Ressenya

Via Crucis Boulevard: Miss Lonelyhearts, de Nathanael West

"La fossa comuna", de Natàlia Gontxarova.  Litografia sobre paper de 1914

“La fossa comuna”, de Natàlia Gontxarova.
Litografia sobre paper de 1914. Extreta del MoMA

“Va riure, però no va ser un riure de debò, ja que no va destruir res.” Aquestes paraules de El dia de la llagosta de Nathanael West (1903-1940) amaguen tota una forma d’entendre l’humorisme que avui en dia sembla trobar cada vegada menys seguidors. La literatura compta amb un ampli ventall d’humoristes i caricaturistes l’obra dels quals s’acostuma a prendre massa seriosament, accentuant la pesantor de l’aspecte tràgic allà on s’hi hauria de llegir una paròdia plena de subtileses. Aquesta raça “marcada amb la tragèdia”, que inclou figures com Nikolai Gógol o Franz Kafka, compta amb el desavantatge d’una incomprensió general pel que fa a la qüestió de què és (o què hauria de ser) l’humor. Existeix una particularitat difícil de definir en aquest que l’allunya de la simple comicitat. Nietzsche digué: “No hi ha animal que superi en vulgaritat a l’home que riu per les butxaques”. La literatura l’únic objectiu de la qual és fer riure al lector es queda molt lluny de l’humor, i entra directament en la vulgaritat més inofensiva. La literatura no ha de ser mai vulgar, i quan parlem d’aquesta, l’únic riure acceptable és la riallada defensiva. Julio Cortázar sostenia que la funció principal de l’humor és “tombar quelcom de certa importància, amb cert prestigi, (…) dessacralitzar en un sentit profà”[i]. No es casualitat llavors que aquells escriptors tant propensos al pathos decidissin vestir amb acudits la seva pròpia misèria. L’humor, en mans de gent trista, és una arma contundent.

Hi ha autors que, per alguna raó o altre, queden encaixonats dins una anècdota de la seva vida, de manera que no es possible obviar-la quan hom tracta de fer-ne un perfil biogràfic, per més curt que aquest sigui. En el cas del nostre singularíssim autor, el seu incident més destacat coincideix amb ser l’últim; Nathanael West va morir el 22 de desembre de 1940 en un accident de trànsit, mentre es dirigia cap a l’enterrament del seu amic Francis Scott Fitzgerald, mort el dia anterior. La introducció a qualsevol de les seves novel·les inclourà ineludiblement una petita narració dels fets, i el lector poc familiaritzat amb West sentirà el pes de la tragèdia en el final del jove escriptor de trenta-set anys. Ara, si tan bon punt sortir d’un llibre com El dia de la llagosta, el lector es resol a tornar a llegir la descripció de la mort de l’autor, tindrà la intuïció que la fatalitat que envolta l’assumpte dista molt de ser tràgica. El nou westià comprendrà la macabra consecució amb la naturalitat de qui mira una obra de teatre mal executada. La reacció automàtica hauria de ser la d’un somriure entre burleta i còmplice, la admissió tàcita d’aquesta forma concreta d’humor que ens protegeix de les visions apocalíptiques que West pinta en els seus llibres. Al cap i a la fi, com diu el propi Fitzgerald a El gran Gatsby, “fan falta sempre dos per tenir un accident”; aquests dos poden ser perfectament West i el seu lector.

Miss Lonelyhearts (1933) és, segons el propi autor una “novel·la lírica”; qui la llegeixi podrà apreciar des de la primera pàgina una prosa peculiar que la eleva molt més a prop de la poesia que la gran majoria de llibres. Ara, dir això és francament dir poc. Les poderosíssimes imatges, l’economia verbal, i el deliciós ritme de lletania histèrica que mou aquesta obra, la converteixen en una proesa d’estil com cap altra en tota la literatura americana del segle XX. El protagonista és el miss Lonelyhearts del Post Dispatch, l’home encarregat de respondre a les cartes que arriben al diari demanant consell i consol. Tota l’facció gira entorn les tribulacions espirituals d’aquest home, el nom del qual mai se’ns revela. Davant la sordidesa que l’envolta, i inflamat per una sòlida educació religiosa, Miss Lonelyhearts carrega sobre les seves esquenes la pobresa, la brutícia i la vilesa amb la qual es troba, en un intent de sanejar la Humanitat, empresa que només pot acabar amb la seva pròpia destrucció. Cada personatge del retaule que el protagonista ha d’enfrontar a la novel·la és un clau més en el seu inexorable procés de cristificació.

