Gabinet de Curiositats / Ressenya

“Però no he de seguir mai el meu somni / i em quedaré aquí fins a la mort”

Fa uns quants Sant Jordis passejant entre les paradetes de Rambla de Catalunya vaig decidir comprar-me un llibre sobre poesia catalana de l’Alguer titulat La tercera illa. Poesia catalana de l’Alguer (1945-2013). Aquesta antologia poètica forma part d’aquesta secció de llibres que ningú compra, que passen absolutament desapercebuts i que, malauradament, es moren de pena entre els best-sellers més aclamats. Afortunadament va acabar al prestatge de la meva l’habitació i em vaig dir: “quan tingui temps el llegiré”. Bé, han passat dos anys des de que el vaig comprar i de temps, n’estic segura que n’he tingut, però la vida s’enreda sola i tu t’enredes amb ella o això és el que em dic a mi mateixa.

Finalment, aquest estiu m’he endinsat vers la complexa i fascinant realitat –poètica- algueresa. M’ha sorprès gratament la quantitat de poetes que se senten deutors d’una realitat política i cultural tan incerta i difícil com ho és la de l’Alguer. De fet, Joan-Elies Adell apunta al pròleg que el llibre “vol ésser un tast d’una illa poètica ben singular existent dins d’una petita illa lingüística i cultural com és l’Alguer, que es troba dintre de l’illa geogràfica de Sardenya. Una triple insularitat, en definitiva”.

Però jo no abordaré tota l’obra sinó que només parlaré d’un poeta de l’antologia, anomenat Rafael Caria. Fins aleshores no n’havia sentit a parlar mai, per mi va ser una autèntica aparició com si jo mateixa presenciés una manifestació divina semblant a les que emergeixen en alguna de les pintures gòtiques de Jaume Huguet (Aparició de sant Miquel al castell de Sant’Angelo, per exemple). És curiós com hi ha poetes que et capten des del primer moment que els llegeixes. A vegades, almenys a mi em passa, començo a recitar interiorment un poema i, tot i que em puc perdre en el missatge, hi ha una mena de fil musical inherent a les paraules que, inevitablement, em porta a experimentar la vivència d’una cadència final catàrtica i, només per la vigorosa sensació que m’aporta, considero que ja val la pena de llegir-lo. I això és el que em va passar amb Caria de la mateixa manera que em passa amb Joan Margarit, amb Miquel Martí i Pol o amb Iehuda Amikhai en la literatura hebrea. Amb d’altres, però, aquest fet no es produeix, això no vol dir que siguin pitjors –jo no sóc ningú per qualificar- sinó que no coincidim autor i lector, és a dir, jo en aquest cas, en la sensibilitat poètica o, dit d’una altra manera, no és que no coincidim en el tema sinó en la manera que s’ha optat per abordar-lo. Sóc del parer que en poesia no és tant l’assumpte tractat sinó precisament el fet de saber poetitzar qualsevol aspecte de la vida. Crec, a més, que en poesia tot si val si se saben explorar els camins i s’analitzen les eines a partir de les quals poder arribar, justament, a la creació poètica.

Caria se sent alguerès, fet que implica un doble aïllament tant geogràfic com polític en l’escàs suport que viu l’Alguer com a territori de parla i cultura catalana, situació que podríem assimilar, tanmateix, amb la Catalunya Nord. Per això, en el seu primer poemari titulat Só tornat a Sant Julià es percep el pes “del to moral i el compromís indefugible amb el poble, la terra, la llengua…”. Caria es mostra combatiu però en el silenci, vol fer soroll però amb cautela, amb seny.

D’alguna manera, podríem dir que Caria representa, com molts d’altres artistes i literats, aquesta realitat pluriestatal catalana. Dins del transcurs històric de l’Alguer el poeta suposà, sense cap mena de dubte, un punt d’inflexió dins la realitat algueresa del moment quan trencà amb la inestabilitat i el poc reconeixement que l’Alguer posseïa com a territori gràcies a la seva convicció i al seu compromís. Així doncs, Caria portà a terme el pas d’una concepció folklòrica i romàntica de la seva terra a una de política assolida, sobretot, a través de la reivindicació lingüística del català a l’illa. Segurament, un dels fets més excepcionals de Rafael Caria és justament el fet que aconsegueix, amb la seva producció literària, superar el parany del localisme i integrar l’Alguer dins del mapa de la literatura catalana.

El primer que percep el lector quan s’endinsa en la seva poesia és la mediterraneïtat del text. En Caria, el mediterrani esdevé l’escenografia per excel·lència de la seva poesia, un dels elements que constitueixen el seu attrezzo poètic. La mediterraneïtat juga un paper crucial tot convertint-se en el nexe d’unió i d’obertura amb tots aquells països marcats pel tarannà del Mar Medi Terraneum.

Bé, però què vull dir exactament? A vegades la nostra pròpia realitat, per pròxima que ens sigui, ens pot ser desconeguda en la coneixença i acceptada sense qüestionaments. Com que sé que hi ha intel·lectuals que ho poden expressar infinitament molt millor que jo, perquè en definitiva són això, intel·lectuals i utilitzen la insòlita i poc freqüent facultat de pensar, he optat per una descripció feta per Joan Fuster en referència a la mediterraneïtat que, a parer meu, em sembla del tot encertada.

