Columna

Honestedat

Ai. Que ens embarbussarem. Em temo que sobre el context comunicatiu en què s’insereix la lectura d’aquesta columna planen molts riscos d’incórrer en allò que precisament pretén assenyalar amb un dit ben acusador. Vist que per tal d’evitar-ho no puc intentar gaire més que una advertència, i atès que de ben poc serveix advertir algú que hi ha un forat després que hi hagi caigut, que em disculpi el lector si li demano una cosa tan enrevessadament impossible com que jutgi aquest text sota la llum d’haver-lo llegit ja. Miro d’explicar-me.

Les persones que fem coses com escriure en una revista com aquesta acostumem a voler fer públiques les nostres reflexions, de vegades aquestes barrejades amb reflexions que hem après d’altra gent. Aquesta és una activitat molt noble, important i sovint agradable, com en realitat podria donar per fet, vist que semblaria raonable assumir que una cosa d’aquest estil és el que motiva el lector d’un text com aquest a ser-ho (amics i familiars de banda).

La cosa és que en aquesta tasca és fàcil caure en el vici de fer com si sabéssim coses que no sabem. I és que aquest vici no és en absolut exclusiu d’aquesta activitat. De fet és un recurs tècnic imprescindible per a sortir-se’n amb solvència d’una conversa de bar, d’un examen, d’un dinar familiar, d’un intent d’impressionar algú, o de tantes altres situacions que conformen una part tan gran (si no la totalitat) del nostre paisatge vital. I sortir-se’n amb solvència d’aquestes situacions és molt important. Necessitem saber fer veure que sabem molt més del que sabem.

I el que és més fotut i recargolat és que una cosa que facilita molt això de fer veure que saps més del que saps és precisament tenir ben esborronat en el cap d’un mateix les línies entre quan saps de què parles i quan no. Jo per exemple faig la carrera de filosofia. I podria fer servir un poti-poti de referències gremials i coses que he après per a fer com una mica de pedestal per al que vull explicar. Per exemple, en aquest cas, suposo que parlaria sobretot del concepte grec de parresia, i les reflexions que n’ha fet Foucault; o potser de les anàlisis de biaixos i fal·làcies al voltant de la lògica informal. Òbviament sense haver-me llegit, com de fet és el cas per a pena meva, ni un sol llibre sencer de Foucault, ni en general cap que faci un tractament exhaustiu de la parresia o de la psicologia de la mala argumentació. De fet segurament hi estic tan viciat que el que acabo d’escriure deu ser una mena de tic de fer justament això. I a veure, que no seria una tonteria tampoc. Vull dir que són coses molt interessants, i que alguna cosa en sé i en podria dir i tal, i ben interessant que podria ser. Crec.

Però és clar, si entrés en la dinàmica aquesta de maximitzar l’aparença de saber (com no paro de necessitar fer en tants àmbits) podria donar fàcilment la sensació que realment en sé com de debò, i pitjor encara, que qui hagi llegit una columna escrita en aquestes condicions ha après alguna cosa d’allò que l’autor ha impostat saber. Podríem mantenir entre tots plegats l’aparença flotant aquesta com de que estem parlant que si Foucault tal i Pasqual i que realment sabem de què parlem. I de fet crec que en general no posem prou èmfasi en mirar d’esclarir i marcar la distinció, ni públicament, ni (encara més perillós) privada.

I això grinyola intuïtivament per alguna banda. És una pràctica clarament deshonesta. I és que cada cop trobo més fèrtil pensar en termes d’honestedat intel·lectual. Perquè estem molt acostumats a fer distincions en termes de sinceritat (per exemple, molts dels qui incorrem en aquest vici no falsejaríem mai el resultat empíric d’un experiment), però no n’hi ha prou amb això. La sinceritat és necessària però no suficient per a l’honestedat.

Un capellà que m’assegura que gaudiré eternament si faig així o aixà, i que sofriré eternament si faig allò o allò altre no està mentint. Està sent sincer (assumint que efectivament ho cregui, que ben fàcilment deu ser el cas en general), però està sent deshonest. Està fent com que sap coses que no sap. Molt probablement defugirà defensivament la discussió de l’origen i la legitimitat de la seva informació, amb les maniobres retòriques i argumentals ad hoc que corresponguin. I no només això: els seus interessos i la seva predisposició a certs temes o postures en les seves investigacions (que d’altra banda podrien ben ser brillants i meritòries) fàcilment tendiran a mirar de confirmar les seves postures inicials (segurament en termes menys específics que els de l’exemple).

I molts de nosaltres (si no tots) no ens trobaríem en un lloc gens allunyat en una discussió sobre l’alcaldia de Barcelona, o sobre la validesa del coneixement científic, o la fonamentació dels drets humans, o la postura privilegiada des d’on examinem la història del pensament, o el preu del transport públic, o en molts casos segurament la nostra descreença en la tesi del capellà esmentat. És molt productiu esforçar-se molt en ser autocrític i posar-se el dit a la nafra d’aquest espai deshonest entre sinceritats, primer en el nostre pensament privat, i després en la discussió pública. Encara que sigui per a fracassar força. L’aprenentatge que se n’extreu compensa la humiliació retòrica. De debò. Bé, en alguns contextos si més no. El d’escriure en llocs com aquest, com a mínim. Em sembla. Vaja, espero.

Martí Bridgewater Mateu

Advertisements

2 thoughts on “Honestedat

  1. Retroenllaç: Mentim! | Mecanoscrits

  2. Retroenllaç: Pas a pas per Catalunya

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s