Uncategorized

Sprachskepsis II

Confiant que el lector ja ha llegit la primera part d’aquesta investigació, mirarem, per començar, de recordar la naturalesa del problema en què ens trobàvem en acabar-la. Havíem obert, amb la generositat concedida pel lector, el dubte que el llenguatge (potser fins i tot en el sentit general de qualsevol llenguatge) tingués determinades implicacions estructurals que el fessin inherentment inhàbil per a ésser portador de la veritat. Ens fèiem la pregunta de quin seria l’estatus del text que efectivament ens mostrés tal cosa. Què hem de creure davant un text que ens nega la capacitat dels textos d’ésser vertaders, i quin és el següent pas al qual ens duu l’exigència teòrica?

Una opció que se’ns planteja és callar. Per problemes teòrics pensats en termes diferents, però segurament ben relacionats, aquesta és la opció per la qual, segons Aristòtil, es decanta l’atenenc Cràtil, «qui arribà a la conclusió que no havia de parlar i solament movia el dit»1. Per qüestionable que sigui tant el desplaçament temàtic com la veracitat del relat d’Aristòtil (que ho és), això no treu interès filosòfic a l’especulació. Cràtil, desencantat del llenguatge, hauria decidit evitar l’error evitant la paraula.

Però per admirable que sigui el compromís que requereix una adhesió teòrica així de ferma, i potser a això degut, no podem deslliurar cap Cràtil d’escrutini crític. I és que per bé que hagi abandonat la paraula, Cràtil assenyala amb el dit. I indubtablement, quan Cràtil assenyala amb el dit, està significant, meaning, volent dir quelcom, i potser aquí l’error hagi trobat una escletxa.

Una de les coses que més pesava en el nostre dubte pel que fa al valor representatiu del llenguatge era segurament la qüestió de la relació arbitrària entre el signe i el seu significat. És a dir, la nul·la semblança entre, per a agafar un exemple tòpic, la paraula poma i una poma. Aquesta arbitrarietat tant intuïtivament copsable es fa particularment evident quan hom considera la diversitat de signes (per exemple paraules) que poden designar un mateix objecte. Jo puc referir-me a les postres del meu dinar d’ahir amb paraules tan diverses com poma, Apfel, ਸੇਬ, o fins i tot Logoteta del Duomo si així ho acordéssim abans d’emprar-ho com a signe. O de fet també m’hi puc referir tal i com acabo de fer amb l’expressió «les postres del meu dinar d’ahir».

Si bé doncs veiem com molts signes són arbitraris, molts cops es parla de signe com una cosa que no té una relació arbitrària amb allò de què és signe. En aquests casos s’empra sovint el terme significació natural, que seria la implicada en la relació per exemple entre (agafant altre cop exemples tòpics) les anelles del tronc d’un arbre i la seva edat, o el fum i el foc.

Semblaria doncs que el que justificaria abandonar les paraules per a assenyalar amb el dit seria l’absència en el segon cas d’arbitrarietat en la relació entre el signe i allò que aquest significa. La relació entre la cosa assenyalada i l’assenyalar-la hauria de ser unívoca, comprensible sense haver adquirit mai (ni de forma innata ni per aprenentatge) el coneixement de cap codi. El filòsof Ludwig Wittgenstein (ja esmentat a l’assaig anterior) ens convida amb raó a qüestionar que aquest requisit es compleixi en casos com el que estem considerant. La sospita aniria per aquí:

La interpretació habitual del signe que apareix a continuació és que els dits estan assenyalant Heràclit a la figura A, i no pas a la figura B. Ara bé, jo puc sense que constitueixi cap problema teòric definir el codi que uso de tal manera que el significat d’assenyalar amb el dit sigui que és a B, i no pas a A, que tots els dit assenyalen Heràclit

Figura A

fafa

Figura B

fefe

Això pot resultar contra-intuïtiu degut a que la interpretació segons la qual els dits assenyalen Heràclit a B no es correspon a l’ús convencional del signe, però no hi ha a priori cap element que ens dugués, en el cas hipotètic de no estar avesats a cap dels codis aquí implicats (siguin l’habitual o el definit aquí ad hoc). Precisament perquè l’ús convencional del signe d’assenyalar és convencional en sentit propi, no s’escapa, per bé que abans semblés plausible, de l’arbitrarietat.

Ni tan sols el que semblava un signe tan estretament lligat al que significa com el que fem en assenyalar amb el dit es deslliura de l’arbitrarietat que obre una escletxa entre l’ús de signes i la certesa de la seva adequació. No sembla que puguem fer servir res per a referir-nos a una cosa que no sigui la cosa mateixa, sense empastifar-nos en el fangar teòric del llenguatge i el problema de la seva adequació a allò de què és llenguatge.

Restaria doncs romandre en silenci no només oral, sinó comunicatiu, teòric, mental, i a tots els efectes de què fóssim capaços, a la manera potser d’algun monjo eremita, en el rastre del místic d’una o altra tradició teista. O potser establint una relació diferent amb la paraula: parlar eliminant tota pretensió de veritat. Parlar l’home no com parla l’home, si no com menja l’animal, amb l’espontaneïtat i la ignorància al quadrat d’ignorar la mesura del que s’ignora.

I com diferenciaríem aquest ús de la paraula de l’ús comú? No hi ha precisament una pretensió de veritat en aquell ús del llenguatge que curosament i sofisticada evita l’error, o que busca la manera de fer la trampa a les trampes del llenguatge? L’abandonament de la parla com a lloc de compareixença de la veritat implicaria potser no una transformació de la forma en que ens expressem amb el llenguatge, ni una decisió sobre si usar-lo o no, sinó un canvi en la manera d’entendre què fem quan parlem, i potser l’admissió que no hi ha usos del llenguatge que escapin el risc de ser flatus vocis. Inclòs aquest? Arribats fins aquí sembla clar que es desprenen problemes pràctics evidents en el cas hipotètic que admetem un grau màxim d’incapacitat del llenguatge per a vehicular la veritat, sigui en si o en el pensament, sense que cap actitud teòrica que se’n pugui desprendre estigui lliure de problematicitat. Sort doncs que els pressupòsits que ens hi han dut no siguin ni pocs ni evidents.

1 Aristòtil, Metafísica Llibre IV Capítol 5, 1010a10-15

Martí Bridgewater Mateu

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s