Columna

KAFKA, MENDOZA I ELS HORITZONS FUTURS

11939818_10204495702542973_54075376_o

Vull aprofitar aquesta petita intrusió estival a la secció de columna per parlar d’un tema que crec que ens hauria de preocupar a tots els qui volem escriure perquè un públic ens llegeixi. Ja que participem en una revista online i oberta, dono per fet que tots desitgem, en certa manera, assolir aquest objectiu. Així doncs, opino que és oportú compartir això.

Quan em vaig reunir per primer cop amb un dels editors de Mecanoscrits, vam bromejar sobre quines podrien ser les obligacions morals i estètiques dels nostres companys de publicació si per un moment fóssim una mena d’André Breton i tinguéssim plens poders per expulsar dissidents literaris. Un dels suggeriments que ell ja duia anotats d’abans era: «alçar-se contra Eduardo Mendoza».

Aquesta proposta d’animadversió no era gratuïta. Venia provocada per un vídeo[1] en el qual l’autor català titllava Kafka de «mal escriptor», acusant-lo de «no tenir sentit de la narració» i atribuint la fama del txec a la seva fotogènia i a la idealització, per part dels lectors, de la seva vida desgraciada.

La meva primera resposta va ser d’estupefacció, que m’imagino que és el més habitual davant d’una afirmació d’aquesta mena. Tanmateix, vaig tenir la sort que poc temps abans havia tocat Mendoza a les classes de narrativa contemporània de la carrera, i això em va ajudar a encarar aquestes opinions amb una mica més de perspectiva. Vaig arribar a dues conclusions. La primera és que, com que Mendoza és un home intel·ligent, crec que en el fons és conscient que el que diu és una provocació pura i dura, tot i que és evident que no parla del tot en broma, o que no parla gens en broma. La segona és la llavor d’un dubte: i si en part té raó?

L’autor de La verdad sobre el caso Savolta s’ha caracteritzat des del primer moment per practicar una poètica senzilla, tradicional. Vaig llegir la novel·la esmentada amb prou facilitat; és un llibre que es deixa llegir i que no t’exigeix ser un exègeta professional per a captar en línies generals tot el que explica. I sincerament no em va semblar en absolut una mala obra.

Mendoza, en definitiva, es desvia totalment de la tendència de Señas de identidad, de Mazurca para dos muertos, de Tiempo de silencio i, per descomptat, de la narrativa de Kafka: no vol fer llibres estranys; prioritza el plaer del lector a les grans fites literàries. Vol llibres que comencin, que caminin cap a endavant i que siguin prou distrets perquè els puguem tenir oberts una tarda sencera sense esgotar-nos, i que finalment acabin i punt. I com que és un home llest i amb un bon bagatge, sap aconseguir-ho fent novel·les que, a més de fàcils, són bones.

Això no significa que Mendoza sigui millor escriptor que Goytisolo, que Martín Santos o que Cela en segons quines de les seves novel·les. No. Persegueix uns objectius diferents. Però això no serveix per a esclarir el problema: em costa fer de jutge i triar quin m’agrada més perquè m’agraden tots ells, cadascun amb el seu caràcter.

Una molt bona amiga fotògrafa em va dir l’altre dia que l’època dels senyors amb monocle que s’entaulen per prendre un te i llegir Madame Bovary s’havia acabat. Que les arts del nou mil·lenni havien de ser immediates; havien d’arribar a la gent del carrer amb la mateixa facilitat amb què els arriba visualment el missatge d’un anunci del McDonalds.

Tinc els meus dubtes sobre aquesta creença, però també sobre la contrària. No sé què volem aconseguir els qui creiem en una literatura democratitzada, en el somni que qui més qui menys sigui capaç de seure i gaudir llegint un llibre, que és una experiència de valor incalculable que es practica cada cop amb menys freqüència. ¿Volem adaptar l’art als canals populars de forma tan virtuosa que no perdi la seva qualitat original? ¿O volem educar poc a poc els nostres companys que no són frikis de la literatura perquè un dia siguin capaços d’enfrontar-se, amb l’ànima oberta, al gran cabal de lletres del Quixot o de Finnegan’s Wake?

Crec que ambdós projectes són utopies que mai arribaran, i crec que si volem avançar una mica potser haurem de combinar els dos mètodes. Tinc amics que eren lectors habituals fins que al batxillerat els van obligar a llegir alguns llibres de Baroja o de Galdós els quals, de tant feixucs que els van semblar, van aconseguir que deixessin de llegir per sempre. També conec gent que s’ho ha passat genial llegint aquests mateixos llibres i això els ha estimulat a atrevir-se, més endavant, a més obres d’autors clàssics, que justament pel fet de ser difícils molt sovint són les més gratificants. No estic convençut sobre què és el més correcte, i encara menys que el mateix mètode serveixi per a tothom.

Molt sovint he arribat a pensar que la bona literatura no està feta per a tots, i que per molt que intentis “civilitzar” certes persones mai aconseguiràs fer-les gaudir d’aquest món apassionant, senzillament perquè el seu cap està fet per a altres feines igual que el meu no està fet per a l’esport o per a les matemàtiques. Però després em poso a llegir una novel·la de Bolaño i em convenço radicalment que la satisfacció que estic sentint en aquell moment hauria d’esdevenir un dret universal, que tothom hauria de ser capaç d’estremir-se amb les pàgines dels autors de qualitat. Potser la primera convicció té rastres de prepotència, i la segona en té de falta d’empatia i d’obcecació: al cap i a la fi, un matemàtic entusiasta seria incapaç de comprendre que jo no pugui gaudir de les sensualitats de resoldre una operació de dues pàgines.

Seguiré rumiant i m’agradaria que si algú m’ha llegit també senti curiositat per fer-ho, si és que encara no ho ha fet. Crec que és un cas prou complex com perquè em posicioni d’una forma contundent ara mateix. És necessari advertir-ho tenint en compte com en som d’aficionats, a Mecanoscrits, a les columnes d’última hora i a les respostes i discussions. Ei! Em sembla una actitud molt enriquidora, però és que és ple més d’Agost i, a més a més, el que pretenia amb aquesta petita intrusió no era donar una opinió sinó plantejar un problema. Un problema sobre el qual veig una cosa molt clara, i és que jo no en tinc la solució: la tenim tots. Ara només cal que cadascú surti a buscar-la per la ruta que cregui que és més adient.

Víctor Doló

[1]

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s