Relat

Tenia

Què fa la solitud quan necessita dels altres? Estava agenollat, l’esquena amb la paret. Darrere, la gran taca humida formant una aurèola al seu cos, davant el seu vòmit. Costa respirar, però la histèria anava apagant-se a mesura que el temps passava, els segons es feien més llargs. A poc a poc anava agafant el control. Ara ho començo a entendre. Dolor a l’estómac: no tinc ganes de menjar, m’agradaria dormir, ara, aquí, però el meu cos no em deixa. És el primer cop que miro el meu vòmit sense fàstic, em veig reflectit en ell i només sento un dolor irònic. Com si fos un trist mirall, jo mirant aquella merda: una situació absurda més. Feia temps que no somreia i havia de ser per una cosa tan estúpida com aquesta. Déu meu… Quan va començar?

Devia ser quan vam anar al bar, fa tres dies. Estava en blanc, buit, em veia cada cop més lluny de la conversa. No sé el que em va passar per fer allò, de fet ni m’enrecordo, només algunes imatges borroses. El got buit, boques que no escoltava, un dolor a l’estòmag i de sobte estic al llit. Bé, si va ser com em van explicar, és normal que no em parlin. No, no va començar així. Devia ser molt abans, sense adonar-me’n del que ara em passa. Devia ser alguna cosa de dins que encara no tenia cap efecte, i jo tranquil. Em trobo massa cansat per moure’m, respiro, és simplement el que faig. El meu cos pesa més que mai i no tinc gana i sento que tot el que menjo no arriba a la seva fi, tot el que rebo queda tallat per alguna cosa que no sé però no em deixa sentir com abans ho feia. El què? Tot. Menjar, sentits, amistats. Tinc una por indiferent. Mesuro 1’85 metres, fa tres setmanes pesava 61 kg. Fa quatre pesava 67.

El rellotge m’indica que fa dues hores que espero assegut. El terra és massa fred, em reflecteixo en ell, l’olor del vòmit em perfora els sentits i ho envaeix tot. Comencen els mals de cap i la paret del fons s’esborrona però no, no, per res del món, no, ara he d’aguantar fins al final. Ja falta poc, agafo la garrafa de llet de la meva esquerra. Per què? Per què aquesta estupidesa tan buida i absurda? Per què anar d’un lloc a un altre i acomiadar-se dels altres en una estúpida indiferència? No m’importa. Les converses pesen, tot està recarregat d’un aire que només em provoca tedi, el noto com si fos un interrogant i el que m’envolta, les persones, es torna en un conjunt de figures allunyades de mi. M’imagino la mort dels altres i no m’importa, com si tot el que abans tenia siguin pertinences d’algú que ja no sóc i que abans els donava importància. M’allunyo sense moure’m, sempre vivint en una solitud cada cop més àmplia. De lluny tot és patètic. La llum es reflecteix en la llet menys en la meva figura, es crea una ombra que marca el meu contorn. Recordo quan vaig començar a veure les coses així, amb els meus pares. I de sobte et despertes amb estranys en una casa i t’enrecordes que tens anys i uns dies més, que has fet tal i qual i que encara has de fer… ara són estranys, abans no. Potser hagués estat millor no pensar-hi, si no hagués estat més segur de les coses i saber què tinc i què no, saber el que sóc no sabent-ho.

“Per què?”, quan m’ho pregunto sé que es trenca alguna cosa o me n’adono que hi ha una paret entre jo i el fons. De sobte et despertes i sobre aquelles cares et preguntes el seu “per què” i tot sona inútil, patètic, cada moviment, cada actuació, cada cop que parlen del que els ha passat avui, dels seus somnis, tot en un immens interrogant, una resposta buida. I simplement somrius i fas veure sí, que t’importa, en un insuportable intent de retornar al que erets i de sobte ara és hipocresia, és el que em queda. La gent se n’adona perquè trigo massa en contestar, una persona a qui de veritat li importés respondria ràpidament, la gent ho sap.

Que per què no em suïcido? Fa dues setmanes pesava 52 kg. Que per què no em suïcido si res m’importa? Vaig mirar la finestra del meu safareig, vaig inclinar el cos amb les mans al darrere i vaig deixar el cos en l’aire, la meva cintura aguantant el pes. En el balanceig no deixava de mirar el quadrat del fons que es dibuixava en els meus ulls, 11 pisos de distància. Ja s’em passarà aquesta tonteria. Perquè és una simple tonteria, és una tonteria de mal gust. No és un pensament, és una sensació. No és una qüestió de temps, és qüestió de sentir-lo i d’estar “viu”, signifiqui el que signifiqui.

Fa una setmana pesava 44 kg. S’acosta el moment, el noto, agafo el ganivet de la meva dreta. Noto que les hores en el meu silenci s’esvaloten en el meu estómac. M’enrecordo del contacte amb les mirades, ells també s’allunyaven, hi havia una conversa que es parlava en el silenci i que impregnava les paraules, un sense sentit que no podia acabar d’altra manera. En el ganivet un altre cop la meva ombra feta persona. Ets feliç, et pregunten? I tu amb cara d’idiota i hi ha gent que sí que respon que sap què és però no saben ni del que estan parlant, viuen lluny, és més o menys el que em passa a mi. Ja ve. A qui se li acudeix pensar en aquestes coses ara? Peso 36 kg i no sé però tinc curiositat per viure.

L’esquena s’inclina lleument cap abaix, una massa cilíndrica puja de l’abdomen al coll. Bruscament, espatlla i coll endavant, en direcció a la llet. El cap blanc d’un cuc sorgeix de la boca i desemboca lentament al blanc líquid, arrossegant la resta de cos. Li costa respirar i tremola. Deixa caure el ganivet. L’agafa, amb la mà esquerra, després amb les dues. Impacta contra la paret, es deixa caure i comença a extreure. Reacciona, es mou compulsivament. És llefiscós, el seu cos s’altera, es dilata i es contreu, rellisca. La part que queda fora cau en el seu pit i lluita per retornar, nota com la meva mandíbula es descol·loca, la figura blanca envaeix tota la seva imatge en un autèntic caos. No pot respirar, ho intenta per la boca però no hi ha suficient espai. La mà dreta tremola i busca frenèticament el ganivet, topa amb la seva fulla. L’agafa pel mànec i li talla el cap. Continua movent-se però amb menys força. Estira amb totes les seves forces i treu. Treu, treu. El cos es relaxa gradualment. Surt sang.

El cap està flotant en la llet, una ombra més gran l’envolta. Una fina lluny difumina un costat en el reflex. Al costat del vòmit, la resta del cos de l’animal, fugint en totes direccions lànguidament i patètica. Ja està, mort. Tot semblava una estúpida tonteria, tot tornava a tenir el seu antic valor. Encara. El primer que volia era menjar, es va aixecar en direcció a la cuina amb tot el caos imprès en el terra. Durant uns segons va mirar enrere. Qui sap si ha mort, qui sap si en el seu interior hi ha encara alguna cosa que la pugui tornar fer créixer, en la solitud.

Sergi Saranga Reguera

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s