Columna

LITTLE BROTHER MY FRIEND

Fa un parell de setmanes un col·lega em va parlar d’una funció del Google Maps que em va flipar la puta òstia, el cronograma, una eina que et permet revisar i administrar el teu historial d’ubicacions, o sigui que, si ets prou burru com per a portar sempre encesa la ubicació al smartphone, podràs buscar qualsevol recorregut que hagis fet des del 2009 i aquest t’apareixerà a l’instant a la pantalla.

Jo, que sóc desconfiat per naturalesa, no m’ho vaig acabar de creure, en part perquè al col·lega a vegades se li envà la flapa, però també perquè després de les últimes filtracions de Snowden confirmant que Google Maps és part i víctima del entramat de vigilància mundial no acabava d’entendre els motius que han portat a l’empresa a posar a l’abast del gran públic una tecnologia que tot i la seva aparent simplicitat segur espantarà a més d’un del rollo MERDA THE BIG G EYE APOKALYPSIS IS NOW MATRIX HAS YOU. O és pua o ens volen espantar amb una demostració de força o simplement ens pillen per tontos o potser és que som més tontos del que pensem. En fi, tot era molt sospitós i jo, aprofitant que tenia un ordinador enfront, li vaig demanar a l’instigador de les meves conspiranoies que em fes de cicerone virtual. I res, entrar amb el compte de gmail al googlemaps – ajustes – ajustes de ubicación de google – historial de ubicaciones – ver/administrar (o, en el seu defecte, buscar al google cronograma o yourtimeline i pillar un link directe) i esperar que els collons em caiguin a terra. Però no m’apareixia res, tenia l’historial buit, ni el cinc de març de l’onze, ni el 13 d’abril del catorze, ni  tampoc l’onze de setembre del 15! Vaig recordar massa tard que en ma puta vida he tingut internet al mòbil i que cada any per la diada provo d’estalviar-me el patètic espectacle dormint la mona i somiant coses belles belles tipo el final de The Fight Club. Em constava, però, que el meu col·lega, que és un empresari modernillo hiperestressat i hiperconectat i a vegades també hiperetrassat, sempre duia el mòbil a sobre amb la ubicació connectada (perquè és d’aquelles persones que no saben orientar-se amb un mapa si google no els hi fa el barriosèsamo de puntets vlaus i bermells). Li vaig demanar que m’il·luminés, va entrar al seu compte i flipa, li apareixia des del guirideambuleig en un viatge recent a Chicago a la tornada ortopèdica a casa després d’una nit de taja per festes de Gràcia, fins i tot el recorregut amb transport públic que havia fet tres anys enrere quan vivia a Chueca i va portar a arreglar un ordinador de l’empresa a un informàtic de renom que vivia a l’extraradi de Madrid.

Vaig començar a elucubrar, i ja us ho podeu imaginar…: en un parell de dies havia aconseguit un smartphone i un mapa de l’eixample, havia creat el concepte de geopoema i n’havia escrit almenys cinc activant i desactivant la ubicació pels carrers més llargs i rectes que vaig poder trobar. UNA PUTA LOCURA.

Valorant l’última setmana conclueixo, però, que el més interessant no ha estat experimentar amb la vessant estètica d’aquesta funció, sinó veure les reaccions dels payukas als qui els hi he ensenyat. Quan trec el tema en una conversa, els grans em miren escèptics i els petits incrèduls, i jo em sento una mica com Melquiades arribant a Macondo; creà expectació i després d’indicar-los com consultar el seu historial d’ubicacions, m’entretinc en observar com es debaten entre la meravella, la fascinació, la inquietud i la paranoia, en un estat de bruta il·luminacio que comença a ser un lloc comú en els nostres debats i per al qual encara no he trobat paraula. Al final, per acabar-ho d’adobar, plantejo situacions hipotètiques que se’m passen pel cap i que m’ajuden a guanyar adeptes per la meva causa neoludita, ja que tinguen en compte que no és gaire difícil esbrinar la contrasenya del gmail d’una persona propera o un familiar, sembla obvi que si no comencem a encriptar informació s’acabarà aviat l’època del mama vaig a dormir a casa un amic del cole (però m’en vaig de rave) o carinyo arribaré tard a sopar perquè m’han tingut fent hores extres a la feina (però me’n viag de putes). Veient les morboses conseqüències de les darreres filtracions d’Ashley Madison i l’actitud cada cop més generalitzada de sacrificar llibertat per seguretat que demostren l’acceptació que han tingut les polítiques post-11S, no sembla que el govern s’hagi de donar gaire pressa per implantar-nos el D.N.I sota la pell ni invertir en personal que supervisi els nostres recorreguts quotidians, nosaltres ja ens encarregarem de fer-ho. Tota la seva intimitat només a un clic.

Donaldo Figueroa

enhanced-1332-1415063934-11

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s