Article

Independentisme i autocrítica: breu lectura sociocultural

arturmasratlles

Un fantasma plana sobre l’opinió pública: el fantasma de l’independentisme català. Defensada i atacada a parts quasi iguals (almenys a això apunten els sondeigs), no és pot negar que, pardobazánicament parlant, existeix una cuestión palpitante que emergeix en qualsevol debat sostingut per persones interessades, o fins i tot no tan interessades, en política. Jo diria que de forma diària.

Aquest article consistirà en una crítica resumida, humil i molt parcial, a alguns punts febles de certs sectors del catalanisme com a moviment social. Per a molts lectors és necessari que abans de començar deixi ben clara una cosa: sóc independentista, no sóc de dretes ni tampoc completament partidari de la nova esquerra podèmica en voga ara mateix. Tot i que en política sempre intento ser, davant de qualsevol situació, escèptic, amb aquestes poques pistes podeu fer-vos una idea aproximada de les meves tendències ideològiques.

M’aturo aquí perquè ja comencen les turbulències. Realment és necessari aquest aclariment? Un no pot ser crític amb un moviment amb el qual simpatitza, sense haver-ho de justificar amb tants detalls? Segons bastants integrants del moviment independentista, no. I això no m’agrada gens, i estic segur que a bastants de vosaltres tampoc, però hi ha prou amb sortir de casa per a comprovar-ho.

Perquè el meu punt de vista, com que no tinc autoritat ni coneixements suficients com per basar-me en dades polítiques i econòmiques potents, parteix de la mateixa base de la que podria partir el de molts ciutadans com jo, habitants de la Catalunya del 2015. Les úniques fonts de les quals m’he impregnat per escriure això provenen de les meves intuicions superficials en les converses del carrer, dels bars; els programes de televisió, i diversos esdeveniments festius i quotidians relacionats amb la catalanitat en general.

I.

Una veu d’alarma em va sonar dins del cap el passat mes de maig, tot just acabades les eleccions municipals. L’equip d’Ada Colau havia obtingut una victòria sense precedents a Barcelona per algú del seu caire ideològic.

Jo havia agafat el metro i no vaig poder evitar escoltar la conversa de dues senyores que hi havia assegudes al meu costat. Vora 65 anys, ben arreglades, amb flaires d’alta burgesia. Han canviat el collar de perles pel pin de l’estelada. Típiques votants incondicionals de CiU des de 1980, vaja. La conversa més o menys anava així:

«―La Colau aquesta l’únic que vol és fer-se veure i guanyar diners. I no està per la independència!

―Tens tota la raó. És una mamarratxa i una mala persona. Si ets d’esquerres has de votar a ERC o les CUP, que sí que saben el que fan! Què vol dir això de votar aquesta dona?»

El meu estupor encara va ser més gran quan, passats uns quants dies, vaig començar a notar que força comptes de Twitter i diversa gent jove del meu entorn promulgava idees semblants, amb un to sospitosament similar a l’emprat per membres del PP d’edat bastant més avançada.

He dit que no entraria en detalls en el més tocant a la política, però és inevitable que aquesta reflecteixi, per bé o per malament, les tensions que hi ha entre nosaltres, els qui votem per tal de configurar el Parlament. I deixant de banda que no simpatitzo amb algunes de les seves idees, trobo com a mínim discutible que algú titlli l’Ada Colau d’avariciosa o de mala persona. Algú que durant anys s’ha deixat la pell per ajudar els afectats pels desnonaments no pot ser cent per cent dolent. Et pot caure millor o pitjor, pots sentir-hi o no proximitat política, com és natural, però costa pensar que les seves intencions cap a la humanitat siguin massa malèvoles. Però vaja, tots sabem el que poden arribar a aconseguir els mitjans de comunicació repetint i repetint consignes soterrades. Si Gramsci ho veiés, tot això, s’estiraria dels seus cabells rinxolats fins a quedar-se calb.

