Ressenya

Jonathan Littell: Les benignes (2006)

Imatge de portada de Les benignes en Quaderns de Crema.  Extreta de l'Ajuntament de Piera

Imatge de portada de Les benignes en Quaderns Crema.
Extreta de l’Ajuntament de Piera

Germans de l’espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar. No som germans teus, em replicareu, i no ho volem saber. I sí, és cert que es tracta d’una història ben fosca, però també edificant, un veritable conte moral, us ho asseguro.

Així comença l’obra Les benignes (Les bienveillantes en el títol original en francés), la primera novel•la de l’escriptor francoamericà Jonathan Littell. Nascut a Nova York, fill de mare francesa, Littell viu alternant entre Barcelona i París. La novel•la Les Benignes li ha valgut el Premi Goncourt i el Gran Premi de novel•la de l’Acadèmia Francesa, així com l’obtenció de la nacionalitat francesa per la seva “contribució a la brillantor de França”.

Les benignes és un extensíssim fresc del front oriental durant la Segona Guerra Mundial a través dels records d’un antic oficial de les SS de l’Alemanya Nazi. Al llarg de 1200 pàgines, acompanyarem a Maximilien Aue en un viatge des de Polònia fins al cor de l’URSS i els països balcànics. Aquest viatge però, servirà no tan sols per narrar algunes de les accions més atroces d’aquells anys, sinó que també serà el mitjà elegit per justificar-les, d’acord amb l’estricte codi militar d’ordre i acció.

Aue no sent cap tipus de penediment per les seves accions d’aquells anys, va fer el que feia falta. El llenguatge que empra amb el lector és directe, i en moltes ocasions, fins i tot agressiu. En un dels moments de major genialitat de l’autor (en el pròleg), Aue ens invita a imaginar-nos la magnitud de la massacre d’aquell front només per, instants després, desafiar-nos a afirmar que nosaltres no hauríem portat a terme aquelles accions que a ell i als seus germans se li imputen. Vol que cridem ben fort que moriríem abans d’obeir per tal que a l’acabar la novel•la li demanem perdó. Els seus arguments són impressionants i la seva forma d’expressar-se convenç a qualsevol, persuadint a tothom que la víctima és ell. Com ho feia Hitler, vaja.

La novel•la, evidentment, va causar polèmica. El tema de la guerra i l’extermini sistemàtic dels jueus segueix aixecant polseguera però, a més, Littell s’atreveix a presentar als soldats i oficials nazis com a persones. Aue és un home cultivat, que escolta Bach i Chopin amb els seus companys del camp. Li agrada la poesia i la pintura. A l’igual que molts altres nazis que es troba pel camí. Sembla improbable que gent així porti a terme alguns dels crims més execrables de la història de la humanitat, però així és. Qui cregui que la polèmica al voltant d’aquest tema és absurda, que cerqui informació sobre les reaccions a la minisèrie Unsere Mütter, unsere Väter, del 2013.

Littell ens endinsa en la ment d’un dels personatges més interessants de la novel•la dels últims anys. Aue és un home complex, que evoluciona alhora que la situació al seu voltant va variant. El llibre és llarg, i això permet a l’autor aprofundir en tots els racons de la seva ment. Acabarem coneixent molt més a Aue del que ens agradaria en un primer moment.

Per als entusiastes de la història contemporània, a més, el llibre compta amb un exhaustiu treball de documentació al seu darrere, i el lector se n’adonarà en diverses ocasions del caos que imperava en els diferents territoris ocupats amb tantes organitzacions, partits, càrrecs i graus militars. La forma de retratar la població de tot el front oriental és també polèmica, tot i que en la majoria dels casos està extreta de fonts de l’època.

El viatge és fosc, tal com diu Aue, cru i impietós. Però val molt la pena. No és tan sols una història, és molt més. Les benignes ens enfronta amb uns fets més recents que antics, la realitat de la guerra i les seves conseqüències. La novel•la però, tot i la seva extensió i l’ambició que atresora, parla en el fons dels homes. Homes davant unes eleccions que no desitgen, on no hi ha un camí bo. Homes enganyats i homes manipuladors, homes vius i homes morts. Ningú vol ser el mort, però no sempre la gent vol ser el viu. Es viu i punt.

Rubèn Qui Mena

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s