Relat

La veu

No érem conscients d’en Marc, ni tan sols sabíem si abans existia (d’on és? Què feia?), el que podem esbrinar és que, just a l’entrar en el seu pis de solter de 120 metres quadrats, va pressentir que algú descrivia com entrava en ell. Es va parar en sec, la seva pell? Freda. Va ser un cop peculiar, fortuït, mai experimentat ni per ell ni per cap que conegués. Qui era aquella veu que no parava de parlar? D’on venia? Com sabia que el seu pis era de 120 metres quadrats? La seva ment, que llavors va empal·lidir tant com el seu rostre, en contra de reconèixer la realitat es decantà per quedar-se adormit en el sofà, amargament ignorant i esperant a què callés aquella veu tan molesta. Irritava, no podia dormir i, com era possible? Aquella veu, aquell pes que remarcava la vacuïtat de les seves accions-“Eh!” va dir emprenyat-, caient una sobre de l’altra en les seves espatlles, irritava.

“Però qui cony ets? Què… què cony busques de mi?” Preguntava, però no havia resposta, doncs la veu continuava explicant succés per succés, com un conte infantil, presentant la tragèdia còmica: Marc assegut a la punta del sofà amb els colzes sobre les seves cames i el cap reposant en les seves mans, en un intent de tranquil·litzar-se. Tancats els ulls, s’imaginava un paisatge tropical: en cada extrem una frondosa filera de palmeres que donaven a l’espectador l’entrada a un mar infinit i cristal·lí, davant del qual reposava una sorra fina com les dunes del desert. Però aquella veu tan pesada, o si es pot dir, la veu, persistia com el constant soroll d’una màquina de cosir. Marc cridà, uns quants cops. Al veure que no servia de res es va sentir estúpid, enfadat i estúpid, i el fet de què la veu ho digués encara li enfadava més (es pot veure representat pels seus salts, el seu exagerat aleteig dels braços, les puntades al sofà i un crit que va commocionar les seves venes ara inflades per l’estupor i als seus pobres veïns). Marc no s’ho creia, la veu li havia dit estúpid! Estúpid, tan estúpid com és. S’estirava dels cabells. Escarafalls: segurament seria el títol per resumir el que succeïa. Ara estava cara el mirall, va tancar els ulls fortament amb el desig de fer-la (la veu) desaparèixer. Fracàs. Marc cridà, uns quants cops, quan de sobte va mirar el rellotge i va adonar-se de què feia tard al treball, vuit minuts tard per ser exactes-“I tu com cony saps això?”, va dir-.

Marc treballava i treballa com a cambrer, de fet avui compleix cinc anys en aquest treball-“Surt de la meva vida!” va escridassar mentre es posava la roba-, en un petit restaurant anomenat “La granota”, el qual estava exactament a tres carrers cap a la dreta i un cap a dalt. Però no ens precipitem, Marc encara està posant-se els mitjons quan hauria d’estar servint un bistec de xai als seus clients. Marc no sol ser així, es veu, o almenys és el que pensa, que sempre ha sigut un bon cambrer digne de confiança-“Vés-te’n a la merda!” va dir-, i mai ningú havia tingut cap motiu de perdre-la. En canvi, aquest dia era més aviat peculiar. Marc tancà la porta amb ira, es notava que alguna cosa l’irritava. “Calla’t d’una puta vegada, joder!” això és el que es pot entendre mentre mantenia les dents entretancades. Amb tota la mala sort, una nena petita el va escoltar i es va posar a plorar. Va ser una escena desagradable, perquè en comptes d’enfrontar-se a les queixes de la mare, en Marc, va decidir oferir-li la seva espatlla mentre accelerava el seu pas, arribava tard, no podia estar pendent d’aquelles coses i més amb aquella veu que havia de suportar amb el seu incessant, monòton timbre, com si fos un monitor de ràdio que descrigués tots els fets. Pobre Marc, per què sempre ell? Es preguntava. Després de l’accident, es va disposar a córrer fins al restaurant per… rebre una altra bronca. Pobre Marc, per què sempre ell?

