Ressenya

«White man in Hammersmeith Palais, turning rebelion into money»

Fotograma de la sèrie Mr. Robot. Font: http://st.gonzoo.es/img/2015/07/15633.jpg

Fotograma de la sèrie Mr. Robot. Font: http://st.gonzoo.es/img/2015/07/15633.jpg

Abans-d’ahir dia 26 USA Network va cancel·lar l’emissió de l’últim capítol de la primera temporada de Mr. Robot ja que aquest contenia una escena gràfica de naturalesa similar a la del recent assassinat de dos periodistes a Virgina, i jo, que m’havia fulit tota la sèrie d’una tirada, em vaig cabrejar tant com quan van posposar l’emissió de MYHYV degut a l’accident de l’avió rumb Düsseldorf. Per això he decidit destruir Mr. Robot i tot el que se li assembli.

Tranquils, això no es cap espoiler, ho pilles durant els deu primers minuts del primer capítol. 

Mr. Robot és un techno-thriller creat per Sam Esmail, produït per Universal Cable Productios i Anonymous Content i estrenat el 24 de juny de 2015. La premissa de la sèrie no pot ser més simple: segueix la trajectòria vital del drogat de Elliot Alderson, una jove promesa del hacking amb greus problemes mentals que treballa per una companyia de seguretat informàtica, i que en una espècie de deliri contacta amb un grup de patètics anarcos que li encomanen la tasca titànica d’acabar amb el capitalisme, per la qual cosa —i a semblança de Fight Club— haurà d’anul·lar el deute mundial tot rebentant els sistemes de la corporació més maligna del món: EVIL CORP. Sé que sembla en conya (i això que no he esmentat que Elliot comptarà amb la inestimable ajuda d’una societat secreta de hackers transsexuals xinesos), però de veritat que enlloc cataloguen la sèrie dins del gènere de la sàtira o de l’humor, i és que el simplista diagnòstic que fa de la societat contemporània fins i tot ha rebut elogis pel seu suposat realisme i potencial subversiu, aconseguint una puntuació al Rotten Tomatoes del 97%.

Com molt bé aneu intuint, el perfil del protagonista no ens és desconegut, doncs es tracta d’un jove brillant asocial que com Neo a The Matrix treballa en una empresa de seguretat informàtica que odia, que ocupa les nits fent-se palles hackejant les webcams de totes les ties bones del seu entorn per tal d’omplir el seu buit interior, portant una doble vida que com en el cas del narrador de Fight Club té greus conseqüències en la seva activitat laboral, el que, sumat a que està com una puta cabra degut a una infància turbulenta (com en el cas de Lisbeth Salander a Millenium) i a la dissonància cognitiva fruit d’estar currant protegint empreses que esclavitzen els seus congèneres mitjançant préstecs estudiantils, el porta a recórrer constantment a la morfina, a sentir-se com una puta merda i a preguntar-se què cony està fotent amb la seva vida. Com us podeu imaginar, també té molts problemes en seguir el codi de vestimenta de l’empresa, ja que per alguna raó creu que és especial i que les normes no estan fetes per a ell. EVIDENTMENT, S’EQUIVOCA.

Però en la lògica de la sèrie no s’equivoca, perquè resulta que el tiomierda aquest posseeix totes les qualitats necessàries per a convertir-se en l’artífex de la “revolució més gran que la història hagi vist mai”. I és que en aquest recurrent delírium trémens tot és possible, fins al punt de que el grup d’anarquistes insurrecionalistes (la fsociety, que utilitza mètodes calcats als d’Anonymous i que probablement representa a la perfecció la imatge que l’opinió pública se’n fa) semblen més aviat l’equipo A. Conformen el grup el morfinòman esmentat, un revolucionari boig, el típic nerd que no entén de que va l’asuntu però li agrada sentir-se abraçat, i que a més, és gordo (per suposat no falta la imatge del ketchup del hotdog caient-li a la samarreta en el moment més crític de la revolució), un afroamericà, que com que no és graciós ni violent, sí que almenys cultiva ganja (a part és un setciències), una joveneta bipolar que supleix la seva incompetència hackeril con sus armas de mujer; i finalment, una iraniana que no se sap molt bé que hi pinta allà, però que en tot cas li acaba donant al tema el toc multicultural políticament correcte que s’espera en una sèrie d’aquest tipus.

Lasciate ogni speranza voi che entrate

Mr. Robot agrada perquè aplica un nou vernís a una fórmula de provada efectivitat. Així, sota una aparença de novetat fonamentada en freqüents referències a la cultura cyberpunk, a la societat de masses i a altres obres del mateix gènere, trobem elements comuns a totes les grans produccions de les darreres dècades. D’aquesta manera, l’ús del monòleg interior emfatitza el naufragi existencial del protagonista, un heroi aixafat pel pes dels seus propis ideals, alhora que planteja conceptes filosòfics de llarga tradició (des del mite de la caverna a la hipòtesi del “geni maligne” o al problema de l’elecció), que per tal de que nosaltres pobres ignorants els puguem comprendre, sempre se’ns presenten molt simplificats i íntimament connectats a la temàtica de cada capítol, que sempre gira al voltant d’un terme hacker.

A mesura que avança l’acció, també, es fa evident la seva simplicitat argumental, calcada a la que planteja El héroe de las mil caras —lectura obligada per a tot aquell que es proposi fer una sèrie destinada al gran públic—, fórmula que a més es veu reforçada per l’ús de la puta tècnica bestseller del “ganxo” o “esquer”.

Sembla obvi que cap teòric de principis del segle passat va ser capaç de preveure l’elasticitat del sistema en el que vivim. Així, un cop rere un altre aquest ha demostrat la seva capacitat per a incorporar elements potencialment subversius a la lògica dominant. D’exemples no ens en falten, la imatge del Che Guevara, el moviment grunge, els grups que tutelava Malcom McLaren, etc. En la meva opinió en aquest cas es tracta tant d’un atac directe al hacktivisim com un intent de desacreditar als seus principals ideòlegs. En fi, sembla que Sam Esmail ha provat de reproduir la “fórmula Matrix” i que la jugada no li ha sortit gaire bé (o sí?); Huxley ja ens va advertir de que si un pastor es fotia un tripi només veuria ovelles.

Si heu arribat fins aquí, doncs va, mireu ni que sigui el pilot, que per cada un que ho faci rebré deu cèntims de la vertadera EVIL CORP.

Albert Rōnin

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s