Crònica

Va de llibres

Fotografia de la Setmana del llibre en català.  Extreta de Racó Català

Fotografia de les parades en la Setmana del Llibre en Català.
Extreta de Racó Català

Sis de setembre, no m’enrecordo de com feia el dia i anava just de temps. Anava just baixant les escales del metro, just per coincidir en l’últim vagó amb el meu amic. Aquest cop teníem un objectiu clar: sortir encara amb la suor de l’estiu a Plaça Catalunya i caminar a pas tranquil, gaudint de la tranquil·litat de travessar la “deserta” rambla, fins a la catedral. Alguna millor idea que començar les cròniques amb la “Setmana” del Llibre en Català? Segurament hi hagi unes quantes. Realment, però, em va sorprendre.

Es respirava l’aire tranquil de “tots” els dies, però era diferent. Tota una revolta de gent amant del llibre anava rondant i fent voltes per les “llibreries-quiosc” i per les cadires buides de les improvisades places. També hi havia un conjunt de gent que es veia atreguda indirectament per la porta de la catedral com a christian meeting point, cert, on es confonien els interessats i els turistes en una harmonia irònica. Però jo em vull imaginar que tots érem partíceps d’aquella gran reunió. Tots fèiem l’idiota mirant llibres, comprant-los o deixant-los anar perquè no tens pasta o perquè X, Y, Z… amb la cara de frustració del venedor de regal. Tots circulàvem en un irònic panòptic que era la cultura i em va agradar, no sabia que hi pogués haver tanta gent aficionada a llegir.

El petits centres eren les places, on els “altres” protagonistes ens veien i nosaltres a ells. Vam fer el paripé i a una hora seleccionada vam assistir de casualitat a una sessió sobre poetes catalans que no havia conegut en la vida. No m’agrada escoltar poemes a l’aire lliure, prefereixo la intimitat, però va estar bé i sobretot em va encantar poder-ho compartir amb gent una mica com jo suposo, on té sentit parlar d’aquests temes amb una canya i unes braves. Es respirava molt bé aquell dia, això sí que ho recordo, i ara que estic sol davant l’ordinador em pregunto fins a quin punt sóc un autèntic amant dels llibres. Em vaig comprar un parell i tinc l’estanteria com si guardés un cementiri de lluitadors de sumo (amb tots els respectes). Potser la pregunta és fins a quin punt sóc i som fidels a la literatura. Fins quan deixem de pensar en ella, en quin moment se’ns encén l’alarma de les lletres i les reivindiquem en la seva continuada crisi de puja-una-mica-i-baixa, quant de temps poden aguantar l’oxigen entre festivitat i festivitat, amb el cap ben vermell, top ten tomàtic, i ocultar-se en el silenci. No sé la pregunta.

La formiga d’or, una llibreria de Portal de l’Àngel, estava negra, amb un somriure trist, irònic i en forma d’interrogant, difícil de desxifrar.

Sergi Saranga Reguera

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s