A l’acabar el discurs començà a jugar al mateix joc de sempre: repartir plats que poques vegades es podia permetre, que desfeien les seves papil·les gustatives només posar-los a la mà-“para ja!”- murmurava en un to baix, per tal de no presentar sospites de semblar un boig. No tenia gaire bon pols, la veritat, i de tan trontollar els plats semblava que no arribarien al seu destí. La seva gana augmentava exponencialment a mesura que passaven les hores. Definia el seu treball com la il·lusió d’un oasi tot i que no sabia del tot el perquè. Van ser hores i hores de repartir plats, d’un lloc a un altre, amb l’avorriment per sobre de tot, l’avorriment, ballant amb la gana, tots dos creixent fins al seu límit. Va anar al lavabo i es va tancar allà una estona. Escarafalls, una llarga, llarga estona.

Va sortir. Un company de feina el mirava estranyat, no feia bona cara. Va estar repartint una hora més, amb un pas accelerat que no havia tingut mai abans, per sobre de la seva eficiència. Però, en efecte, encara seguia escoltant la veu incessantment. Imaginar-se escoltar la descripció de tots aquells àpats i el com els havia repartit seria la meva puta condemna definitiva, pensava, les racions de xai amb patates al caliu de la casa, els canelons, la selecció de formatges, l’assortiment de-“Para!” va dir, i un dels seus companys de feina, cambrer també, es quedà quiet i descol·locat. Es va disculpar dient que avui no es trobava del tot bé-la mitja ració de patates braves, cervesa, la ració sencera, la truita de patates, cerveses, un altre plat de xai amb patates, cervesa, bistec a la planxa, una hamburguesa amb formatge, bacon i tomàquet, cerveses, cargols, pollastre, mol·luscos, un altre bistec a la planxa, suc de pinya, la ració sencera de patates braves. En un moment donat va riure, va riure en pensar si algú hagués d’escoltar o llegir tot el que ell feia. Entregà el que hauria de ser l’últim plat, un bistec de vedella amb formatge fos, patates i pebrots, la seva olor el desanimava d’una forma especial que no havia conegut de bon principi però que va començar a percebre fa temps, ara l’havia definit i cada cop era més fàcil d’identificar. Ha acabat, és de nit. Va obrir la porta. Feia fred, més que vent.

Va treure fora la seva petaca i va beure del whisky de fa dos dies, calent. Passà la mà pels llavis encara húmits i es va quedar amb els braços en gerra mirant el terra mullat, abans es veu que havia plogut i jo sense saber-ho, pensà, “Puta merda” pensà en veu alta, escopí. Pel camí de tornada notava com li pesaven els peus, tenia un lleuger dolor al dret i no aconseguia baixar les espatlles ni deixar de tremolar. Petaca, la va tornar a beure. És un dolor que s’anava extenuant i es feia pesat perquè aquella veu, la veu, l’impedia oblidar i esvair-se amb altres pensaments com què fer demà, això li provocava un malestar encara més gran. I és que tampoc tenia res per demà, res. Cridà amb força i el buit carrer el va respondre amb el seu eco. No hi havia ningú més que ell. El peu li feia més mal-“Sí, ho sé”, va dir-. Va obrir la porta de l’entrada amb la clau, en els seus ulls es veia la saturació de tot el dia. Fatigat, avança a pas lent per les escales fins al setè 2a, es veu que l’ascensor estava avariat. Obrir la porta del pis, entrar en ell i deixar caure el seu pes mort directament en el sofà mentre pensava en tot el que havia succeït. La seva ment estava en un blanc que li produïa un pànic intern que li congelà la reflexió, es trobava en estat de xoc. No es tractava d’una cosa normal i evident, es tractava d’una cosa que havia ensumat els primers dies i que avui n’havia rebut tot el seu sabor. S’incorporà, sortí del llit, obrí la finestra, respirà profundament, tancà els ulls, es va llençar. Però seguit del gran so, la veu continuava, seguia amb la seva parsimoniosa pesadesa en cada lector, en cada persona. A l’acabar, la veu va decidir ocultar-se en el silenci, quan no quedin més paraules que li desemmascarin el seu cobriment, però continuarà parlant sempre a les fosques, en les oïdes de tothom, a cada acció que es fa, en cada decisió que es pren, en cada pensament, sentiment, mort…

Sergi Saranga Reguera

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s