Poesia

Dos poemes de Jan Monegau

I.
 La meva dona
no és una dona de menstruacions enciclopèdiques,
com molts pensen,
ni tampoc de perfums exquisits;
és coixa, és cega i és sorda,
però parla molt.
Jo quan la veig sento un orgasme a l’intestí,
aquest retortijón d’estómago
que alguns en diuen papallones
de melic.
Però ella està feta de portes enfora,
i sempre que ho fem
a l’endemà ho xerra tot:
que la tinc petita i que fa pudor,
i que no se m’aixeca des de l’agost.
I jo, que no em queixo mai d’ella,
avui me’n venjo aquí:
ella té les ungles llargues i grogues,
els pits descosits,
les nines mortes,
i el cony florit.
Però me l’estimo molt.
II.
Em fa por la ingravidesa,
sobretot quan tinc ressaca
necessito tocar de peus a terra.
Però les sabates sempre brutes,
i sempre el record del que havia de ser un poema
a la butxaca de la xupa:
jo no hi crec en l’art, ni en la música,
ni en la poesia, ni en l’esperança!
(Tot això ho escric quan vaig taja
però ara, sol al llit,
abocat a les meves pors,
m’enredo entre els llençols,
i penso que és l’únic que pot salvar-me).

Jan Monegau.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s