Uncategorized

Relativividorisme

Anant sense dilacions als tòpics que sembla inevitable utilitzar per a bastir una introducció (matem-ho ràpid, així com les explicitacions pseudoapologètiques), el lector haurà sentit de ben segur algun cop alguna variant de la frase «tot és relatiu», generalment servida amb un acompanyament d’ «és clar»s, «al cap i a la fi»s, «ben mirat»s o similars; típicament com a postres d’una discussió en que s’ha fet alguna mena de demostració contrària a la postura original de l’autor d’aquest plat tan present en les nostres dietes intel·lectuals. Quan això es produeix, normalment la mentida més grossa es troba en els «és clar»s, els «al cap i a la fi»s i els «ben mirat»s molt més que no en el plat principal, i més que una refutació d’aquest, tant de bo aquest assaig funcioni com una refutació d’aquells.

El relativisme és un objecte d’estudi ben complex per molts motius. Un d’ells és que a més d’adscripció normalment irreflexiva, el relativisme també desperta una mena de menyspreu-odi en molta gent. Sospito que això es produeix en base a una (generalment inconscient i implícita) argumentació fal·laç per conseqüencialisme, de l’estil «si el relativisme és veritat, tot el paripé intel·lectual i acadèmic al que he dedicat la vida jo, i mon pare intel·lectual, i son pare intel·lectual i així fins a més o menys Tales de Milet se’n va en orris. Todos a sus puestos, cañones retóricos cargando, zafarrancho de combate!». Potser algú detectarà en aquest text que jo coixejo d’aquest peu una mica, i a aquest algú demano disculpes per les inconveniències retòriques, i refutacions per als arguments.

De relativismes n’hi ha diversos en base principalment a què troben relatiu a què, i a què consideren que implica «ésser relatiu». Concretament la forma de relativisme a la qual abans feia referència, que anomenarem relativisme general, considera «ésser relatiu», prou irònicament, com una propietat, i no una relació. És a dir, no parla d’ «ésser relatiu» una cosa a una altra, sinó d’ «ésser relatiu» així en general. Aquest ús de la noció és obscur, i el seu defensor hauria de clarificar-lo. En el seu ús habitual, podem entendre que «ésser relatiu» consisteix bàsicament en una relació unidireccional de dependència, és a dir, que una variable independent determina una variable dependent. Així, per exemple, el volum del crit d’un infant pot ser relatiu al dolor que sent, o a la qualitat de l’educació que ha rebut dels seus pares, etc.

Si no és posar dues coses en relació, què ens està volent dir el relativista general? Una inferència a partir del context discursiu en què s’ha produït aquesta apel·lació al relativisme ens pot dur fàcilment a pensar que el que pretén el nostre relativisme és associar a la propietat «ésser relatiu» alguna conseqüència pel que fa a la validesa d’allò relatiu. Aquest impàs és de tot menys obvi, així que mirant de fer una reconstrucció generosa d’aquesta mena de postura, presento a continuació com a exemple una explicació de com certs tipus de relativitat afecten la validesa del coneixement:

El que caracteritza el coneixement és el seu mantenir una relació causal amb allò de què és coneixement, el que el filosofia analítica acadèmica s’il·lustra de vegades amb l’expressió anglesa truth-tracking, que podríem traduir per «que rastreja la veritat». Jo crec que el Sergi Saranga porta la revista Mecanoscrits si sostinc com a vertader que Sergi Saranga porta la revista Mecanoscrits. Que el Sergi Saranga porta la revista Mecanoscrits és vertader si en Sergi Saranga porta la revista Mecanoscrits. Jo sostinc la creença vertadera que en Sergi Saranga porta la revista Mecanoscrits si a) crec que en Sergi Saranga porta la revista Mecanoscrits, i b) en Sergi Saranga porta la revista Mecanoscrits. Ara bé, només que en Sergi Saranga porta la revista Mecanoscrits si a) crec que en Sergi Saranga porta la revista Mecanoscrits, b) en Sergi Saranga porta la revista Mecanoscrits, i c) hi ha una relació causal entre la meva creença que en Sergi Saranga porta la revista Mecanoscrits i el fet que en Sergi Saranga porta la revista Mecanoscrits, tal que el motiu pel qual crec que en Sergi Saranga porta la revista Mecanoscrits pel mateix motiu pel qual és veritat que en Sergi Saranga porta la revista Mecanoscrits.

