Uncategorized

El Llenguatge Poètic

Benvolgut lector,

en aquest assaig, el redactor pretén estudiar el llenguatge des del punt de vista poètic. Dient això, no només ens referim al llenguatge emprat per a la poesia com a gènere literari, sinó també al llenguatge usat segons la seva funció estètica i, en última (però no mancada d’importància) instància, del llenguatge per se, quan ja no resta res més per a l’ésser humà que, valgui la redundància, el llenguatge.

Per assolir aquest propòsit, haurem d’analitzar com el llenguatge s’ha anat separant de la veritat i el coneixement i, també, com aquest escepticisme ens ha dut fins al nihilisme més profund.

Quan també a nosaltres ─redactor i lector d’aquest assaig─ només ens quedi el llenguatge, aleshores podrem fer un estudi metadiscursiu; parlarem apropiadament del llenguatge en si mateix. Serà en aquell moment, havent entès tal procés, que podrem esbrinar què és realment el llenguatge poètic. Dit d’una altra manera, les darreres paraules d’aquest assaig haurien d’ésser una definició de diccionari subjectiu, personal, intern, sobre el concepte llenguatge poètic.

  1. Que nada se sabe

“Ni siquiera sé esto: que no sé nada. Sospecho, sin embargo, que ni yo ni los otros”.

Francisco Sánchez

El 1576, el doctor en medicina i professor de la universitat de Bordeus va escriure tal afirmació, amb la rotunditat que només els més segurs de si mateixos són capaços de mantenir.

Enmig d’un panorama racionalista, on tant la filosofia com la ciència (que sovint es confonien en un mateix autor, com és el cas de Descartes o Sánchez mateix) estaven impregnades per una forta influència grega, Francisco Sánchez, des d’un punt de vista totalment individual, va donar al món un plantejament crític: que res se sap. Lluny d’emular a Sòcrates, que afirmava que la saviesa existia però que només els déus la posseïen i que l’home més savi era aquell que es reconeixia ignorant, Francisco Sánchez postula que tots som ignorants i no hi ha manera de remeiar-ho.

Pues para mi toda definición es nominal, como casi toda cuestión. Me explico. No podemos conocer ─al menos yo─ las naturalezas de las cosas. Si dijeras que tú sí, no discutiré, pero es falso, pues ¿por qué vas a ser tú?

Y de ahí que no sabemos. Porque si no llegamos a conocerlas, ¿de qué modo las mostraremos? De ninguno. Tú dices, sin embargo, que la definición es la que muestra la naturaleza de la cosa. Dame siquiera una. No la tienes. Luego concluyo. (SÁNCHEZ: 2012)

Amb aquesta declaració, Sánchez inaugura el pensament escèptic modern i obre una tradició a Europa, plena de dubtes i de preguntes que aportaran pensaments amb nous dubtes i amb nous pensaments. Això suposa una cadena irrefrenable d’aportacions a la filosofia i, sobretot, a la filosofia del llenguatge, cada cop més veloç i amb canvis i més constants.

Francisco Sánchez afirma que el coneixement humà és lingüístic, nominal. Aquesta afirmació, juntament amb la posterior negació del coneixement de la natura de les coses, suposen la negació del coneixement en sí, precisament perquè la seva naturalesa lingüística implica un distanciament de les coses i del seu món.

  1. En algún apartado rincón del universo

“[…] hubo una vez un astro en el que animales astutos inventaron el conocer”.

Friedrich Nietzsche

Friedrich Nietzsche, l’arxiconegut filòleg i escriptor alemany afirmava ja, donant un pas endavant a les idees de Sánchez, que el coneixement no només era lingüístic sinó que era una mera invenció humana, motivada per l’instint de supervivència, però de caràcter arbitrari, estèril i ínfim.

Nietzsche defensa la petitesa de l’home en contrast amb la grandesa que es genera pel fet de pensar (una grandesa il·lusòria, si seguim els plantejaments nietzscheans). Afirma també que el coneixement és una mentida socialment acceptada.

