Columna

Una mississippi mud muffin i un quad venti non-fat latte, si us plau

Imatge de Hipster Hitler.  Extreta de Mirror

Imatge de Hipster Hitler.
Extreta de Mirror

(Hamlet) no solo fue una gran obra, sino que además fue una gran peli titulada… Los cazafantasmas!”

Homer Simpson

Durant el procés d’adjudicació de tasques en aquesta revista, a la gènesi mateixa del projecte, l’organitzador en cap (el nom del qual tinc l’elegància de no esmentar) em va oferir quina secció preferia escriure. La conversa va anar més o menys així:

“Tu què vols escriure?

“Què ofereixes?”

“El que vulguis.

“Crec que podria fer un bon paper escrivint ressenyes.”

“Ja tenim a massa gent escrivint ressenyes, em sap greu. A tu se’t donaria millor escriure articles o bé assajos.

“No crec, no sabria que dir. Què et sembla columnes?”

“La columna és prou semblant a l’assaig, no?

“Home, no n’estic segur. Em sembla bastant més difícil fer un assaig. Qui voldria escriure’n, d’assajos?”

“Ningú, i és per això que ja tenim massa gent escrivint columna. Faràs article, que falta gent.”

Bé, sembla que tots els columnistes són de vacances i que només el petit Joe pot jugar l’última bola del partit per fer home run. Dues lliçons de l’experiència; primera: Només pots treballar d’allò que t’interessa quan fa calor i tens menys ganes de fer coses; segona: Si vols que res es faci com tu vols, demana sempre primàries i presenta una candidatura alternativa, que està de moda i com a mínim sortiràs cinc minuts per la tele.

D’entre les columnes publicades anteriorment he observat dues tendències clarament discernibles: aquelles amb voluntat de poetització i aquelles que emmascaren de denúncia social una queixa personalista i poc rellevant. La calor aplatanant d’aquests dies, desgraciadament, no convida a fer poesia, i em veig obligat a omplir aquest espai amb encara una altra acusació sense més fonament que la meva pròpia tirria africana. Als meus col·legues amb complex de Zola, tot i els meus sentiments ambigus, una càlida salutació, i als lectors, un “a reveure, fins l’estiu que ve, quan ningú més estigui disposat a escriure”.

En el creuament del passeig Sant Joan amb el carrer Aragó hi havia fins fa poc un recinte buit d’aspecte fantasmagòric. De petit passejava sovint per allà i no podia evitar fixar-m’hi. El contrast entre uns carrers sempre en ebullició i aquell local fosc del que ningú semblava voler ocupar-se em fascinava llavors i també de més gran. El sostre altíssim i la constant foscor van acabar per envernissar-se amb l’encant dels escenaris que t’envolten quan ets un nen. Quinze anys desprès, de forma tan inexplicable com va tancar, va tornar a obrir. Vaig rebre aquest fet amb il·lusió i el secret propòsit de fer del nou bar la meva tasca habitual. D’aquella aura de hall de castell transsilvà només en resta el cartell, un de negre molt sobri amb grans lletres blanques on es llegeix “GRANJA PETITBO”.

El local ha acabat per tenir un èxit sorprenent, degut segurament a la seva cèntrica localització i a la calidesa del seu interiorisme. L’aire vintage que desprèn, però, ha acabat causant un efecte secundari un tant terrorífic, i és que aquest s’ha convertit en el local en voga de gent prou peculiar, sobretot tractant-se d’un barri com l’Eixample. Dia a dia, en tornar de la universitat he vist com la densitat del local ha anat augmentant, i com han anat apareixent figures cada cop més estrafolàries. Les singularitats d’aquests individus podrien agrupar-se al voltant del que la gent comú anomena els hipsters (paraula que jo em resisteixo a emprar a causa de les seves justificadíssimes connotacions pejoratives). No em molestava en absolut, de fet, m’agradava viure a dues passes d’un lloc tan de moda, i la gent em semblava a voltes divertida, a voltes entendridora. Un dels meus plaers culpables, haig de reconèixer, era i és fixar-me si allà dins es succeeix alguna de les següents coses: un Mac que ningú fa servir sobre la taula; un barret fedora; geometries de jaqueta que s’aparten de les ratlles verticals, les ratlles horitzontals, i les seves infinites combinacions; homes amb l’estranya combinació facial “barba llarga + ulleres de pasta + cabell curt rapat pels costats”, etc.