Si el lector no s’ha perdut en el recargolament lingüístic de l’explicació anterior sobre què és el coneixement, entendrà fàcilment que, en cas que algú mostrés que un corpus de creences sobre sociologia que jo sostinc com a coneixement és relatiu a, per exemple, els meus interessos de classe, això l’invalidaria com a coneixement en la mesura que el que definiria el contingut de les creences no seria la seva veritat sinó un altre element circumstancial sense res a veure amb la seva validesa. Imaginem que jo al·lego tenir certs coneixements pel que fa a l’existència i les propietats de cert déu que intervé en les nostres vides i sobretot després d’elles. Imaginem també que algú mostra com les meves creences pel que fa a aquesta qüestió es defineixen (és a dir, són aquestes i no unes altres) en base a l’adscripció d’un familiar estimat meu que va morir molt tràgicament de tal manera que em va doldre molt i encara em dol, i no pas que jo disposi de certa informació rellevant per a establir la veritat de les creences en qüestió. Aquest algú hauria mostrat efectivament que la relativitat de les meves creences teològiques a les meves circumstàncies personals i emocionals les invalida en termes de coneixement (noti’s que no hauria mostrat la hipotètica falsedat de les creences en qüestió, sinó que hauria mostrat que jo no posseeixo coneixement al respecte).

Això ens mostraria com certs tipus de validesa (en l’exemple, validesa epistèmica) es veuen afectats per certs tipus de relativitat. Tornant llavors al relativista general que abans esmentàvem, semblaria per la nostra inferència semàntica que el que pretén és que «ésser relatiu» entès com una propietat no-relacional (és a dir en l’ús de l’estil «A és relatiu», i no «A és relatiu a B»), assenyala una flaquesa pel que fa a la validesa de la cosa relativa en qüestió. Ara bé, la justificació sobre exactament com queda invalidada la cosa relativa, sense més explicació, és difícil d’imaginar. Hem d’assumir doncs, fent-ne una interpretació més generosa, que el que passa és quan diem que «A és relatiu» merament estem dient que «A és relatiu a B», on B és tal que invalida A en algun sentit, ja que no necessàriament qualsevol mena de dependència relativa comporta qualsevol mena d’invalidesa.

En quin sentit doncs queda invalidat «tot» quan el relativista general afirma que «tot és relatiu»? Pot ajudar-nos a aclarir això fixar-nos en un equivalent conversacional habitual: «no hi ha veritats absolutes», on «absolut» és el contrari de «relatiu», és a dir que es determina per si mateix i no pas per una altra cosa a la qual sigui relativa. El relativista hauria de mostrar en aquest cas a què és relativa la veritat. És prou fàcil entendre en quin sentit invalidant pot ser relativa una creença a circumstàncies epistèmicament irrellevants. Fins i tot es podrien mirar de construir arguments en base a la impossibilitat de connectar els motius d’adquisició de cap creença amb allò que la faria vertadera, però pròpiament això no suposaria cap relativització de la veritat, i de fet l’explicació sobre la relativitat problemàtica de creences pressuposa la noció de veritat en el seu sentit propi, això és, absoluta. Però fins i tot ometent aquesta última objecció, el relativisme general encara topa amb l’obstacle relativista per antonomàsia: l’autorefutació. L’extensió d’allò a què s’aplica (concretament «tot») engloba el propi enunciat, fent que s’apliqui sobre si mateix, de tal manera que si tot és relatiu, és relatiu que tot és relatiu. L’assumpció és que relatiu implica invalidant, així que el relativisme general s’invalida a si mateix.

