Article

Locke vs La taronja mecànica

 

Imatge de La taronja mecànica. Extreta de Simon and Macek and Film

Imatge de La taronja mecànica.
Extreta de Simon and Macek and Film

 

La novel·la La taronja mecànica, escrita per Anthony Burguess l’any 1961 i publicada l’any següent, famosa per la seva adaptació al cinema per part de Stanley Kubrick l’any 1971, suposa un futur distòpic que trenca amb el pensament de Locke i presenta un món de violència com el de Hobbes i un estat controlador, completament maquiavèl·lic.

La novel·la, a l’igual que el film del director estatunidenc, és molt còmica tot i el seu contingut, i va causar una forta impressió quan va sortir publicada a principis dels ’60. Tot i la seva càrrega satírica i còmica, fora de l’àmbit literari no va aconseguir fer gens de gràcia fins molts anys després.

A La taronja mecànica se’ns narra la història de l’Àlex, un noi de 14 anys (a la pel·lícula en té més de vint) enamorat de l’ultraviolència i de la música de Ludwig van Beethoven. Amb la seva banda es dedica a cometre tot tipus de delictes i abusos sobre els demès i pràcticament no té cap tipus de respecte per la vida humana.

Tot i el pessimisme que destil·la el futur presentat per Burguess, és necessari destacar que posteriorment a la publicació de la novel·la, l’autor va escriure un últim capítol de l’obra, el capítol 21, on el protagonista aconseguia, mitjançant la seva pròpia experiència i no a través de la intervenció de l’estat (un punt molt important per comprendre el missatge de la novel·la), reconèixer el camí del bé i abandonar el seu estil de vida ultraviolent. A l’adaptació al cinema realitzada per Stanley Kubrick no s’hi incorpora aquest capítol 21 ja que el director va escriure el guió del film a partir de l’edició nord-americana de la novel·la, on per recomanacions de l’editor no s’hi havia inclòs aquest capítol. És per això que la pel·lícula té un final molt més fosc que el desitjat per Burguess.

El noi i la societat

L’Àlex és un noi que no es troba en concordança amb les disciplines que ha de complir el ciutadà corrent, no està d’acord amb les estipulacions establertes per la societat i per això és considerat com un perill pels altres: en aquesta distòpia, aquesta criatura de Déu està desequilibrada i es creu que tot li pertany. A què és degut això? El jove protagonista no només està disconforme respecte a cedir la seva llibertat pel benestar de l’estat, sinó que es posiciona en contra d’ell i de tot aquell que hi estigui compromès. Es tracta d’un jove que està en estat de naturalesa en un territori dominat per l’estat, un jove que no sap distingir els límits entre el bé i el mal i gaudeix de les tortures; aquests fets provoquen que els dos es trobin en un estat de confrontació, en un estat de guerra.

L’Àlex i tota una onada d’adolescents estan en contra de les imposicions de l’estat i, ja que no els hi permet produir quelcom constructiu i productiu, opten per la destrucció; és a dir, que tota aquesta violència és a causa de la limitació d’expressió i per això volen una nova via pròpia i creativa a la vegada que destructiva. Aquesta idea està clarament relacionada amb l’onada del moviment punk, de la contracultura, del gran nivell de violència a Londres, de l’esperit inconformista, al cap i a la fi, que a causa de la postguerra, la conjunció de la urbanització massiva i l’ascens de la classe mitjana, vol marcar la diferència amb el seu passat, el qual provocava un ressentiment molt estès. L’Àlex, a l’igual que la novel·la, és fill dels anys ’60. De fet, tot això amaga una lluita de classes socials, dels proletaris contra els burgesos. En el cas de la banda de l’Àlex, ells ataquen a la població per diversió, independentment de la consideració social i el seu grau de riquesa, ho fan simplement per desinhibir-se i desfogar-se; ser diferent al que l’estat obliga condiciona la seva personalitat, és per aquest motiu que als ulls de tots són uns desequilibrats.

Tal com va dir Locke:

Quienquiera que haga sin derecho uso de la fuerza, y tal hace dentro de una sociedad quien la ejerce fuera de la ley, se pone a sí mismo en un estado de guerra con aquéllos contra los que esa fuerza es empleada (1990: 43).

Però es tracta d’uns agressors que la població no pot fer front sola. A diferència del que suposa Locke, aquesta nova joventut no havia pactat abans cap acord de cessió de drets ni llibertats a canvi de qualsevol protecció, no hi ha hagut cap consentiment previ. La tendència a ser diferent implica el desacord amb les lleis imposades de l’estat i és que la necessitat de retornar a un estat de plena naturalesa (que és l’antònim de ciutadà) en un territori governat per un estat evoca el conflicte. El liberalisme de Locke suposa la llibertat de la persona, però aquestes no encaixen en els límits de llibertat disposats i volen arribar més lluny, fins al punt de trencar la convivència.