Però hi ha una cosa encara més graciosa, i és la quantitat de persones conservadores de mitjana i madura edat que, orgulloses, proclamen la seva simpatia (formal, des de la distància, és clar, que no sembli el que no és) cap a les CUP i en David Fernàndez. Fa deu anys, si aquest partit hagués arribat al Parlament, els haurien anomenat pollosos i okupes i haurien fotut al carrer a cops d’escombra a qualsevol dels seus diputats si hagués posat els peus dins del seu negoci de barri.

Quin és, en aquest cas, el tret diferencial entre Ada Colau i David Fernàndez? Per què l’un resulta simpaticot i l’altra abominable? L’una està en una plataforma on la tendència majoritària és l’unionisme, en teoria federalista. L’altre és indepe. Fa deu anys, abans que el partit hegemònic sentenciés a mort la tàctica del peix al cove, això no hauria pogut passar. Ades i Davids haurien estat igualment odiats pel vianant oriünd de l’Eixample i els seus barris circumdants, el qual a l’hora d’esmorzar, veient el telediari, bramaria  «vénen els rojos!» amb la boca encara plena de cafè amb llet i molles de magdalena.

Primera advertència: no hem de perdre la capacitat de raonar amb distància crítica, de saber copsar les diverses cares de la realitat.

Has de ser conscient, si ets una persona de dretes, que el principal objectiu d’un diputat de la CUP, a més de la independència, és trencar amb l’ordre capitalista que defensa actualment Convergència, que saps o creus que t’està afavorint. I per saber això no cal tenir un màster en politologia, només un xic d’intuició i de sentit comú. Si pel contrari et posiciones amb els primers, no has de perdre de vista que en múltiples aspectes CDC no és millor que altres partits de centre-dreta senzillament perquè defensi la independència.

Si realment som una cultura tan pactista com per anar vantant-nos-en, hauríem de tenir clar que amb el contrincant ideològic només s’ha de pactar amb sang freda o, com a molt, amb una abraçada puntual; sabeu a quina em refereixo. I, mirant-lo directament als ulls en el moment d’estrènyer-li la mà, se li ha de dir amb la mirada: «Avui hem de fer un esforç per creuar aquest pont junts, però a l’altra banda continuarà el combat». Consolar-nos amb quimeres no és recomanable: el món és un lloc de conflictes, de debat i de discusió i, per molt que vulguem creure en l’idil·li d’una terra promesa on tothom conviurà pacíficament, hem de saber que el futur no serà ben bé així. En política, l’home seguirà sent un llop per a l’home visqui a Espanya o a una Catalunya independent, i el millor que un pot fer és tenir-ho ben clar i estar a l’aguait dels moviments dels adversaris ideològics, de la gent amb qui per bé o per malament haurà de discutir. No anem cap a una Ítaca edènica sinó cap a una més o menys suau Batalla de les Termòpiles dialèctica, com qualsevol comunitat del món, de fet. I una cosa és ser pacifista i partidari de la negociació, com ho hauria de ser qualsevol, i l’altre cosa és ser un ingenu. Una negociació no és una lluna de mel; senzillament són coses diferents.

I és que la realitat mai és unidimensional. Potser el veí del quart, que ara et cau bé perquè ha posat sota la porta del pis una catifeta quadribarrada, guarda animals morts al congelador. El teu company de feina amb qui comentes les noticies d’El Punt Avui potser està desfalcant diners de l’oficina. El teu col·lega amb qui vas a emborratxar-te a les festes de Gràcia potser ha comès un assassinat múltiple al seu càmping. Són exemples esperpèntics i caricaturescos, però valen per il·lustrar que l’entusiasme per una causa comuna no ho soluciona tot, i no només això: deixa de funcionar com a remei conciliador entre les parts enfrontades un cop aquestes ja han aconseguit el que els feia falta.

II.