Per què mentida? L’intel·lecte és una ficció, una construcció humana, un artifici inventat per a la convivència del grup social. Es pot dir, també, que l’intel·lecte, entenent que s’ha construït mitjançant el llenguatge, és un acord al qual hem arribat després d’incomptables debats i que canviarà de definició després d’uns altres incomptables debats. Aquest acord serveix a l’home per relacionar-se i sobreviure, però resulta i esdevé inútil més enllà de l’existència humana.

L’intel·lecte, doncs, no només és propi i essencial de l’home sinó que està subjugat a la seva existència: sense homes ─entenent “home” en el seu significat d’ésser humà─ no hi ha intel·lecte (i si n’hi hagués, seria inútil).

És important insistir, també, que Nietzsche va un pas més enllà de Sánchez. El filòsof del segle XVI afirma que els homes no podem adquirir el coneixement de les naturaleses de les coses, perquè el nostre coneixement és nominal i les descripcions nominals no defineixen tals naturaleses; Nietzsche, tres segles més tard, afirma que la veritat també és un invent humà, un acord social producte de l’intel·lecte lingüístic.

La pregunta que ara ens hem de formular inevitablement és la següent: On condueix aquesta conclusió? Els estudiosos diuen que el pensament del filòleg alemany és nihilista i no ho negarem, però volem reivindicar que aquesta negació de la utilitat de l’intel·lecte i, sobretot, la rotunditat amb què nega l’existència de la veritat, condueixen, en realitat, al més pur i radical relativisme. La diferència resideix en què a Sartre, per exemple, també se l’ha anomenat nihilista però l’hem vist manifestar-se durant la primavera del ’68, en el que Kundera (de qui parlarem de seguida) anomena la Gran Marxa Europea, mentre que Nietzsche va preferir abraçar-se a un cavall que a un humà. Això és important, perquè el nihilisme és conscient que el coneixement i el llenguatge són una mentida socialment acordada, però poden participar de tal acord per fortificar les relacions humanes. L’alemany, en canvi, no només afirma que la veritat és una mentida sinó que desmitifica i disminueix l’ésser humà, anul·la també les relacions humanes.

I és per això que considerem oportú “etiquetar” Nietzsche no només de nihilista, però també de relativista radical: perquè les importàncies i els pesos de les coses es tornen amb Nietzsche, relatives.

  1. Sabina, vostè és una dona!

“Comprenien exactament el sentit lògic de les paraules que es deien, però no percebien el murmuri del riu semàntic que fluïa a traves d’aquelles paraules”.

Milan Kundera

Ara, gràcies a ─o per culpa de─ les reflexions dels dos autors que hem triat (i les de molts altres que no hem inclòs, avui), hem deixat enrere l’antiga concepció que el llenguatge és representació. Ja no pensem que el llenguatge és el món, ni tan sols pensem que l’explica: el llenguatge és el llenguatge. Punt (això significa que cal demanar al lector que realitzi un conscient acte de fe, que cregui en el ben entès dels mots i les expressions que l’autor formula en aquest assaig).

Però per què l’utilitzem encara? Alguns diran perquè no tenim res millor, perquè ens conformem, Nietzsche dirà “per sobreviure”… Kundera, autor molt influït per les idees de l’alemany, afirmaria que serveix per comunicar-nos (característica a la que dedicarem el següent apartat). En la seva opera prima, una gran part de les reflexions, són sobre el llenguatge i sobre la comunicació entre els diversos personatges. L’exemple més famós, possiblement, és el “Diccionari de paraules incompreses”, que explica tots els conceptes que en Franz i la Sabina, que mantenen una relació amorosa, no han pogut comprendre a la perfecció, només en el sentit literal de diccionari.