Dins del Diccionari per a ociosos Fuster defineix el concepte “mediterrani” posant èmfasi en la importància i influència del terme per a tots aquells que hem nascut en ell. Diu així: “Els veïns del Mediterrani, en general, estem molt orgullosos de ser això: veïns del Mediterrani. Ens anima una espècie de vague patriotisme marítim –marítim de costa ferma, és clar- […] Solem dir que el Mediterrani és una geografia a la mesura de l’home. La frase és bonica i, de més a més, respon a la idea que la nostra gent té d’ella mateixa i de les seves coses. El paisatge d’aquests litorals, en efecte, està desproveït de colossalisme i de sublimitat: ens hi sentim tranquils, còmodes i ben aconsellats. Res en ell no ens incita al somni, a la mística ni al pànic, com s’esdevé amb les estepes desolades, amb les muntanyes luxuriants. Ací tot és assequible, clar, propici a les humils sensualitats quotidianes, amistós.”

La poesia de Caria s’ajustaria perfectament dins d’aquesta definició, de fet, si algú hagués descrit la seva poètica a través d’aquestes paraules hauria cregut que s’adeqüen d’allò més bé. Per tant, al llegir el llibre hom es trobarà, tant si com no, arrossegat per una onada de mediterraneïtat absoluta. Amb això no vull dir que el mar, les platges, els fars o la majoria de conceptes que podríem incloure dins d’un diccionari de tecnicismes marítims siguin presents literalment a l’obra de Caria, sinó que és l’essència mediterrània la que es respira a cada vers.

Més enllà d’aquest aspecte que esdevé un dels pilars que sustenten la seva obra, hi ha quelcom de nostàlgic en la seva poesia, un cant malenconiós que embalsama els versos i que podem llegir a Els asfòdels i altres versos. Caria és un músic que escriu, un Orfeu que embriaga. La minuciositat dels detalls quotidians i la seva capacitat per poetitzar tot el que l’envolta són aspectes freqüents a l’antologia. Caria canta persistentment a la vida, a un Alguer idíl·lic, isolat en el seu doble significat i sembla no cansar-se’n mai. Tot això ho fa, com diu Joan A. Argenter “des d’una actitud amarga però lúcida, pessimista però esperançada, insurgent i lluitadora, malgrat la fatalitat que tot ho impregna. La paraula poètica li permet de rebelar-se contra tot, contra l’assumpció de l’isolament físic, mental i cultural de l’Alguer, des d’on Caria assisteix a l’esfondrament d’una vida tradicional, que aprecia i alhora menysprea per la seva inèrcia covarda i poruga; i a la inexorable mort lenta de l’alguerès, que tanta estimació li produeix.”

En canvi, amb Pètals ens trobem davant d’un recull molt més afectiu i intimista, de certa introspecció personal. Caria es despulla i porta la poesia a la seva màxima expressió especialment a través de l’amor ja sigui fracassat i inabastable o correspost. Poemes, com segueix apuntant Argenter, amb “regust mediterrani, de llenguatge depurat, on el poeta supera els límits del realisme reivindicatiu de la seva obra anterior i arriba a nous horitzons d’expressivitat, de sensualitat evocativa i de percepció d’una nova llibertat embolcallada d’enyorança.”

Per això, llegim-lo, vivim-lo i recordem-lo perquè com ja deia Joan Sales “La sinceritat de debò és molt difícil, els sentiments autèntics són de molt mal expressar. És per això que hi ha tan poca poesia bona” i Caria, senyores i senyors, és i fou un gran poeta.

(Els versos que hi ha a continuació parlen per si sols, de fet, podríeu estalviar-vos el text previ que, a parer meu, no aconsegueix estar a l’alçada).

Carlota Marzo Baron

Quan tornaré

Quan tornaré

te trobaré unflada

i bordellosa

ciutat de la mia infantesa.

En aquesta densitat

de gent forastera

la mia veu se perdrà

solitària

pels carrerons buits i

les paraules,

com cada estiu,

se penjaran en el sostre

del cel estrellat

d’on cauran

sobre la terra seca

amb les fresques aigües

setembrines.

Só tornat a Sant Julià, 1986.

Encara una vegada

Encara

una vegada

voldria parlar

amb tu

d’ahir,

d’avui i,

per què no?,

també

de demà,

si encara

creiem d’haver

un demà.

Encara

una vegada

voldria respirar

amb tu

matineres

mentre

lloques marines

pinten

lo cel

d’un desig

de vida.

Encara

una vegada

voldria esperar

amb tu

que les ombres

del sol

al tramont

tapin,

pietoses

los nostres

afanys

i després

deixaré que

els records

s’amarin

de la blanca

pols del temps.

Só tornat a Sant Julià, 1986.

Enllà de l’origen

Sento

l’antiguitat

del verb

en el teu

cos

i el polsar

de les marees

en els teus

ulls.

Et miro

i somnio

al mateix temps

el teu infinit.

Dibuixaré

sobre ta pell

claror de plenilunis

i secrets senders

d’asfòdels,

i besaré

els teus llavis

quan la mar

serà ben calma.

Els asfòdels i altres versos, 1992.

Només 

Només

tinc

la paraula

per posseir

ma terra

i els somnis

que dibuixo

amb pinzells

de vent

sobre

la mateixa

tela

grisa

del no-res.

Els asfòdels i altres versos, 1992.

La poesia? És en les mans

de la teva dona,

quan, enyorant-te

i amb els ulls tancats

s’acaricia el pit,

càlid i tendre,

i tu no hi ets

per estimar-la.

XXIX

No és aquest aire

que em porta la buidor

en l’ànima.

Són els espais

que em separen

de tu

i de l’alt vol

d’una gavina

solitària.

XXXIV

Qui sap

si el vent escoltarà

la meva veu

des d’aquest alt turó

del meu petit país.

En aquesta immensa

solitud de mar

domina el silenci del vol

d’una gavina i el teu.

Esperaré que la vida

torni a fluir,

com la sang,

en les nostres venes.

XXXV

Quan la mort

arribarà

em trobarà

amb la teva imatge

entre les mans

i amb els ulls perduts,

finestra enllà,

en la nit recamada

d’estels i de silenci.

Pètals, 1998.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s