Relat

Sam

En Sam no sabia si estava davant d’un miracle o més aviat d’una obra diabòlica però sí que era conscient que aquell matí ell havia agafat les claus abans de sortir de casa. Ara estava un altre cop davant de la porta, després d’un llarg dia treballant a l’oficina (o com a mínim fent-ho veure), esgotat, només amb ganes de jaure en el seu estimat sofà de color verd vell i acabava d’adonar-se que no hi havia cap manera d’aconseguir-ho, perquè les claus que obrien la porta de casa seva no apareixien en cap de les poques butxaques que el seu texà de marca barata i la seva jaqueta grisa i abrigada sumaven.

Quines eren les opcions? Trucar la mamà? No, feia sis llargs anys que vivia sol i en una ciutat allunyada. Trucar el company de pis? No. Feia sis anys que vivia sol. I el veí? Sí. Calia provar-ho, havia d’intentar saltar de balcó a balcó per a entrar a casa seva per la finestra i així poder, per fi, estirar-se mandrosament en el seu sofà color verd vell. Però el veí li feia por. El senyor Garcés era un home normal i corrent, que vestia sabates normals, pantalons normals, camises normals i duia una jaqueta normal quan feia fred, però la deixava a l’armari quan no en feia. El senyor Garcés era un home que necessitava ulleres però no les portava més estona que la justa i necessària per a llegir el diari cada matí i veure una pel·lícula dels ’60 cada nit. El senyor Garcés era un home que tenia cura del seu bigoti cada dia més hivernal tant com de passar la pols dels mobles del menjador o com d’obrir la finestra de la cuina per a fer notar a tot el replà que el seu estofat de vedella feia molt bona olor.

El senyor Garcés era un artista de la bona educació, però cada cop que sentia el soroll de nens passant a prop d’aquell carrer de la zona baixa de la ciutat esclafia en crits de ràbia, es posava més vermell que el Kremlin i se li inflaven les venes, que ressaltaven molt en contrast amb la blancor habitual de la seva pell i el seu bigoti. Aleshores, llençava el diari per la finestra, intentant, en va, encertar a la testa d’alguna d’aquelles criatures tan malparides.

En Sam l’entenia: tampoc suportava el soroll a crits d’alegria i d’innocència infantil, ni la seva olor a suor de pati i futbol, ni la seva saliva mal escopida cada cop que intentaven pronunciar paraules llargues, ni els seus moviments maldestres, ni res que tingués a veure amb la paraula infància. Potser tenia algun trauma de la seva pròpia, que no volia recordar de cap de les maneres i que tampoc es pararia mai a investigar.

El senyor Garcés va obrir la porta exactament 18 segons després d’haver sentit la trucada d’en Sam i li va desitjar un cordial desig de bona tarda, acompanyat de la seva noble curiositat de sempre. Per tal de no desentonar amb la retòrica dels bons costums del veí, en Sam va aconseguir fer: “Com està, senyor Garcés?”. “Bé, ja ho saps, jove, com sempre”. El senyor Garcés ràpidament va convidar en Sam a endinsar-se en el fosc vestíbul (l’única estança, que en Sam conegués, sense finestres d’aquell pis tan polit) i de seguida el va fer passar també al passadís i el guià finalment fins al menjador. En Sam va quedar-se inevitablement sorprès: la distribució del pis del senyor Garcés era exactament igual a la del seu, però, és clar, era tot més clar, més lluminós, més polit, més net, més elegant, més formal, més clàssic, més senyorial, més intel·lectual… l’únic motiu pel qual en Sam no podia sentir cap mena d’enveja respecte aquest paradís de les llars individuals era que el senyor Garcés no tenia en possessió el seu estimat sofà de color verd vell.

―I què t’inquieta, jove? -començà l’home.

―No res, senyor Garcés. Només em preguntava si vostè té balcó.

―Balcó?

―Sí, sí. Balcó.

―Vaja, doncs no. No en tinc ara ni mai n’he tingut.

El silenci i la preocupació es van imposar a la cara d’en Sam, que acabava de perdre l’única oportunitat d’arribar fins al seu sofà. I per a més inri, ja començava a fer-se força tard.

―Miri, senyor Garcés, és que resulta que aquest matí jo estava molt convençut d’haver agafat les claus de casa, fins i tot d’haver-les emprat per a tancar la porta del meu pis, però ara volia entrar i no les trobo en cap de les meves butxaques i la millor manera que he pensat d’aconseguir tornar a entrar a casa era demanar-li que em cedís durant trenta segons el seu balcó per a saltar una mica i arribar per fi a casa.

