Ressenya

Garrell o “El Tarzán d’Algeraguer”

Imatge del documental "Sobre la marxa", de Jordi Morató. Extreta del diari Ara

Imatge del documental “Sobre la marxa”, de Jordi Morató.
Extreta del diari Ara

El primer cop que vaig topar amb les cabanes d’Algeraguer —de manera fortuïta, ja fa més de quinze anys— em vaig quedar embadalit, em va envair una sensació d’irrealitat que encara perdura intacta en el meu record. Ni Disneyland ni polles en vinagre, allò sí que era el paradís. A mi, com a qualsevol nen sa, m’agradava fer-me l’inventor, disfressar-me, jugar a fer cabanes als arbres…, però els meus projectes sempre topaven amb l’impediment de requerir l’ús d’estris que a cap papa o mama amb dos dits de front se li hauria acudit posar en mans d’un infant. Però allà estava Josep Pujiula o Garrell, un home que jo ja vaig conèixer com un vell afable i juganer, d’una inventiva increïble i amb una relació molt especial amb la naturalesa. Garrell, també anomenat “El Tarzán d’Algeraguer” —tot i que a mi, potser per la influència de l’obra de J. M. Barrie, em recordava més aviat a un d’aquells nens perduts que apareixen a la pel·lícula d’Spielberg—, havia bastit un complex magnífic, alçant torres i construint un laberint de somni només amb les seves mans, canyes, branques d’acàcia i unes poques coses més que havia recuperat de l’abocador. Si per a molts ha estat el tiet boig que mai varen tenir, per a nosaltres va ser l’avi que ens va socórrer en l’orfandat creativa, mai suficientment reivindicada en els anys de desenvolupament infantil.

Ara penso, com Josep Pla, que tots som fills de la meteorologia, i que Garrell, constituint un referent de dedicació i perseverança, representa meravellosament això que s’ha vingut a denominar “esperit mediterrani”, que per cert té molt poc a veure amb el que preconitza la Damm a les seves campanyes estiuenques. Si bé molts l’emparenten amb Miró o Gaudí, la seva figura a mi se’m fa com més antiga i primigènia; simbolitza a la perfecció la idea que em faig dels primers homínids, una barreja de creativitat, por, ambició i ingenuïtat que fa que caracteritzar la seva obra de naïf o landart sigui una completa bajanada, un insult inacceptable al substrat del nostre tarannà.

Molt normal aquest paio no és. No sé quin Marduk va impulsar a Garrell a alçar la seva peculiar Torre de Babel, però està clar que o bé és un artista o bé un boig. La seva naturalesa indòmita i la seva personalitat quasi obsessiva —que l’ha portat a muntar i desmuntar les cabanes almenys tres cops— han acabat enfrontant Pigmalió amb una legislació poc permissiva i amb un ajuntament sense gaires ganes de prendre responsabilitats polítiques. I si algú es fa mal? Mort el gos, s’acabaren les puces, com diu Garrell. L’esplèndid documental de Jordi Morató —que ha tingut molt bona acollida per part de la crítica i ha guanyat diversos premis a festivals com el de Lisboa, Màlaga, Trento, Rotterdam, Sèrbia o Taiwan— fa un recorregut per una trajectòria de més de quaranta-i-cinc anys, un material molt recomanable que un cop més torna a encendre el debat sobre el model cultural que desitgem pel nostre país. Com no podia ser d’altra manera, l’obra de Garrell sempre ha anat lligada a la voluntat i dedicació d’un home que “ha enterrat les seves fantasies i il·lusions en les cabanes, però no els collons, que solament els pot enterrar la mort”. Res és per sempre, i l’obra de Garrell, tan patètica i entranyable, ens recorda aquells versos de Shelley: «“My name is Ozymandias, king of kings: / Look on my works, ye Mighty, and despair!” / Nothing beside remains: round the decay / Of that colossal wreck, boundless and bare, /The lone and level sands stretch far away.”»

Albert Rōnin

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s