Columna

No la reguis, que no cal

Hi ha molta gent que diu que les amistats són com una planta, que si no la regues es mor. Jo penso que si una amistat has de regar-la és que és una merda o, millor, que no és una amistat. Una amistat no s’acaba mai, perquè és una cosa profundíssima que no intentaré definir perquè em quedaria cursi. El que sí que s’acaben són les relacions que anem establint al llarg de la vida i que molt sovint anomenem amistats —perquè ho semblen— però no ho són. I és molt bo que s’acabin, i no és gens bo forçar-les, i és inútil. Hi ha relacions que tenen tot l’aspecte d’una amistat però no són més que una mera coincidència espaciotemporal. El que cal és gaudir-les i treure’n el màxim profit, i no intentar retenir-les contra natura.

Jo tinc molta por dels canvis. Diguéssim que Buddha hagués tingut molta feina, amb mi. Però perdre el contacte amb algú és una cosa que no m’ha angoixat mai, perquè només hi ha dues possibilitats: o bé la persona amb qui deixes de veure’t no era pas un amic, de manera que ja en vindran d’altres, o bé sí que és un amic i no cal patir de perdre’l. Tinc amics que fa molt temps que no veig i mai no he deixat de pensar que som amics i que ho serem sempre, passi el que passi. L’amistat, si és de debò —si és— no perilla. Per més que passin anys, i anys, i dècades. Crec. I crec que l’amistat és una de les poques coses amb valor absolut: no hi ha graus, en l’amistat. O s’és amic o no se n’és.

I amb tot això no voldria restar valor a aquestes relacions que he dit que de vegades prenen la forma de l’amistat. La gran majoria de gent que ens acompanya entra dins d’aquesta categoria. Només dic que són persones que van i vénen, que vénen i se’n van, i no passa res. Ja en vindran d’altres. I com més moviment hi hagi millor. Això és el que diferencia aquesta mena de relacions —i, oju, no parlo només de relacions de quinze dies, eh, sinó que poden durar anys; no és una qüestió de quantitat sinó de qualitat— això és el que les diferencia de les amistats: les amistats no poden reemplaçar-se. Hem de valorar la llibertat que ens dóna aquesta substitució possible, i no angoixar-nos. A cada classe trobarem gent nova, a cada feina, a cada equip de bàsquet. A més, no es tracta d’etiquetar ningú irreversiblement: potser algú a qui a la uni només saludaves acaba sent el teu amic gràcies a un curs de piano.

I tampoc no voldria caure en la pura resignació, en una actitud absolutament passiva; és evident que les amistats es poden cultivar. Però només cultivar, no regar. Vull dir, si busques més contacte amb una persona que intueixes que et caurà molt bé pots acabar trobant un amic. A mi m’ha passat. Però crec que no hi ha desfibriladors per una relació que s’està morint. Si una relació que s’estava morint es reactiva és perquè no s’estava morint. Les relacions que es moren, les efímeres, les contingents, les que no són amistats, són fruit de la nostra necessitat de companyia —com algú que es compra un gos i, quan se li mor, després d’haver plorat tot el que calia, se’n compra un altre— i no cal donar-los més importància.

No ho sé, penso que hauríem d’assumir que una amistat és una cosa raríssima i meravellosa i que no podem pretendre tenir-ne tantes. Si ens angoixem per voler tenir-ne mil, correrem el risc no de perdre les que tenim, com deia, perquè això no és possible, però sí de no gaudir-les prou. I una amistat desaprofitada és una ximpleria.

Ferran Muñoz i Soler

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s