L’altre tema que em preocupa són certs enfocaments culturals, sobre l’art i la producció intel.lectual més estesos del que sembla.

Estic estudiant Filologia Hispànica des de fa un parell d’anys. Vaig triar aquesta filologia com podria haver triat la Catalana, perquè a casa meva sempre ha regnat el bilingüisme més complet, però per raons inefables (perquè la literatura sempre té un punt d’inefable) em vaig decantar per la primera.

Durant aquest temps he hagut de sentir-me al·ludit en comentaris gens irònics de l’estil de:

«Vaja, per fer això t’ha d’agradar molt parlar castellà, no? (aclucant els ulls amb desconfiança

«Jo mai voldria estudiar la cultura d’un imperi colonitzador.»

«El Quixot és un plagi del Tirant lo Blanc promogut pel règim franquista.»

«Com que en Vargas Llosa està en contra de la independència de Catalunya i és un fatxa del PP, hauríem de fer-li boicot i deixar de comprar els seus llibres.»

«Saps qui va estudiar aquesta carrera, també? El tio aquell del Sálvame.»

Amics meus, un filòleg hispànic no ha de ser necessàriament un fan de Felip II. No em dedico a oprimir nacions sense estat en el meu temps lliure. Tampoc evangelitzo indígenes precolombins els caps de setmana. Al balcó de casa meva no hi oneja una bandera amb la Creu de Borgonya.

Qualsevol dels comentaris citats més amunt parlen per si sols i demostren que qui els ha fet és, essencialment, un ignorant. De la mateixa manera que Víctor Català i Jacint Verdaguer ens poden transmetre molt amb la seva obra, no hem d’oblidar que admirar un artista no et converteix en un patriota descerebrat del seu país. Puc llegir Virginia Woolf sense necessitat de recolzar David Cameron o glorificar la Tatcher. Puc interessar-me per Joseba Sarrionandia sense que això m’identifiqui com a etarra. Em puc entusiasmar amb Camus i alhora condemnar la política uniformitzant que els governs francesos porten més de dos segles practicant. I, per últim, puc estimar les obres de Calderón, Góngora o Unamuno sense que mai hagi agafat les armes per expulsar els moriscos de la Península, militat a Falange o besat la rojigualda. I els valors que aquestes obres m’han transmès potser poden ser molt útils, per a mi i per a gent que en sap més que jo, per ser aplicats a la creació en català. Principalment perquè qualsevol bon escriptor que mereixi aquest nom no només ha de parlar de cara a un país: ha de parlar de cara a la humanitat sencera.

Quin és l’error? Que un català curt de mires és capaç de practicar a parts iguals l’enveja espanyola i la prepotència francesa.

Em sembla un pèl, no del tot, però sí un pèl inexacte que encara hi hagi qui diu que els catalans estem lligats de mans i peus i no podem fer cap tipus d’expressió lliure de la nostra cultura. Això no implica que no faltin (i, desgraciàdament, encara n’hi ha massa) els qui ho voldrien impedir per totes les vies, però, de totes formes, no crec que els bons artistes de Madrid, d’Astúries o de Badajoz, amb el clima econòmic i políticament reaccionari actual, estiguin tampoc per tirar coets, amb això de la cultura. I de moment aquí, com allà, tenim editorials, programes de televisió, teatres i, en definitiva, un mínim suport mediàtic on exposar la nostra producció artística. La meva pregunta és: a què esperem per defensar-los, honrar-los i exprimir-los al màxim?

Potser és que en moltes ocasions ens és més còmode callar i fer el mandra. Preferim utilitzar Espanya com a comodí, com a boc expiatori per a tot, i al·legar que totes les nostres mancances són culpa seva perquè a molts de nosaltres ens resulta massa avorrit i exigent prestar atenció a la gent que està fent teatre o música en català de qualitat.