L’Àlex, en Peter, en Georgie i en Dim creuen que la ciutat és seva, es reivindiquen com a líders tirànics (sobretot l’Àlex) que no governen més que a ells mateixos, només destrueixen per un impuls adolescent. De fet, al marge del llenguatge estipulat, en creen el seu propi, una barreja de paraules derivades de l’anglès i el rus, les quals representen els grans poders polítics d’aquells temps i serveix com a recurs de l’autor per manifestar el poder de la influència política en el món social, la inculcació de valors indirectament en el cervell: el nadsat vocabulary.

L’educació, representada pel cruel professor (P. R. Deltoid), fracassa en el seu intent de redirigir-lo segons els valors de la ciutadania i acaba veient com el seu alumne acaba cometent assassinat; com a conseqüència, l’estat reacciona davant els crims del jove i el porta a la presó, que més que un espai per a corregir-lo és un lloc de càstig. L’Església és l’únic element que té una finalitat de canvi dins d’aquest àmbit, però per l’Àlex significa més una via per guanyar-se la confiança i poder fugir d’allà que cap altra cosa. Tot canvia, però, en el moment en què l’Àlex accepta el tractament psicològic, la tècnica de Ludovico. Com va dir Burguess: “Alex is an exemplar of humanity: he is aggressive, he loves beauty, he is a Language-user” (1972: 247).

Repressió, correcció i seguretat

Tal i com s’ha exposat en el punt anterior, l’Àlex és un noi en conflicte constant amb la societat que el rodeja, fins al punt de convertir-se en un assassí. Fins a aquell moment, l’única resposta de la societat al comportament inacceptable del noi, a més de les multes i ocasionals detencions, havia estat assignar-lo a un treballador social perquè l’ajudés a reconduir la seva actitud.

La societat doncs, coneixedora que el comportament de l’Àlex atempta contra els drets i llibertats dels altres ciutadans, intenta reconduir la seva conducta per tal de fer-lo adequat per viure de forma civilitzada. A la novel·la, el primer problema arriba a causa de la ineptitud d’aquest treballador social al càrrec de l’Àlex, P. R. Deltoid, un home neuròtic i amb un comportament tant a la frontera d’allò acceptable com el dels nois que té al seu càrrec.

Arriba un punt però, que l’Àlex va massa lluny i acaba cometent un assassinat. En aquest punt, la reacció de la societat és molt més severa, i el jove acaba a la presó. Aquest lloc però, com bé s’ha apuntat, és més un lloc de càstig sense altra intenció que no sigui separar aquelles persones amb comportaments inacceptables de la resta de la societat que una institució amb la voluntat de reformar la conducta dels seus inquilins.

Quan l’Àlex ja portava dos anys empresonat, un nou govern va pujar, i davant la falta d’espai per “a la imminent arribada de presos polítics” s’intenta buscar una forma de rehabilitar els presos convencionals, com el nostre protagonista. La solució a aquest problema sorgeix amb la coneguda com a “tècnica Ludovico”, un tractament basat en el condicionament pavlovià. Aquesta tècnica consisteix a barrejar de manera simultània l’efecte d’una droga que produeix vòmits i malestar amb imatges de l’estímul que es vol anul·lar.

En aquesta “tècnica de Ludovico” i en el seu ús per part de la societat de la novel·la trobem un dels punts centrals de l’obra de Burguess i d’aquest treball. Contradient la idea de Locke sobre que un Estat no ha d’existir com a conseqüència d’una retallada de drets en la llibertat dels seus ciutadans, a canvi de la seguretat, per exemple, com deia Hobbes, a La taronja mecànica observem com hi ha una actitud completament oposada a la promulgada per aquest pensador. Tot i això, sí que és cert que hi ha certs aspectes que podrien portar a justificar i fins i tot a assimilar l’Estat distòpic de l’obra amb el plantejat per Locke. Per començar, podem observar com al personatge de l’Àlex, completament apartat d’allò que és pot considerar com a un comportament acceptable en societat, se l’aparta d’aquesta d’acord a la idea que un Estat pot i ha d’emprar “la força de la comunitat en l’execució de tals lleis i en la defensa de l’Estat […] i tot això únicament en pro del bé públic” (1990).

La necessitat d’aconseguir aquesta força suficient per aplicar els dictàmens de la llei, a més, és un dels principals motius pels quals els humans s’uneixen en comunitats, l’obtenció d’un poder executor segur. Tot això sumat al fet que en aquest cas concret, l’Àlex és condemnat a causa de l’assassinat d’una dona. Així, els punts que Locke exposa en el capítol novè del seu Segon Assaig sobre el Govern Civil, concretament en els apartats 124 i 125, on situa la necessitat de lleis establertes, fermes i conegudes, juntament amb la presència d’un jutge conegut i imparcial, com a motius de la formació de la societat, es veuen complerts en l’Estat de Burguess.

