Concurs / Gabinet de Curiositats / Ressenya

“A Poet am I neither born nor bred, but to a witty poet married…”

Sóc d’aquella classe de persones o potser l’única i penso que compartint i/o categoritzant la meva mania personal algú se sentirà identificat, que quan comença un llibre ja té ganes d’acabar-lo perquè considera que encara hi ha molta literatura per llegir i que segurament el següent llibre serà molt millor que el que llegeix en aquell moment. Visc amb una mena de pressa permanent per assimilar a mode d’esponja la major quantitat d’informació en el mínim temps possible. Bé, hi ha qui diu que això forma part de la joventut. No ho sé, el temps dirà.

Les llistes de llibres per llegir són llargues i de temàtiques variades i a vegades em costa recordar on he apuntat que x escriptor va escriure sobre no sé què que jo he de llegir sí o sí i em dic: “Carlota, això és molt important i ho has de retenir”. Després m’adono que tan sols aprenem quan tornem, a vegades indirectament, a allò que, pel que sigui, ens va captivar i ens segueix sorprenent lectura rere lectura.

Entre el bon grapat de llibres destinats a convertir-se en sagrades lectures d’estiu, aquest any El món resplendent de l’escriptora nord-americana Siri Hustvedt ha encetat aquest acte gairebé místic que tan sols les vacances ens permeten. No mentiré si dic que l’he devorat amb ànsia, defecte que m’ha obligat a rellegir passatges sencers almenys dues vegades fent-me dubtar, finalment, de si havia entès o no l’essència del text. De fet, crec que a la lectura se li ha de destinar un temps determinat, concret. Potser aquesta idea queda ben resumida en la immortal frase d’Aristòtil: “Les coses no han de ser ni massa curtes ni massa llargues.” Així doncs, he arribat a la conclusió que potser hauríem de llegir dins d’un ritme narratiu, és a dir, sotmetre el nostre jo-lector a un tempo constant que, seguint les premisses del filòsof grec no sigui ni massa ràpid ni massa lent, i funcioni a mode de metrònom exacte que permeti avançar la lectura, mai endarrerir-la o estancar-la.

Sóc del parer que quan un llibre s’allarga massa temps és millor guardar-lo perquè la lectura, al cap i a la fi, ha de ser un plaer i no una obligació. Això no vol dir que passat cert temps aquella lectura oblidada torni amb un nou aire d’entesa per part del lector, ja que tota lectura demana un bagatge intel·lectual determinat que s’assoleix precisament amb l’experiència narrativa. Confesso aquí i ara que em produeix indignació i cert malestar aquella gent que, tot i que no li agrada el llibre que llegeix, se sent amb el deure d’acabar-lo forçosament. No ho entenc, ni crec que ho pugui arribar a entendre.

Josep Pla, personatge emblemàtic de la literatura catalana tenia una particularitat a ulls meva envejable que el definia i contribuïa a la seva genialitat: la de saber enganyar al lector. No voldria que es mal interpretés aquesta frase a mode de sentència que sembla fregar el simplisme més infundat. De fet, en els seus Homenots, a vegades Pla es deixa portar per la ficció i s’acaba convertint en un “poeta fingidor” com lacònicament Fernando Pessoa batejava un dels seus poemes. Amb Pla, realitat i invenció es camuflen creant un tot literari que necessita d’un domini i una coneixença personal absolutes per poder-les distingir. A part d’això, és veritat que Pla ofereix una intel·lectualitat passada pel filtre de la quotidianitat, una senzillesa palpable fins al punt que hom pensa, en un primer moment, que també pot escriure d’una manera tan didàctica i aparentment amena, però és difícil, realment difícil. El palafrugellenc defensava fermament la màxima d’Aristòtil, d’això n’estic segura tot i que no el vaig conèixer.

El que vinc a dir és que pots llegir Pla, pots fer teves les seves idees, però no pots ser Pla. Tampoc seràs Rodoreda encara que ho intentis o no aconseguiràs ser Gabriel Ferrater per molt que et consideris un antiromàntic i vulguis acabar amb la teva vida als cinquanta anys. Tu ets tu i la genialitat recau en la particularitat pròpia i pura de cada persona en la mesura que aquesta no aspira a ser res més que ella mateixa en la seva màxima expressió. El nom i/o firma no fa memorables als autors, sinó que són els lectors els que fan memorables als literats. L’obra és i no és excepcional al mateix temps, el públic i el temps són dos factors inseparables i indiscutibles en l’acabament d’aquesta. Si no, per què al llarg de la història de les arts hi ha hagut genis oblidats, refusats i/o menyspreats que només després de la seva mort se’ls ha reconegut?

Parlem de genis, de la genialitat, és a dir, de ser extraordinari més enllà de la normalitat. La genialitat pot ser conscient o inconscient, reconeguda o oblidada però si s’és dona, la qüestió es complica veritablement. La protagonista del relat ho és, ho era de genial. Una incompresa per la societat. Una dona que hauria volgut ser home. Una Penélope que desitjava ser Odisseu. Harriet Burden encarna la rebel·lió silenciada sota una concepció hermafrodita del seu propi jo. Un passat traumàtic acompanya a la protagonista, fet que demostra que res és casual, res és gratuït, tot té un rerefons amagat en l’inconscient de la [nostra] memòria, ja sigui voluntari o involuntari, que explica els [nostres] problemes i/o desequilibris mentals amb els quals s’ha de conviure diàriament. Ella és el que el passat l’ha fet ser, qui va dir que el passat estava mort? Sartre expressava que fins i tot el passat es pot modificar i jo l’acompanyo en l’afirmació. Nosaltres encarnem el nostre propi passat, l’arrosseguem inevitablement fent-lo partícip del nostre present.

