Uncategorized

Jazzing a la Catedral

Aquest diumenge dia 20 s’ha celebrat un concert de la Sant Andreu Jazz Band amb Luigi Grasso a la plaça de la Catedral, inserit dins el festival Jazzing de Sant Andreu (podeu trobar més informació aquí)

Arribo a les 22.35 a la plaça de la catedral, i em trobo que el concert ha començat puntual. Jo venia il·lusionat escoltant St. James Infirmary del Louis Armstrong per a anar entonant el rotllo jazz (en el qual vaig força peix), i necessito un parell de minuts de reajustament perquè el que toquen a la plaça de la Catedral és swing ballable, una mica en plan música d’ascensor àgil, i no acaba de ser el que jo tenia en ment, tot i que de fet sona força bé.

Al meu voltant la gent sembla contenta, i n’hi ha un munt. De fet està ben ple des de la muralla romana a l’edifici aquell que posa «Gaudí» a les finestres, més o menys, és a dir unes quatre o cinc persones segons la delegació del govern espanyol. M’ubico dempeus al fons entre una parella d’ancians que semblen força enamorats i uns joves amb rastes considerables que fan una mica d’air guitar sobre una ampolla de Xibeca, vestit un d’ells amb la samarreta de la Via Catalana i fumant l’altre gairebé l’única cigarreta del concert. El panorama sociològic és una mica desconcertant. M’imagino que aquesta idea (potser amb altres paraules) és la que causa en un pobre llauner que creua davant meu una confusa mirada de decepció, mentre s’arrossega enmig d’aquest maleït públic que inexplicablement no li compra birra de merda dient-li «amigo» mentre intenta sense èxit fer cara de poc borratxo, sinó que més aviat l’ignoren absorts amb el que està passant a l’escenari.

Ah sí, l’escenari!, que estàs escrivint sobre un concert, Martí. Doncs dit així ràpid, toquen un cosa molt fàcil d’escoltar i ho fan francament bé. El valor afegit de la marca de la Sant Andreu Jazz Band és bàsicament la joventut dels seus integrants, juntament amb el mini-estrellat mediàtic de la seva Andrea Motis. Però tota l’esfera cursi-progre que d’alguna manera impregna el fenomen banda-de-jazz-de-joves-dels-afores-de-Barcelona queda en segon terme davant la qualitat de la interpretació. Contra tota expectativa, no fa aquella peneta de festival escolar, sinó que està bé, en plan bé de debò. En alguns moments la disfressa d’anunci de Voll Damm i la veu de Roger Pera del Joan Chamorro (el director de la banda) mentre fa ostentació de l’actitud menys avinagrada de la història del jazz (i mira que la competició està dura) en fan perillar l’equilibri estètic, però la música en tot moment aconsegueix justificar l’aroma de vainilla i autocomplaença que envolta l’esdeveniment. Vaja, que els nens ho peten.

El protocol acostuma a ser: en Chamorro presenta una criatura, puja a cantar i tocar, canta regulín, toca de puta mare, següent. Fins i tot la noia que surt a tocar i cantar al costat de la Motis ho fa molt bé, però és clar, a la veu, se la menja la Motis. Alliberada pels atzars personals del llast de la vergonyeta tonta, domina la cançó amb actitud, fent un ús molt expressiu de textures i tècniques vocals, interpretant d’aquella manera com els músics de jazz més interessants extreuen el so del material del seu instrument. Dins meu es debaten el cinisme i la candidesa en un duel d’astròlegs sobre si a la pobra noia li tocarà ser una Amy Winehouse, una Miley Cyrus o una persona feliç i exitosa. Facilita la feina la constatació que el que a mi em sembli poc importa.

A les onze s’animen amb un bebop més rapidet i curiós de sentir, i la gent reacciona molt bé. L’altra estrella de la nit, l’artista convidat Luigi Grasso s’hi llueix una estona. Ho fa molt bé i tot plegat, tot i que si s’espera de mi una opinió basada purament en el gust personal, em tocaria dir que prefereixo un estil menys shredder (mil notes per microsegon), ja que sembla rebel·lar-se contra el tòpic del jazz atribuït a Miles Davis de fixar-se en les notes que no toques, a base de tocar-les totes a cada frase. Amb molta gràcia, tot sigui dit.

En Chamorro anuncia la calma després de la tempesta i toquen una peça amb aires bossa nova, i mentre canten en portuguès em pregunto per què seria tan estrany si fessin una mica de jazz en català, o castellà, o la llengua que sigui que parlen als camps de cotó de Sant Andreu. És ben curiós que el domini imperial d’una llengua es manifesti fins i tot per la boca dels fills dels seus esclaus, arribada en format musical a les orelles als suburbis de la Barcelona del s.XXI a través de la globalització, com si algú hagués premut el botó d’encesa a un turmix gegant destapat.

A tot això, han tornat al swing del principi i alguna gent que es comença a avorrir va tirant, deixant-me entre una senyora asseguda al banc, molt contenta amb el seu Aquarius de taronja i amb un grup de ja-no-tan-joves que no ha trobat un lloc millor per a cridar-se una conversa insulsa que un concert de jazz. Vist el panorama m’adreço a la dreta de l’escenari, on hi ha una gran rotllana encerclant una pila de ballarins espontanis a qui el director agraeix la tasca. Per a trencar tòpics, qui balla pitjor és un home negre i molt alt, que fa cara de circumstàncies, palplantat amb el braç a la cintura de la seva acompanyant, mentre busca amb la mirada perduda una manera de marxar a casa d’una puta vegada. «Bé, el que balla pitjor, el que balla pitjor…», es queixen els patètics intents de pas de ball d’un paio amb camisa de quadres blava, pantalons xinos i ronyonera de cuir, a mig camí entre enginyer informàtic i ala socialdemòcrata de la CUP. Però a banda d’aquest duel tan intens, la gent generalment balla molt bé i molt animada.

Això s’acaba i el concert repunta força amb una molt bona interpretació d’una noia que diria que es diu Magalí Datzira, però tampoc no ho podria jurar, que ha estat tocant el contrabaix i demostra que no només la Motis sap posar-hi pebrots al cantar. Mentre la gent es va dispersant, em miro a mi mateix fet una caricatura de «jove fent una crònica d’un concert de jazz per a una revista d’Humanitats» i em sembla que ho podria acabar de culminar fent com fan a les teles de transmetre «la veu del carrer» recollint declaracions de gent a l’atzar. Però per tal d’evitar el regust a mala democràcia que deixa aquesta pràctica, em remeto a la designació de càrrecs per sorteig de la democràcia atenesa, i del meu bombo psicoanalític particular surt la bola d’una noia que ha estat ballant sola al ritme del concert en el punt just de no moure’s tant com per a que li toqui anar amb els de la rotllana, però que sembla passar-s’ho bé. Prefereix el castellà i m’explica que és d’orígens argentins (no em quadra l’accent) però que ha viscut des de fa temps a Palma (ah, ara sí), i ara ha vingut a estudiar a Barcelona, i que s’ha animat a venir (al concert, no a Barcelona) perquè ha vist el concert al programa de la Mercè (no el del Jazzing, del qual la informo). Assegura que li agrada el jazz, i si li demano una mica més d’especificitat em diu Ray Charles, del qual al concert s’han fet un parell de versions, fet que suposo que en facilita una molt bona valoració, en la qual destaca la joventut de la banda, a la qual no coneixia d’abans.

Crec que la noia ha estat força més sintètica i clara que jo respecte a què tal el concert, però vaja, que això. Que molt bé.

Martí Bridgewater Mateu

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s