Gabinet de Curiositats / Ressenya

“En cierto modo, la vida es como el Jazz… es mejor cuando improvisas”

M’han demanat que escrigui una altra ressenya per la revista així que el meu cervell, al saber-ho, es posa a treballar tot pensant quin llibre podria analitzar minuciosament. Reviso els llibres de la meva insignificant biblioteca feta a partir de les meves grans i petites descobertes a veure si entre alguna de les noves adquisicions que encara no he llegit entreveig una lectura passada que em deixés amb un bon regust de boca.

Mentre rebusco i se’m fan presents els llibres que tinc, a la vegada que actuen com una reafirmació de mi mateixa, al menjador sona el disc Both worlds de Michael Petrucciani, un piano àgil i dolç acompanyat d’una bona claca de vents i percussió que em traspassa, però com que al cap de poca estona tinc Combo ho deixo estar i un cop a classe, mentre toco Cantaloupe Island de Herbie Hancock, se’m torna a fer present el fet que he de recuperar una lectura per fer-ne una ressenya i entre acords, cops de baqueta i el ressonar de trompetes i saxos em desfaig. El cervell pensa i el peu dret, marcat per un ritme cardíac desenfrenat, va amunt i avall portant el compàs i dibuixant, sense saber-ho, la frase de Count Basie que diu: “Si tocas una melodía de jazz y las personas no mueven los pies, no la toques más”.

Torno de la classe de música i encara no m’he decidit però el que sí que sé és que em fa una mandra catastròfica tractar un tema literari. No vull haver de pensar, vull que les coses em vinguin donades en un llenguatge transparent, colpidor i si pot ser una mica banal. Vull una lectura que, sent el menys literària possible, aconsegueixi cantar a la vida i que els silencis del que no està escrit em parlin més que les paraules. I mentre penso això a la ràdio sona So What de Miles Davis, una trompeta que es perd en ella mateixa per transmetre el missatge de la pròpia existència.

I per fi em decideixo, tot i que mai estic segura de les meves pròpies decisions, no sóc una persona d’idees fixes i clares sinó que em sóc com una barreja de sensacions i conceptes abstractes entrellaçats que, després d’una gestació calmada a la meva incubadora mental, neixen en una idea sòlida i més o menys manipulable que mai sé si serà rebuda de la manera com jo mateixa la percebo. Per això sempre necessito temps; temps per pensar, temps per respondre, temps per prendre decisions, temps per, en definitiva, ser en la meva essència. És a dir, per a mi, l’encàrrec d’una ressenya no és només l’escriptura d’una mera valoració d’un llibre sinó que respon a quelcom més complex i elaborat i m’ha de servir, en última instància, d’alguna cosa.

Personalment entenc l’estat previ a qualsevol elaboració escrita com un estadi profundament estimulador i, segurament, és amb el que més gaudeixo. És el precís moment en el qual he de fer una selecció estricta d’una lectura que respongui a una doble vessant: que m’agradi però que també agradi. Si sóc capaç de fer meu el tema per a mi ja és un triomf i aleshores puc treballar sense entrebancs. Poder manipular el text fins al punt que aquest acabi desvinculant-se de l’origen del qual parteix és potser un dels aspectes que més m’agraden ja que em permet parlar de coses que d’una altra manera no sabria com abordar-les o perquè considero que per elles mateixes no són prou substancials i necessiten d’una falca argumental que ics lectura em proporciona indirectament. He de dir que també m’agrada forçar les coses, barrejar naps i cols té el seu què.