Aïllada intel·lectualment, una artista no reconeguda, sola davant del seu propi coneixement que no pot compartir amb ningú, tan sols porta a terme diàlegs amb el seu jo dubtós. Frustrada i abatuda, òrfena de la vida crida en el silenci dels seus escrits: “Sóc una revolta. Una òpera. Una amenaça!”. Aspira a encarnar una polifonia personal d’alliberament. Però com? Sola en un mar remogut, enmig de la tempesta xiscla fins l’afonia per la seva salvació, però ningú li estén la mà, ni el seu marit, el més que conegut Felix Lord, col·leccionista i promotor d’art nord-americà que tan sols la veu com la mare dels seus dos fills.

Harriet Burden es troba sotmesa a un enfrontament total amb el seu jo, tant físic com moral, ja que ella no va triar ser físicament robusta, massa alta i caminar fent grans gambades trencant amb els cànons de la feminitat. Aquest trauma personal la porta a voler ser allò que no és –home- però no pel fet de ser-ho anatòmicament sinó pel protagonisme, la prepotència, la petulància i l’egocentrisme que es mantenen, a ulls seus, com a factors inseparables de la masculinitat. La virilitat, en Burden, és sinònim de triomf. Es produeix, doncs, una concepció dual de gènere amb un substrat reivindicatiu profundament feminista.

Simone de Beauvoir, Dora Maar però especialment Margaret Cavendish, la monstruositat del segle XVII: una dona intel·lectual que recorria al transvestisme (roba d’home, armilles, barrets de cavaller) per endinsar-se en un món limitat als mascles li serveixen com a font d’inspiració. Burden troba en aquesta darrera un suport total tant en el sentit intel·lectual com en el personal i/o físic, per al projecte que persegueix. En definitiva, Cavendish es converteix en el seu alter ego. I dirà, “Quina ment noble pot patir una vulgar servitud sense passions de rebel·lió?”.

Burden vol posar punt i final, és l’últim crit a una tradició plena de mediocritats progressistes, una dona victimitzada per un món “fal·locèntric” que ha esclafat la seva grandesa i el seu potencial. Exerceix el seu poder des de l’anonimat, sota les màscares. A través de la ironia fina porta a terme un atac agut contra el món de l’art, secta governada per uns pocs [homes]. A partir de la creació de pseudònims i de projectes artístics exposats sota noms d’homes cerca l’èxit tot posant el dit a la nafra i rugint sense vacil·lacions vers un sector tancat, envejós, ambiciós i profundament egoïsta- narcisista. Si bé Arthur C. Danto posa en qüestió el transcurs de la història de l’art manifestant la mort d’aquesta amb el seu contundent però no menys precís Después del fin del arte, Harriet Burden actua com un abans i un després en la posició que ocupa la dona dins de la crònica feminista de l’art.

Al llarg d’aquest text, evitant qualsevol forma de resum narratiu, plasmo de manera abstracta com si d’un quadre de De Kooning es tractés tot allò que el relat m’ha suscitat, un garbuix d’idees i de sentiments, que segurament poc tindran a veure amb la naturalesa del text. No hi ha cap voluntat implícita perquè el lector entengui res del que es diu en aquests paràgrafs ja que he arribat a la modesta conclusió que precisament jo, que he hagut de rellegir fragments sencers més de dues vegades, no he sabut entendre gaire cosa del que se’m venia a dir en el llibre. Des de la incomprensió, no argumental sinó de les idees manifestes en el text, he intentat construir quelcom que em fos racional i sentimentalment manipulable.

No he entès molts aspectes de la Harriet Burden, de la seva persona, del seu fascinant mecanisme neurològic i de la seva concepció estrafolària del món, però precisament aquest dualisme bipolar que es mou entre una palpable pertorbació mental obsessiva i una consciència total del món i d’ella mateixa m’ha produït una sensació d’admiració profundament pronunciada. No he arribat a comprendre-la, crec que ni ella mateixa es va arribar a entendre mai, però a través de la lectura m’hi he pogut acostar. En aquest sentit, un aspecte important del llibre és el seu enfoc kierkegaardià que permet que el lector participi en la construcció de l’obra i en la possibilitat de resoldre, des de l’absoluta llibertat, la complexitat de posicions que sustenten el relat.

Acabo amb les paraules que obren el relat, tot saltant-me les normes establertes proposo un fi per a començar. Em rebel·lo mínimament, a través d’un joc de paraules insignificant, però me les salto en honor seu i a la seva saviesa: “Tots els esforços artístics i intel·lectuals, fins i tot les bromes, les ironies i les paròdies, funcionen molt millor a ulls del públic si el públic sap que en algun lloc rere la gran obra o la gran enganyifa hi pot localitzar una polla i un parell d’ous.” La Harry és i serà única, és i serà un geni perquè no aspirà a ser res més que ella mateixa davant la incomprensió dels altres.

No fa falta que digui que recomano el llibre febrosament.

Carlota Marzo Baron

[1] Vers del poema “A Poet I am neither born, nor bred” de l’escriptora Margaret Cavendish (1623-1674), del poemari Poems and Fancies (1653)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s