És palès des de la primera pàgina que aquesta és l’analogia que domina els infortunis del nostre protagonista; Miss Lonelyhearts és Crist, però la seva condició de fill de Déu és menyscabada pel fet que és irremeiablement un home (pitjor encara, un americà!). Des d’intents per guarir un esgarriat, fins a una compassió oscil·lant per totes les ànimes i el seu èxtasi final, els punts de comunió entre els dos es succeeixen durant tot el relat, però també queda clar com d’exacerbant és el pes de la religió; “Crist era la resposta, però si no volia posar-se malalt, havia de deixar de fer de Crist”. El reguitzell de quinze quadres que componen la novel·la refereixen a les quinze etapes del camí de Crist cap al Calvari. Els tres dies que miss Lonelyhearts passa al llit són paral·lels als tres que passa Jesús al sepulcre abans de ressuscitar. La Segona Vinguda del nostre aspirant a salvador no és però gens prometedora, i tot i que no es cansa de proclamar un amor universal, creiem tan poc en les seves paraules que ens sorprèn veure escrit “Déu” amb majúscula. El fracàs i la tragèdia de miss Lonelyhearts consisteixen en voler assumir un paper, el de Messies, que li queda gran a tothom. Com assenyala Oscar Wilde a De Profundis, “van haver-hi cristians abans de Crist, però, a excepció de San Francesc d’Assis, no n’hi ha hagut cap després”.

L‘acció es presenta sovint com una batalla espiritual entre dues figures antagòniques; per una banda miss Lonelyhearts, i per una altra, el seu editor, el senyor Shrike. Shrike o butcherbird són els noms en anglès dels lànids, una família d’ocells amb l’encantador costum d’empalar els insectes en les espines de les branques abans de menjar-se’ls. Així, queda clar des del seu nom les seves intencions cap al nostre protagonista; Shrike voldria crucificar-lo, i durant tota la novel·la, el primer actua de mestre de cerimònies del Calvari particular del segon. La virtut del personatge consisteix en què és molt més seductor del que mai arriba a ser miss Lonelyhearts. “Sóc un gran Sant -va cridar Shrike-. Puc caminar sobre la meva pròpia aigua. No heu sentit mai a parlar de la passió de Shrike a la cafeteria, o de l‘agonia a la gelateria?”; Shrike es defineix com el profeta únic de la seva pròpia religió satànica, un Messies a la Iago d’Otel·lo. Amb una histriònica mauvaise foi, però no pot amagar el que el personatge sua pels porus, que és el delit per un gnosticisme vital que se li nega. La seva és la intel·ligència maligne de qui vol creure en Déu i ha acordat amb si mateix que no hi ha tal cosa; la seva gana és la d’un Crist redemptor, però quan Lonelyhearts fa els seus pobres esforços per acceptar tal missió, només sap tractar-lo amb el seu sarcasme abjecte. Shrike és la franquesa destructora de la iconoclàstia; Miss Lonelyhearts és la tria moral tot i les circumstàncies.

Hora ara de la pregunta incòmode: De què va Miss Lonelyhearts? Afortunadament per a nosaltres, l’humanista nord-americà Harold Bloom s’encarrega de donar-nos resposta a aquesta pregunta[ii]. Segons aquest, el llibre ajuda a comprendre la relació entre religió i violència, matèries en les que els americans estan inqüestionablement avantatjats. La novel·la és decididament nacional en aquests aspectes; Shrike, davant de l’interès d’una llibrera en la nova síntesi tomista esclata: “-Sant Tomàs! (…) Ens has pres per repulsius intel·lectuals? No som impostors europeus. Estem parlant de Crist, la miss Lonelyhearts de miss Lonelyhearts. Amèrica té les seves pròpies religions.” Bloom suposa que aquesta obsessió compartida entre el teisme i les armes neix de la concepció assentada a Amèrica segons la qual Déu estima individualment tots i cadascun dels seus fidels. Baruch Spinoza sostenia que “és essencial aprendre a estimar a Déu sense esperar que Ell ens estimi.” Aquesta és per a Bloom la frase més anti-americana mai escrita. És potser la mateixa frustració, intuir que no hi ha ningú que pugui estimar tota la humanitat, la que connecta el sacrifici de miss Lonelyhearts amb les matances d’estudiant i la intervenció a Irak? Sigui com sigui, en cas de dubte només hem de recórrer a les paraules de Shrike, primer i únic sant de l’església shrikeiana: “No diguis malalts a aquells que tenen fe. Ells són els sans. Tu ets el malalt.”

Per concloure amb aquesta ressenya, què és el que dóna a aquest llibre el toc d’humor necessari per fer-lo suportable? L’única resposta possible és una actitud eclèctica respecte l’humor en totes les seves manifestacions. A Crimes and misdemeanors de Woody Allen, un pretensiós director repeteix una vegada i una altra aquest mantra; “Si es doblega, és graciós. Si es trenca, no ho és.” Amb molts tipus d’humor passa una cosa similar; o bé et doblegues com la cullera a Matrix, o aquest t’acaba trencant. El cas de Miss Lonelyhearts és particular, però. Davant d’aquest llibre, no hi ha combat; un s’acaba partint inevitablement. Això sí, independentment de com d’americanòfil sigui el lector, aquesta obra ensenya que hi ha certa lleugeresa que discorre entre els defectes congènits, les violacions, i els malalts de tuberculosi. “La caiguda, sembla dir West, està dins de tots, i hi ha quelcom feliç en relliscar amb la pròpia pell de plàtan”. Per a tots aquells que vulguin enfrontar-se a aquesta obra, siguin gimnastes de l’humor o no, només una advertència: There is no spoon.

Eduard Mestre Trabal

[i] JULIO CORTÁZAR, Clases de Literatura, Alfaguara, 2014, pàg. 159

[ii] HAROLD BLOOM, Como leer y por qué, Anagrama, 2010, pàgs. 295-300

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s