Enlloc de flagel·lar-nos intentant esbrinar si «Cervantes era català» (Jordi Bilbeny dixit), per què no provem d’impulsar els nostres propis Cervantes? Ara mateix la llengua catalana gaudeix de diccionaris, acadèmies, difusió als mitjans de comunicació… fins i tot hi ha una carrera dedicada sencerament a ella! Pocs cops en la història havíem disposat de tants mitjans i, tanmateix, no sembla que ens n’acabem d’assabentar. Que queda moltíssim per avançar i que potser, per aconseguir-ho del tot, ens cal la independència? Sí. Que no tenim excusa per deixar de badar i començar a fer el que puguem ara mateix? També.

Atrevim-nos a plantar cara a les velles icones. Prou de referir-nos a Tv3 com la millor cadena amb interessos culturals de tot l’Estat perquè això no és necessàriament una veritat absoluta. «És que no hi fan tele-escombraria», em direu. Però El foraster, Com som els catalans… de debó creieu que al cap i a la fi no són altra cosa que xovinisme flonjo i humor descafeïnat coberts amb una crosta de falsa sofisticació? Per què els mateixos que enalteixen aquestes pantomimes insisteixen a associar aquest “humor català” amb l’“humor intel·ligent” o l’“humor anglès”, si no tenen res d’intel·ligents ni d’humorístiques (i encara menys d’angleses)? Si bé es cert que La Nostra, de tant en tant, retransmet obres de teatre i molt bons documentals i reportatges sobre els nostres clàssics, això no la fa massa millor que TVE-2, per posar un exemple.

Acabem també amb les noves icones. Obrim nous espais d’aire fresc al costat d’Albert Espinosa i dels Manel (que ningú gosi comparar-los amb la Nova Cançó). Entretenir-se de tant en tant i buscar l’emoció fàcil és sa i completament necessari, però necessitem més obres mestres i menys productes d’autoajuda o per nodrir el fil musical d’un xiringuito. Necessitem més Paus Riba, més Ovidis, més Serrats; més Roigs, més Ferraters i més Rodoredes. Més gent que vulgui fer Art en català de veritat, en majúscules, en lloc de repetir fins a la sacietat fòrmules innocentotes. Més gent que vulgui arribar al cor i al cervell enlloc d’aspirar a meres carícies del sector que conforma certa part de la nostra elit política, promotor del que ell vol que entenguem com a “cultura catalana”: una sèrie de personatges anodins, acrítics, plans i, sobretot, plens de tòpics rancis i remastegats, com si ens volguessin vendre un souvenir lleig del nostre propi país. I si hi ha artistes amb vertader talent, que tots sabem que n’hi ha, cal que comencem a fixar-nos més en ells, que els impulsem amb més força.

Eduquem-nos i lluitem, perquè hi ha molta gent a qui no li agrada que es parli, s’escrigui ni es pensi, com deia aquella famosa frase. I casualment, aquests als quals no els fa molta gràcia que la gent faci anar el cap també son, de vegades, catalans. Prou de falsa moderació. Menys seny i més rauxa. O almenys, si posem seny a la vida, que sigui un seny nascut de l’anàlisi crítica i no de l’autorepresió i el «què diran», del voler ser a totes hores els gendres perfectes d’Europa: el que és un bon nen tota la vida mai arriba a fer res que valgui la pena.

Prou d’autocomplaença, prou de convertir els defectes en gracietes i les faltes en orgulls. L’autor de capçalera de qualsevol català implicat de debó en el Procés hauria de ser Valero Sanmartí. Si de debó volem construir un país nou, comencem per demolir del tot els temples de la nostra antiga religió, una religió de valors antiquats i sovint equivocats. Llegiu, instruïu-vos, perdeu els prejudicis i, sobre tot, que res us tregui el convenciment que podeu pensar per vosaltres mateixos, vivint sota la bandera que legítimament volgueu escollir.

Víctor Doló

(2a part aquí: https://mecanoscrits.wordpress.com/2016/03/14/yo-no-soy-nacionalista-pero/ )

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s