siguiente hecho: Si hubieran sido endoculturados en el seno de otro grupo, todos estos estilos de vida supuestamente salvajes, inhumanos, repugnantes e irracionales serían ahora suyos.

En aquella mateixa classe també es va preguntar fins quin extrem podem deixar-nos emportar per una ideologia que “no és bona”. El nazisme, per exemple. Sincerament, no tinc una bona resposta que pugui resoldre tots els dubtes que pot evocar la pregunta. Ens fa por que ens sedueixi, m’incloc. “El hombre elude siempre el contacto con lo extraño”(Canetti, Elias, 2013: 13) , el que és estrany per ell, clar. El que puc dir és que jo no crec en la prohibició dels llibres, molt menys d’aquells que ataquen contra la societat establerta. El Decameró va ser un dels llibres prohibits per l’església, s’ha produït un efecte contraproduent (com passa amb la majoria de llibres prohibits) i ara és una de les obres punteres de la literatura universal; actualment també s’estudia a les universitats. Hauríem de mirar amb més bona cara aquests llibres controvertits perquè són un crit de sinceritat en què l’autor s’hi ha deixat la pell, se l’ha jugada per difondre la seva opinió. I si algú se la juga de tal manera com per acabar en un procés per obscenitat, com Henry Miller, o patir persecucions, com Stanley Kubrick, és perquè tenien una cosa molt important a dir. Potser algú cregui que això només són fets del passat i és cert que s’ha avançat molt en aquesta matèria, però resulta que no estem en un entorn tan democràtic. Que li preguntin a Luis Gonzalo Segura, autor de Un paso al frente. Hi ha moltes pàgines en blanc en la història d’Espanya, val a dir…

A on vull anar a parar amb això? Totes les preguntes que he intentat a debades respondre no m’han produït més que altres preguntes sense una clara resposta: què hauríem de fer amb el llibre Cásate y se sumisa, per exemple? S’ha d’ensenyar el Mein Kampf a classe? I sobre Submissió, de Houllebecq, què? … No hauríem de banalitzar una cosa tan complexa com decidir què és “bo” llegir i què no. Els llibres prohibits poden ser una clau per descobrir noves facetes de la condició humana però potser la gent prefereix per pròpia salut no veure-les, amb raó o no, no sé. Hem de ser o no hem de ser ignorants? Fins a quin punt? En què? Censura o no censura? No ho sabria dir. Això és i serà un problema tant pels lectors com pels escriptors, i és que “la cobardía intel·lectual es la peor enemiga a la que tiene que enfrentarse un escritor o un periodista, y no me parece que se haya dedicado a este hecho el debate que se merece” (Orwell, George, 2015: 617).

Sergi Saranga Reguera

Bibliografia

Canetti, Elias, 2013, Masa y poder, Alianza, Madrid.

Harris, Marvin, 1990, Antropología cultural, Alianza, Madrid.

Orwell, George, 2015, “La libertad de prensa (Rebelión en la granja)” a Ensayos, Debolsillo, Barcelona.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s