Aquest fenomen de constant malentès en la comunicació és causat, segons Kundera, perquè durant el transcurs de tota la vida, els humans anem ampliant i enriquint el nostre diccionari subjectiu. Això és. Totes les paraules tenen un significat de diccionari acordat, oficial, però les persones vivim al marge dels diccionaris (és visible que moltes no n’han consultat cap en tota una vida) i això comporta que cada paraula que coneixem, té una definició més o menys subjectiva per a cada persona que l’empra. Quan són paraules que intenten fer referència a objectes o coses (“bolígraf”, “taula”, “maó”) hi ha entre emissor i receptor un alt nivell d’acord, però amb paraules més abstractes i, sobretot amb paraules que tenen evidents connotacions sentimentals o, fins i tot, amb paraules de caràcter sociocultural (“alegria” o “amor”, “cementiri” o “llar”, “home” o “ciutat”), l’acord és ínfim perquè cada persona es construeix un significat segons les seves pròpies vivències.

Tal apreciació encara ens condueix un pas més llunyà de la veritat. Fins ara sabíem que el llenguatge no representava la realitat, ni la naturalesa de les coses. Però Milan Kundera, en La insostenible lleugeresa del ser, nega fins i tot la possibilitat d’acord que Nietzsche havia plantejat. No ho fa de manera radical, però cert és que mentre Nietzsche afirmava que la veritat és una acord social, Kundera postula que ni tan sols aquest acord és totalment un acord, sinó que la comunicació que permet que l’ésser humà sobrevisqui, és una sèrie de malentesos.

  1. El joc del llenguatge

“…innombrables tipus diferents d’utilització de tot allò que anomenem ≪signes≫, ≪paraules≫, ≪proposicions≫. I aquesta multiplicitat no es

quelcom fix, donat d’un cop per sempre, sinó que sorgeixen

nous tipus de llenguatge, nous jocs de llenguatge”.

Ludwig Wittgenstein

En un altre panorama molt diferent al que es va enfrontar Francisco Sánchez, Ludwig Wittgenstein també va destacar per aportar idees innovadores i revolucionàries sobre la teoria del llenguatge. Wittgenstein tenia clar que el llenguatge era comunicació i en estudiar això va concentrar els seus esforços.

Cal recordar que partim d’un context on el llenguatge no és el món, tampoc és la veritat i tampoc assegura cap acord comunicatiu. Però tot i així, l’ésser humà ha sobreviscut i colonitzat tot el món.

Wittgenstein, professor de la Universitat de Cambridge (i professor d’una escola d’educació elemental a Suïssa en un període entremig) va començar explicant un llenguatge nominal on, la principal activitat consistia en denominar objectes de la vida real, seguint un pensament lògic i racionalista. Al cap dels anys va adonar-se que aquest és només el primer pas d’aprenentatge i creació del llenguatge i que aquest té moltíssims ─infinits─ jocs o proposicions, en constant naixement i mort, segons els canvis i les necessitats socials. Aquestes proposicions es corresponen a les funcions o les intencions del llenguatge.

D’aquesta manera explica que els mots no sempre tinguin significats literals, ni tampoc significats el·líptics, sinó que el significat de cada mot varia segons la situació lingüística en què s’empra. L’exemple dels treballadors cridant “totxana!” mentre fan el gest amb les mans preparats per agafar la pròxima totxana il·lustra perfectament com una sola paraula pot fer entendre una voluntat sencera, no necessàriament corresposta amb l’oració “Si et plau, company, allarga’m una totxana”.

Amb tota la teoria lingüística que exposa a les Investigacions filosòfiques, Wittgenstein demostra que el ben entès comunicatiu és possible, tot i l’existència innegable de l’error. Però no només ens regala un panorama més esperançador, una possibilitat comunicativa on aferrar-nos i on deixar d’ésser relativistes radicals, sinó que també demostra que no existeixen problemes filosòfics (ja que la filosofia és donar voltes mitjançant el pensament i el pensament és lingüístic) sinó només qüestions lingüístiques. En poques paraules, Wittgenstein, ens deixa amb un llenguatge que tot ho regeix i tot ho controla. Vivim doncs, en el món del llenguatge.

