Columna

Mentim!

 

Com a capitost ben pagat d’aquesta immensa revista reconegudíssima en les elits intel·lectuals de nombroses nacions, també en el meu càrrec de corrector-censor (vull dir, d’assessor lingüístic), tinc la fortuna de poder llegir i rellegir les excel·lents propostes dels meus companys. Avui —aquest matí, mentre esmorzava un full Scottish breakfast― he pogut gaudir de la columna del dia del benvolgut Martí Bridgewater. No cal que resumeixi les seves idees perquè el lector fidel les recordarà encara i el lector despistat però curiós anirà a llegir-la (clicant aquí) abans de seguir amb la meva lectura.
En definitiva. Mentre aquest matí esmorzava torrades amb pernil i formatge, la columna d’en Martí m’ha fet pensar. M’ha fet pensar molt. M’ha fet pensar de manera frenètica i extraordinària. Però ara mateix… mentre m’enfronto al dilema moral de si explicar honestament i de veritat l’eterna rivalitat que conservem en Martí i jo… no me’n recordo què he pensat aquest matí.
Ah! Sí! És clar… Com se’m podia oblidar? Quan aquest matí, mentre esmorzava quatre galetes toves arreplegades i mig got de cafè passat, llegia la columna d’en Martí, aquesta m’ha fet pensar en les llargues i constants disputes, en els intensos debats plens de ferms arguments sostinguts a base de paraules dites ben fortes i amb gran seguretat que en Martí i jo manteníem. Una seguretat “apabullante” (que dirien els veïns de Castella) que tenia com a finalitat única debilitar i fer dubtar el contrincant. Aquesta seguretat per força havia de ser forçada, perquè és materialment impossible que dos alumnes de batxillerat sabessin tant sobre tants i diversos assumptes.
I sobre què discutíem? Tothom deu preguntar-s’ho. Natural. Bé… sobre tot i més. La qüestió era discutir. Era portar-nos la contrària l’un a l’altre i mai acceptar les afirmacions del rival. Qualsevol cosa que digués ell en veu alta i a prop meu era una bona excusa per a que jo saltés enfurismat i excitat, ple de paraules llargues a mig escopir, ple d’insults enginyosos que posaven en qüestió la seva intel·ligència, sexualitat, gènere, procedència i ascendència. Començava jo en tot moment a titllar-lo de mentider i discutir-li qualsevol idea. Encara que fos obvi que tingués raó. Jo m’emparava en el relativisme. Vaig arribar a dir-li que Àfrica estava sobre Europa si miràvem la terra d’amunt per avall. I ell feia el mateix. Si jo deia que una formiga podia suportar cent vegades el seu pes, ell saltava (de la mateixa manera que jo havia saltat cinc minuts abans) i deia que no! Que eren les mosques aquells insectes tan forts a qui jo em volia referir. I es posava en evidència perquè tots els companys sabien gràcies a les classes de Ciències pel Món Contemporani que les formigues podien suportar aquell pes (i no les mosques). El cas és que ell va arribar a convèncer a mitja classe en contra meva que Catalunya existia des de temps innombrables només per fer-me quedar en ridícul (quan tothom sap que Catalunya és un invent del senyor Mas, oi?).
I qui guanyava? Segona qüestió de l’assumpte. Ningú. O els dos. O un dia l’un i un dia l’altre. Tant se val. La majoria de cops mai arribàvem a un un punt en comú i només els companys (sants i pacients que eren els nostres companys) de classe arribaven a posicionar-se ara a favor d’ell, ara a favor meu, segons la qualitat dels arguments. Però eren arguments de veritat? Ell postula en la seva anterior columna que no ho eren, perquè no eren honestos. Ens enganyàvem o ens volíem enganyar mútuament i a nosaltres mateixos fent veure que estàvem segurs de saber tot allò que afirmàvem. Jo he vingut a portar-li (per no variar) la contrària. I ho faré emparant-me en els arguments d’un savi expert, bon amic meu. Pere Tul·li de Plomavella, estudiós de tot allò que es considera antic, ha elaborat una teoria (que ara no em dóna temps d’explicar detalladament) basada en descobriments de molts filòsofs i poetes que afirma que un argument és vàlid no quan és honest i empíric, sinó quan és bell i està formulat amb la màxima correcció; quan meravella al receptor de l’argument. I el bo d’en Pere em va plantejar aquesta idea d’una manera tan meritòriament hipnòtica i sensacional que em va convèncer de dalt a baix.
Un cop més ja tenim servida la polèmica! Però ara som persones adultes i en comptes de rivalitzar infantilment davant la classe com a públic (cal dir que mai vam arribar a punys, som respectables homes de lletres, ell i jo), utilitzem les xarxes socials de manera molt civilitzada per a mostrar els nostres eterns desacords (i pensar que tot va començar perquè ell em va robar una joguina de petit) i aconseguir així un públic molt més nombrós (o vaig ser jo qui li va robar?) i interessat.
Discutíem o no discutíem, estimats lectors? Calia que fóssim honestos o calia saber meravellar amb les nostres paraules? Calia ser ètic o estètic? No seré jo qui ho decideixi, caldrà que el lector valent es mulli. Jo senzillament crec que la veritat està sobrevalorada. I a propòsit de dir la veritat, tota aquesta columna és una mentida: des de la primera fins la darrera paraula..

David Bernal i Almansa

Anuncis

2 thoughts on “Mentim!

  1. Els arguments amb què batalla la persona de lletres mai no necessiten res més que l’actitud receptiva del lector—ja sigui per la reputació (consolidada o infundada) del primer, o bé per la ingenuïtat (voluntària o involuntària) del segon— per a aconseguir la credibilitat. Com a mostra, la cara d’imbècil seguida de somriure que li ha quedat a una servidora en llegir la darrera frase de la columna. Servidora que, per cert, felicita l’autor per la seva genialitat, digna d’un gran intel·lectual.

    Ai las! Per sort o per desgràcia, David, tots els amants de les lletres pequem del mateix tipus d’ambigua honestedat.

    Liked by 1 person

    • Benvolguda Núria, no puc fer res més que romandre agraït per aquests comentaris tan amables i enginyosos, que segurament m’han deixat a mi de bon matí una cara semblant a la seva en acabar de llegir la columna. Celebro que el meu joc de mots causi l’efecte catafòric desitjat. Esperem poder seguir provocant tals sensacions amb el desenvolupament global de la revista. Llarga vida a les Humanitats!

      Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s