―Doncs ja ho veus, jove. No tinc pas balcó, jo. Però seu en el meu sofà una estona, jo trucaré immediatament un manyac i en breus tindràs el problema solucionat.

―És vostè molt amable, senyor Garcés, però no volia causar-li molèsties o incom…

―Cap ni una, jove. Aixeca’t i treu dues copes i vi del moble-bar, que amenitzarem l’espera.

El senyor Garcés va desaparèixer per un altre passadís i en Sam es va aixecar a servir el vi manat.

Al cap d’una estona els dos seien elegantment, com dos senyors de bona tradició, parlant sobre temes molt diversos, centrats sobretot en com trenca i fa burla l’actualitat dels bons costums i la bona moral. En Sam se sentiria incòmode (ell era un home actual, d’avui dia, molt ben col·locat en el món) si no fos perquè ja portava set copes de vi dins el fetge i el senyor Garcés li preparava la vuitena. Però, com sempre passa en aquests casos, el braç de l’home ebri va fer figa i va esquitxar la camisa blanca d’en Sam, accident que va deixar en l’ambient del vespre d’aquell saló d’estar una sensació molt desagradable, tot i l’estat en què es trobaven ambdós mascles: l’elegància i el formalisme havien de prevaler sobre qualsevol circumstància. El senyor Garcés va aconsellar a en Sam que es tragués la camisa en aquell mateix instant, que ell li cedia una altra fins que la seva estigués neta. I va desaparèixer per un tercer passadís, que semblava recent aparegut a la casa. Va tornar al cap de pocs instants, quan en Sam començava a tremolar de fred. Les cortines ballaven amb l’aire fresc de la matinada.

-Vaja, jove. No pensava que arribessis a agafar fred. Vine, que hi posarem solució.

I el senyor Garcés va protegir en Sam entre els seus braços, peluts i calents, i el va fer estirar al sofà, protegint-li l’esquena nua de la brisa freda, i li va apropar el bigoti canós de senyor a la barba rossa i ben tallada, protegint-li els llavis freds de la brisa nua, i li va llepar el coll a poc a poc amb la seva llengua càlida d’home de bons costums i li va causar un calfred. I li va acariciar els cabells i en Sam, que sense adonar-se s’havia oblidat del seu sofà de color verd vell, li va voler treure la camisa blanca al senyor Garcés, però aquest no es va deixar (l’elegància havia de prevaler sobre qualsevol circumstància) i encara va prémer els seus llavis rugosos i forts contra els humits i tremolosos del jove, i li va engrapar el tors ben fort i en Sam li va correspondre automàticament i quan el senyor Garcés va notar que per fi hi havia moviment sota els pantalons del seu jove company de nit, els va baixar fins als turmells i li va agafar el penis amb les dues mans ben fermes i segures, i el va llepar de baix a dalt i camí de tornada i va començar a jugar amb ell, amb l’experiència que només un bon senyor podia tenir i quan en Sam estava a punt d’acabar, de bon grat, a dins de la seva boca, el senyor Garcés, li va mossegar el prepuci ben fort i sec i en Sam va haver de mossegar-se, al seu torn, la llengua per no cridar ni plorar.

De sobte, com sortint d’un somni inquiet a causa del mal que li feia el membre palpitant i roig, va adonar-se va del que estava passant allà i va dir-se a si mateix que no ho desitjava gens i va intentar dir en veu alta que havia de marxar, que era ja molt tard i altres excuses extretes del diccionari del tòpic, però el senyor Garcés ja li havia donat la volta i ja estava a sobre seu, immobilitzant-lo completament, i just en aquell moment el va perforar d’un sol cop i brutal i en Sam ja no va poder fer res més que cridar i plorar de manera desesperada mentre el senyor Garcés gaudia i es movia amb la força que només un bon senyor pot tenir. Al cap d’incomptables sacsejades, quan ja el coixí perdia plomes per les mossegades que en Sam, enmig de convulsions, li havia fet, el senyor Garcés li va trobar la pròstata i en Sam va poder oblidar una mica el mal que li feia el cul i, sense ni tan sols plantejar-s’ho, li va donar un petó, primer fort i intens, sobretot llarg i humit i finalment dèbil i submís al senyor Garcés.

L’endemà al matí, però, en Sam no podia ni caminar ni moure les cames de cap manera i el vi de la nit anterior no li deixava recordar el perquè.

Des d’aquell dia, en Sam no s’ha tornat a oblidar les claus de casa.

David Bernal Almansa

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s