  1. El llenguatge poètic

“El poeta ha estat feliçment condemnat a viure del llenguatge i en el llenguatge: ficció humana d’un mon que en estat pur ens es aliè.”

Jesús Tuson

Arribem així al punt final d’aquest assaig. El llenguatge poètic. Hem separat ja el llenguatge del món, de la veritat i del ben entès; l’hem reconciliat parcialment amb el ben entès, però hem decidit que aspira com a molt a ésser una representació i un acord. Ha quedat clar, això sí, que no és més que una creació humana: un artifici.

Si vivim en el món del llenguatge, vivim en el món de l’artifici. Això té dues conseqüències directes: la primera, que vivim envoltats de ficcions; la segona, que el llenguatge és un treball artesanal al que ens dediquem tots els humans tota la vida. I ens hi dediquem per diversos motius: per sobreviure, per comunicar-nos, per expressar-nos, per a manar, per a qüestionar, per a inquirir, per a pensar… i, sobretot, avui ens interessa un motiu concret, el motiu poètic.

El llenguatge poètic és, indubtablement, el llenguatge més treballat i, tenint en compte que el llenguatge és de per si un treball o una artesania, el llenguatge poètic ha de ser la màxima expressió d’aquesta característica.

El llenguatge poètic és una recerca constant de la funció estètica del llenguatge ja sigui mitjançant analogies, imatges o recursos intralingüístics, fonètics o conceptuals; és, d’aquesta manera, un llenguatge que s’explora a si mateix i que es treballa i que recerca la seva perfecció; és, així doncs, un llenguatge independent i autosuficient, un llenguatge per se. I el poeta és aquell conscient que treballa entre ficcions i que persisteix en recercar la perfecció ─estètica més que comunicativa─ del llenguatge que treballa i crea de manera constant. ‘Treballa’ perquè el llenguatge és una artesania; ‘crea’ perquè el llenguatge té infinites possibilitats, totes creables i totes esperant a ser creades.

Així doncs, el llenguatge poètic és aquell més elevat i més treballat, la màxima aspiració del llenguatge. El punt final del nostre trajecte; un llenguatge que no parla ni del món ni de la veritat ni de la comunicació, sinó un llenguatge que parla de si mateix i, sobretot, que és per si mateix.

Conclusió

Hem arribat, ara sí, a la fi del viatge i cal complir la promesa proposada a l’inici de l’assaig, cal definir el terme “llenguatge poètic”. Començarem per la part fàcil, que serà dir què no és. El llenguatge poètic no és el món, no és la naturalesa de les coses; no és la veritat, no és coneixement; no és un acord social, no és comunicació; no és ni un malentès ni tampoc el ben entès.

Què és el llenguatge poètic? És, com ja he dit al darrer capítol, un llenguatge per se, una construcció humana, una reflexió interna, un artifici, un parlar sobre si mateix, és un ens independent i autosuficient, és un esforç, és literatura però també quotidianitat, és art, és un joc artesanal i, sobretot, és la recerca de la perfecció estètica.

David Bernal Almansa

Bibliografia

-Kundera, Milan, La insostenible lleugeresa del ser, Destino, Barcelona, 1986;

-Nietzsche, Friedrich, Sobre verdad y mentira en sentido extramoral, [recurso en línea] http://www.lacavernadeplaton.com/articulosbis/verdadymentira.pdf, 1873;

-Sánchez, Francisco, Quod nihil scitur, [recurso en línea], Fundación Ignacio Larramendi, Madrid, 2012 (extret de http://www.larramendi.es/francisco_sanchez/en/ consulta/registro.cmd?id=5408);

-Tuson, Jesus, El llenguatge i el plaer. Incursions lingüístiques en terra literària, Empúries, Barcelona, 1990;

-Wittgenstein, Ludwig, Investigacions filosòfiques, Laia, Barcelona, traducció i introducció de Josep M. Terricabras, 1983.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s