Hom pot mirar d’evitar això reduint l’abast del seu relativisme, abandonant el relativisme general i limitant-se a relativismes sobre àmbits concrets. Aquestes reformulacions del relativisme són notablement més interessants que el seu germà gran, però malauradament ni tan sols una vista aèria faria de gaire bon resumir en un text d’aquestes característiques i dimensions. Hem començat a traçar una mica més amunt que per exemple el relativisme sobre la veritat és autorefutatori. Però per exemple molta gent és relativista pel que fa al gust gastronòmic: considera que no hi ha una propietat de l’estil «ser bo» (en sentit gastronòmic) que sigui atribuïble en termes absoluts, sinó només relatius a circumstàncies més o menys aleatòries relacionades amb trets i biològics i hàbits culturals, personals, etc. Sense aprofundir-hi, confio que al lector també li semblarà considerablement més plausible pel fet d’implicar menys complicacions i afectar un àmbit més reduït.

Una d’aquestes formes específiques de relativisme mereix una menció pròpia per la seva importància global i la seva freqüència en discurs: el relativisme moral. Una versió plausible del relativisme moral seria la que mentre admet l’existència de fets vertaders pel que fa a com és el món, no reconeix cap cosa de l’estil de veritats morals, alguna forma de distingir moralitat d’immoralitat. D’acord amb un relativisme moral d’aquest estil no tindríem forma de saber què està bé o malament, sinó merament què es considera bé o malament. Aquesta moralitat convencional seria relativa a factors no demostratius de la seva autoritat moral (factors culturals, històrics, d’interès, o altres circumstàncies moralment irrellevants), i alguns relativistes pretenen que no existeix cap altra forma de moralitat que la relativa. Si bé algunes formes específiques de relativisme moral tenen cert espai argumental per a sostenir-se, hi ha un tipus de relativisme moral que clarament és autorefutatori anàlogament a altres relativismes que hem vist.

Les apel·lacions autorefutatòries al relativisme moral acostumen a implicar un intent de negar l’existència de moralitat absoluta, i funcionen més o menys així: A emet un judici moral x; el seu interlocutor B mostra discrepància pel que fa a x en base a que tot judici moral és relatiu a un marc de referència arbitrari que n’invalida les pretensions de moralitat. L’autorefutació consisteix en la naturalesa moral que acostuma a implicar el retret de B: B considera pervers que A imposi la seva moral relativa al món, ho troba malament. B jutja negativament els judicis. Algunes males argumentacions contra postures polítiques etnocèntriques o imperialistes es basen en aquesta mena d’autorefutacions: els EUA imposen la seva moralitat relativa basada en un poti-poti occidental de valors liberals-conservadors-nacionalistes-cristians, però tots els valors són relatius i no existeixen estàndards racionals per a la discussió moral, així que és reprovable que els EUA imposin la seva moral a altres zones del món.

En resum hem vist que el relativisme general és autorefutatori, i que les formulacions més atrevides dels dos àmbits fonamentals d’aplicació del relativisme, l’epistèmic i el moral, també ho són. El que dota de sentit les apel·lacions al relativisme és la interpretació que aquest té implicacions epistèmiques o morals. És a dir, hi ha poques discussions en que sigui gaire explicatiu de res fer una apel·lació al relativisme gastronòmic, per més fàcilment que se sostingui. La propera vegada que tinguem la temptació de pensar «això és relatiu», faríem molt bé de pensar amb certa claredat què és relatiu a què, en quin sentit aquesta relació invalida les pretensions de l’interlocutor, i si potser el relativisme que hem presentat no refuta també les nostres pròpies postures. D’altra banda, quins relativismes se sostenen? Hi ha coses respecte a les quals tenim intuïcions molt fortes però també molt bons motius per a ser relativistes? En tot cas animo el lector a, la propera vegada que una discussió el tingui tan acorralat que ha de recórrer a alçades metafísiques, a aprofundir en aquestes alçades. 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s