Columna

Dionís a l’Apolo

Cada cap de setmana, les discoteques de Barcelona s’omplen de joves que miren de perdre’s en l’U primordial. Farts de l’aparent individuació de la realitat, passen pels establiments de pakistanesos en busca de substàncies narcòtiques que els alliberin, que els facin sortir d’ells mateixos i els acostin a la unitat última de l’existència. Si us apropeu a la Vila Olímpica veureu que és un lloc magnífic: allà la vida esclata per tots els racons, ningú no té por del sofriment; la gent accepta la seva condició humana amb tota la seva plenitud, i canta i balla i deixa anar el seu cantó dionisíac. “Sóc art!”, em deia divendres un amic meu, a la sala Opium, mentre aixecava i abaixava les mans frenèticament, “sóc art, Ferran, no ho veus?”, “puc sentir l’essència de la naturalesa expressant-se a través dels meus braços”.

Es tracta d’un món força desprestigiat, i a mi m’agradaria reivindicar-lo. Els nois i les noies que es refreguen cada dissabte a les discoteques del nostre país són uns autèntics màrtirs de la causa nietzschiana. De vegades, els porters se’ls acosten per advertir-los: “Chicos, el sueño de la razón produce monstruos”. Però ells segueixen allà, saltant i cridant, impertorbables: “Sí a vida! Sí a la vida!”, i s’abracen els uns amb els altres, encara que no es coneguin. Els admiro profundament. Jo no sóc capaç d’entomar l’existència amb tanta valentia. Jo necessito posar certs límits a la meva animalitat.

És a la sala Apolo, precisament, on l’ambient dionisíac és més espectacular. L’última vegada que hi vaig entrar, la ràfega de vida quasi em tomba a terra. Recordo que vaig sentir llàstima de mi mateix i de la meva manera de malgastar les nits. L’Apolo (on s’hi fan les mateixes activitats que a la sala Pachá, però amb una música diferent i amb roba més cara) és una icona del moviment de resistència vitalista a Barcelona. Allà la gent és tan nostàlgica de la unitat primera que intenta aconseguir-la físicament, als lavabos. L’impacte, quan hi entres, és immens, perquè el nom de la sala convida a pensar que es tracta d’un lloc de reunió de gent mesurada. Res d’això: l’única proporció que hi ha és la de les ratlles de cocaïna que es preparen alguns modernets, blanques i paral·leles com les columnes d’un temple al déu del ditirambe.

Ja n’hi ha prou de simplificar i criminalitzar els qui surten cada cap de setmana; ja en tenen prou amb la seva lluita incansable contra el racionalisme apol·lini com perquè a sobre els anem criticant. Des d’aquí els envio tota la meva solidaritat. Com dirien els nietzschians Coldplay, VIVA LA VIDA!

Ferran Muñoz Soler

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s