La respectuosa calma amb la que convivíem ells i jo va arribar a la seva fi en comprovar com la seva insolència s’estenia sense límits. En tornar un dia a casa d’una comanda, em va sobtar de veure una noia que llegia un exemplar de “La fugitiva”, penúltim capítol de l’odissea introspectiva “A la recerca del temps perdut” de Marcel Proust, asseguda en un dels bancs de fora, amb un cigarret sense encendra a la boca, i molt ocupada en adoptar una postura de Venus d’Urbino. L’escena suggeria que estava passant pàgines a la babalà, tot esperant que arribés un amic, sense parar atenció a la lectura, segurament, ignorant que aquell és el sisè llibre de la col·lecció i que n’hi ha cinc més per llegir abans. La seva dignitat de verge nimfòmana em va atacar els nervis, no pas pel quadre en si, sinó per una sobtada revelació; un dels meus records d’infantesa s’ha convertit en quarter general de l’armada moderneta. Aquella mateixa gent que fa veure que llegeix clàssics ha vingut a la porta de casa meva a fer petar la xerrada sobre representacions teatrals que no han vist. Són a tot allò que faci flaire de cultura el que el Team Rocket als Pokemon, s’apropien dels noms i llocs més respectats i estimats amb la naturalitat sociopàtica d’Hannibal Lecters en longboard. La magdalena de Proust és ara una cupcake de gerds sobre el meu cementiri d’elefants.

Els exemples d’aquest fet són innumerables, alguns inapreciables, altres flagrantment ofensius. Més d’una llibreria ven fundes pel mòbil amb caricatures d’escriptors. Si la vostra llibreria de confiança és una d’aquestes, prengueu-vos la molèstia de buscar la de Franz Kafka, que és sens dubte la millor. El literat de nivell mig la sabrà reconèixer de seguida, però hom es veurà incapaç d’explicar per què. En la seva figura no hi ha rastre de l’autocrítica que el va portar a ordenar la crema de les seves obres. La postura de jove florentí, traient pit amb els braços creuats, i la mirada desafiant amb la cella aixecada , encaixada en un cap retallat com el d’un moài de l’illa de Pasqua, són més pròpies d’un Paul Newman intentant seduir a una cambrera rere la barra que no pas d’algú que va ser capaç d’escriure “Preocupacions d’un cap de família”. Qualsevol dia d’aquests espero trobar algú amb una samarreta on posi “Poets do it gently (into that good night)”, amb una foto de Dylan Thomas en banyador i taula de surf.

Una investigació en profunditat del perquè d’aquest fenomen sobrepassa els límits d’aquest text, però m’agradaria concloure aquesta columna amb una mica de pedagogia, i faré un esbós de teoria; el patró d’expansió d’aquests determinats grups socials és equivalent al de les bombolles econòmiques, i són alimentats per una fascinació del nostre inconscient col·lectiu cap a les personalitats de colorins. Sospito que tots aquells que fa uns anys criticaven l’estètica emo, guardaven l’inconfessable desig de pintar-se els ulls i tenyir-se el cabell de lila. En el meu cas, em veig obligat a admetre, en un exercici l’autoacusació hemingwayiana, que les meves manies cap a aquest col·lectiu poden estar motivades pel meu enyor a aquell temps que no he viscut on el llacet i els tirants eren la norma, no una extravagància, i que només ells i l’onzè Doctor han tingut la valentia de reivindicar. L’única forma de combatre aquests grups i derrotar-los definitivament és rebentar la bombolla, abraçar i estimular el nostre cantó més trendy, un exorcisme de foc a través del cinema d’autor i les camises estampades. Em sembla particularment útil aquesta consigna de Lenin: “La revolució comença a casa”. Seguint aquest consell ja m’he baixat la discografia completa de Björk i Bauhaus, i estic atent a les properes exposicions de la Fundació Antoni Tàpies.

Eduard Mestre Trabal

Advertisements

One thought on “Una mississippi mud muffin i un quad venti non-fat latte, si us plau

  1. Retroenllaç: Juventud, profano tesoro | Mecanoscrits

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s