El problema i l’error, si es pot anomenar així, de l’Estat d’acord amb els dictàmens de Locke, s’origina quan es decideix a utilitzar la tècnica de Ludovico amb l’Àlex. El noi, condemnat a 14 anys de presó, evidentment accepta presentar-se voluntari a aquesta nova teràpia quan s’assabenta que podria sortir en llibertat en tan sols unes poques setmanes. Però el tractament, tal com alerta el capellà de la presó, consisteix en treure (bloquejar) del noi, tot instint violent a ulls del sistema. Això significa, en poques paraules, crear un ésser vàlid per viure en societat alhora que s’interfereix en la seva pròpia llibertat, fins i tot en la més bàsica de totes elles, la llibertat de pensament i també la llibertat d’acció. A l’Àlex se li extreu el dret al lliure albir. Això, evidentment, va en contra de la idea que Locke tenia de les potestats i deures de l’Estat. Es pot justificar que el noi protagonista accepta voluntàriament participar en aquest tractament, però cal recalcar que en l’acte de firmar el mateix consentiment al protagonista no se li permet llegir el document complet, a més que durant el propi tractament, quan comença a sonar la música de Ludwig van Beethoven, els científics fan cas omís de les súpliques de l’Àlex per parar.

Com a resultat, queda un noi que en ser retornat a la societat es troba minvat de certes llibertats individuals, com escoltar la música que li agrada, per exemple. Aquest fet és tot el contrari a la idea que tenia Locke sobre l’origen de la societat: “Per tant, el fi suprem i principal dels homes en unir-se en repúbliques i sotmetre’s a un govern és la preservació de les seves propietats” (1990).

A Clockwork Orange, el terme

El nom de la Taronja mecànica prové de l’expressió cockney (dels barris baixos de Londres) “you’re queer as a clockwork orange”, que significa “estàs més desviat que una taronja mecànica” o “de rellotgeria”. El terme en si és una clara metàfora sobre la manipulació de les persones per mans del control excessiu de l’estat, sempre impulsat per la por a perdre el control i a mantenir-se en el poder, que arriba fins a tal punt d’accedir a tractaments inhumans que afecten al lliure albir de les persones. En el moment que algú trenca l’ordre establert se’l redirigirà psicològicament, per tant, es modificarà el seu cervell, de tal manera que no ho torni a fer; aquesta és la filosofia de l’estat de Burguess, intervencionista i autoritària, totalment contrària a la de Locke, ell, que estipulava que l’objectiu de l’estat era aconseguir la màxima llibertat individual per sobre de la col·lectiva. És més, l’estat de guerra amb aquest noi ara reconvertit (que no pot escoltar mai més la seva música preferida sense patiment) i la població encara és vigent, l’odi encara es manté i això provoca que en el desenllaç, a causa de totes les venjances, torni a ser el que era abans.

És necessari, llavors, reconduir tota la població de tal forma que no siguem mai propensos a la violència a partir d’aquesta tortura mental? És legítim? Com hem dit abans, es tracta d’una població caòtica, equivalent a la visió de Hobbes, i d’un estat maquiavèl·lic, que no veu cap límit per tal de solucionar el problema de la violència. Locke i Burguess són grans defensors de la llibertat, un amb una visió optimista, l’altre més pessimista, però que igualment veuen que l’estat no pot arribar a aquests extrems tan il·legítims que no tenen cap consentiment previ de la societat. Com va dir Burguess: “it is preferable to have a world of violence undertaken in full awareness – violence chosen as an act o will – than a world conditioned to be good or harmless” (1972: 248).

Rubèn Qui i Mena

Sergi Saranga Reguera

Bibliografia

  • Burguess, Anthony, 1972, “Clockwork Marmalade”, dins Clockwork Orange, 1962, Penguin, Gran Bretanya.
  • Locke, John, 1990, Segundo tratado sobre el gobierno civil: un ensayo acerca del verdadero origen, alcance y fin del gobierno civil, Alianza, Madrid.

 

Anuncis

2 thoughts on “Locke vs La taronja mecànica

  1. Error, el ultim capitol de clockwork orange estava en la novel·la desde el principi, el que va passar es que l’editor que va publicar el llibre a estats units va obligar a al senyor Burguess a treure-la

    M'agrada

    • Moltes gràcies pel seu aclariment! Òbviament que aquest capítol tan particular ja estava en la novel·la des del principi, si no, no el podríem haver llegit; i crec que es dóna suficientment per entès aquest conflicte quan diem el següent:

      “A l’adaptació al cinema realitzada per Stanley Kubrick no s’hi incorpora aquest capítol 21 ja que el director va escriure el guió del film a partir de l’edició nord-americana de la novel·la, on per recomanacions de l’editor no s’hi havia inclòs aquest capítol.”

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s