Columna

L’altre dia vaig anar al Corte Inglés

No diré quin. No cal. Tots són iguals. Parlaré en general: són un lloc que acostuma a tenir poques finestres i allunyades de la zona de consum, amb la finalitat no dissimulada que l’aspirant a comprador perdi tant la noció del temps com la qualitat d’aspirant.

Les parets són d’un color neutre i les llums són blanques; les treballadores vesteixen blanc i negre uniformat i es mouen amb discreció. Tot està pensat i preparat per a passar desapercebut davant el festival de colors i peces de roba i joieria; de perfums i aliments i elements d’alta tecnologia que es fonen sense remei en una orgia decadentista i compulsiva d’intercanvis i transaccions transvoluntaris i inconscients, de bitllets i de rifes, d’objectes inútils recentment adquirits i de somriures postissos de qualitat Profident que deixen anar un reguitzell de “Bon dia, torni aviat!” (“…i compri més encara que avui” s’estalvien d’afegir).

La sonoritat del centre també es caracteritza per una aura quasi màgica. La música suau insta al consumidor a fer les coses amb calma i sense pressa, envoltant-lo d’un aparent benestar que s’anul·la per les temperatures glacials a l’estiu i infernals a l’hivern. Aquesta musiqueta, en realitat, escridassa violentament els oients passius tot dient: “Sou uns mediocres merdosos incapaços de reprimir els vostres més desconeguts i artificials impulsos!”, “valeu menys que el nostre producte més llefiscós i deplorable”, “la vostra felicitat durarà menys que la garantia de la rentadora”… Aquests missatges es repeteixen en les nostres pobres i indefenses ments de manera constant i insaciable i només se suavitza en ocasions comptades, com quan tot d’una —quasi com per error― sona Bohemian Rhapsody de fons o quan la musiqueta s’abaixa encara més per donar pas a anuncis estereotipants que pretenen fer-nos sentir a tots i cadascú de nosaltres infinitament especials perquè ens “mereixem” aquestes “súper-terceres-rebaixes!!!”

El que volia dir abans de tot això, de fet, quan he començat a escriure, és que l’altre dia vaig anar al Corte Inglés (no diré quin; no cal; tots són iguals) i em vaig comprar una camisa i dues samarretes la mar de maques i bufones que els pocs lectors que gaudeixin de la fortuna de conèixer-me podran veure’m dur ben aviat!

David Bernal i Almansa

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s