Columna

Puto Winckelmann

D’entre totes les sensacions possibles, n’hi ha una que m’agrada molt perquè és dolorosa i agradable alhora: la sensació de quan algú o alguna cosa et demostra que estaves totalment equivocat. Jo noto com si em trenqués per dintre i ja no fos el mateix que fa cinc segons; sento com se m’eixamplen una miqueta els esquemes mentals. M’encanta. És addictiu. Crec que és per això que vaig a classe i és per això que llegeixo. I mira que per cada cent hores de classe, per cada deu llibres, potser em passa només dues o tres vegades; però quan passa sento una excitació estranya que estic segur que molts de vosaltres coneixeu bé. És la sensació del creixement intel·lectual, que només em sembla comparable a l’experiència estètica i que crec que podria definir-se ―no dec ser gaire original― com un orgasme del cervell. Els que l’heu sentida ja sabeu de què parlo: és la sensació d’obrir-se, de renovar-se, de renéixer. Diria que era Baudelaire qui definia la Modernitat com un “continuo escindirse de si misma”: jo de vegades m’imagino així el creixement intel·lectual, com una escissió contínua de mi mateix, i sento que vaig deixant enrere ferrans un pèl més ignorants.

Per posar un exemple, recordo una vegada que el professor d’Història de l’Art ens va explicar que les estàtues gregues eren policromades ―segurament ja ho sabíeu tots des de fa molt temps, però jo no. Recordo que em va trasbalsar totalment. Jo tenia una Grècia a dintre i se me’n va anar en orris amb una diapositiva. Que ridícul que em vaig sentir, que petit, que ignorant! I que savi! Tinc la mateixa sensació quan vaig a una xerrada d’entrenadors de bàsquet i algú em fa veure que tot el que feia amb els meus nens ho feia malament.

Sovint penso que els que ens agraden les humanitats no som més que ionquis del coneixement, com deia una amiga meva, i tot el que fem és buscar aquests moments d’orgasme cerebral com qui busca burilles per la vorera. Si el que llegim i aprenem ens aporta alguna cosa més que aquest plaers efímers és una qüestió filosofable que deixo per a en Martí Bridgewater; en funció de les seves conclusions proposaré que la revista Mecanoscrits engegui una campanya perquè certs llibres es publiquin amb una etiqueta que digui: “saber mata”.

Ferran Muñoz Soler

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s