L’estadi d’allò que és però que encara no és i que s’esdevindrà en un escrit em fascina. És com tenir un garbuix intel·lectual intern de gran magnitud i anar-lo traient de mica en mica en petites dosis. I potser una de les coses que més greu em saben és que no se m’entengui. No parlo del que el meu jo vol transmetre sinó el que hi ha escrit sobre el paper. És a dir, crec que en mi mateixa es produeixen dos estadis diferenciats en això d’escriure. El primer estadi d’enteniment és quan el meu jo escriptor ha de desxifrar el meu jo pensant (segurament l’estat més difícil) i el segon quan s’aconsegueix que allò expressat mitjançant paraules i construccions sintàctiques sigui assimilat pel lector dins d’un marc lògic, ja no dic argumental sinó en un estadi molt més bàsic, és a dir, estructural. El que possiblement més m’importa és precisament ser capaç de dir alguna cosa mínimament coherent o dit d’una altra manera aconseguir que el text sigui i/o existeixi en ell mateix. Si això és possible després hom li atribueix un significat flexible, canviant i sempre vàlid que va estretament lligat a la subjectivitat i interpretació inherents al lector.

Reviso el que he escrit fins ara i m’adono que vaig d’una banda a l’altra. No sé, a vegades m’animo massa i em perdo en el meu propi discurs. He improvisat sobre la marxa, com en el Jazz. Parlant de Jazz, recordo que el vaig llegir fa temps però a l’agafar-lo altra vegada revisc les bones estones que em va fer passar. El títol és Jazz. Cómo la música puede cambiar tu vida del trompetista nord-americà Wynton Marsalis escrit en col·laboració amb l’editor Geoffrey C. Ward. Si bé en un principi creia que la seva lectura no m’arribaria a sorprendre -el títol es podria confondre perfectament amb un manual d’auto ajuda- he de dir que em va captivar des del primer paràgraf.

A través d’un llenguatge clar i precís el trompetista de Nova Orleans fa un recorregut per la història nord-americana del Jazz parant-se en aquells aspectes que considera més rellevants, així com la inqüestionable importància del swing i del blues com a parts vertebradores i essencials del Jazz, l’anàlisi de les grans estrelles del panorama jazzístic de tots els temps i, finalment, l’estudi i vivència d’aquest estil de música. En aquest llibre Marsalis intenta sintetitzar tots els ensenyaments assimilats en la seva persona després de molts anys dedicats a la música i al Jazz en particular.

Un aspecte important que val la pena matisar és la facilitat amb què Marsalis aborda el tema, la passió present a cada línia i la palpació gairebé real d’una autèntica “jazzofília” que sobresurt del text per commocionar el lector. Didàctic i sense embuts, directe i sense tecnicismes; així és Marsalis. La seva escriptura és un mirall de la seva personalitat, clara i pura com el Jazz que ell mateix defensa.

El trompetista és capaç de construir un discurs profund, ple de vida i, el més important, dirigit a tothom. El Jazz canta la universalitat, és profundament antropocèntric i se situa en el cor de les persones per deixar-les nues i arribar, finalment, a una culminació catàrtica. Per a Marsalis el Jazz va molt més enllà de la música en ella mateixa, el Jazz és un estil de vida, una manera de veure i entendre la pròpia existència, és a dir, un estil musical que constitueix tota una filosofia a través de la qual cantar les grans veritats quotidianes a ritme de passió desenfrenada.

En un passatge del llibre Marsalis diu: “Jamás he entendido por qué muchas personas creen que la creatividad es una cualidad misteriosa que posee un reducido grupo de personas muy especializado. Siempre que enseño improvisación a niños que son demasiado tímidos para tocar lo que les apetezca, les digo: «Es muy sencillo. Sencillamente inventa algo. Toca lo primero que te venga a la mente, a los dedos y a los labios. Y tócalo con fuerza. Entonces estarás improvisando». Después, cuando veo que empiezan a emitir una sinfonía de notas quejosas pero libres de espíritu, añado: «¿Lo veis? Os dije que era muy sencillo. Sólo resulta difícil si queréis que suene bien».”

Així doncs improvisem, siguem part d’aquest Jazz esbojarrat i swinguegem com si la vida no se’ns hagués d’acabar mai. Fem les coses al revés si cal però amb el convenciment inflexible de fer-les perquè de debò les sentim. Fem de la nostra vida Jazz i del Jazz vida.

Carlota Marzo Baron

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s