Columna

La meva darrera visita al poble

En la meva darrera visita al poble —un cau visualment quasi paradisíac situat en una vall recòndita de les muntanyes de Prades, que sembla escalar contra la falda de les muntanyes més properes a base de fum blanc de paper industrial―, mentre em dedicava a errar poble amunt, poble avall, amb els cabells encara molls després del meu darrer capbussó a les aigües congelades del riu Brugent, capficat en mil cabòries, vaig veure trencats els meus pensaments a causa d’un home que se’m va apropar somrient tímidament i respectuosa. Havia aturat els seus passos trèmols just davant el meu trajecte amb la clara voluntat d’interrompre’m i ara jo tenia davant els seus cabells, escassos i blancs, que presidien la seva figura elegantment inclinada cap endavant. Jo romania a l’espera, amb la mirada intrigada, d’algun gest de l’ancià (fos de benvinguda o una mostra d’odi) però d’aquell sac d’ossos i robes anacròniques sorprenentment abrigades per ser encara estiu, només se’n va separar una mà malaltissa i pàl·lida que sostenia amb dificultat un paper massa pesant per ella. En el mateix instant que el vaig prendre, l’home es va desplomar serenament i va cloure els ulls per darrera vegada, ja caigut al robust terra.

No hi ha paraules per al meu astorament i tota la inquietud que em causava aquell paper. Necessitava saber-ne el contingut, així que vaig començar a córrer en la direcció de què venia fins arribar a l’entrada del vell molí abandonat. Allà vaig sentir-me prou sol com per poder desplegar el paper i llegir-lo, però abans de decidir-me a desvelar-ne el contingut, encara vaig entrar a l’interior fosc, tètric, de la ruïna preindustrial.

En aquell extraordinari moment, les mans em suaven, i jo tremolava sencer a causa dels forts batecs del meu cor. Una espècie d’excitament que mai no havia sentit em començava a dominar —ho recordo molt bé—; no m’atrevia a desplegar el paperet rebregat i tacat de tinta negra. La lletra s’intuïa irregular, escrit per unes mans terminantment dèbils, però el paper havia estat perfectament doblegat i mantingut abans que jo el prengués amb els meus nervis.

Tenia aleshores, i tinc encara, la visió de l’home desplomat enmig del carrer del poble. Ningú no s’havia immutat amb aquella escena terrible (més tard vaig saber que tothom ja l’esperava, des de feia tant temps). En aquell moment, el pes del paper el sentia jo tant com el devia sentir l’ancià calavèric abans de finar. Patia una espècie de comprensió o compassió cap aquell desconegut que m’havia confiat les seves darreres paraules en el silenci més absolut per tal que visquessin sempre. O una temporada més llarga, com a mínim.

Res més. Va arribar el moment on tant sentimentalisme va poder amb mi. I abans que treure el cor per la boca vaig decidir no llegir el paper. I oblidar-me’n. Fins que aquest matí, l’escena m’ha vingut a la memòria.

David Bernal i Almansa

Anuncis

One thought on “La meva darrera visita al poble

  1. Retroenllaç: El sonet del vell | Mecanoscrits

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s