Columna

Llatinitzem-nos!

Vivim en temps moderns i en un moment de canvis. Tenim a les nostres mans la construcció d’un món millor. Vosaltres, els joves, teniu l’encàrrec (quanta responsabilitat!) de fer créixer aquesta nova Catalunya igualitària i democràtica i jo dic: hi ha res millor que aprendre dels antics per a crear el futur?

La resposta la considero òbvia. Catalunya ha de ser un mirall polit de tota la saviesa mediterrània i tenim molt a prendre d’aquells que van saber unificar el Mare Nostrum ara que ens volem fer únics. El llatí és un idioma formidable, ric, excel·lent! Si el català és una llengua que té l’origen llatí, per què hauríem de privar-la d’aquests mateixos atributs? No vull dir que ara comencem a parlar tots amb llatinismes i cultismes, no. No cal dir ergo quan podem dir així doncs; no cal anomenar a l’alba prima luce; no cal dir de facto quan podem dir de fet o a la pràctica; no és necessari clamar vivamus atque amamus rumoresque senum sveriorum omnes unius aestimemus assis per a declarar l’amor a l’amant, que no domina. No. El català té un lèxic propi d’allò més valuós i cal conservar-lo, fomentar-lo i ennoblir-lo. Què vull dir, doncs? Llatinitzar. Adoptar, seguint el caràcter pragmàtic romà, al català allò més útil, no allò més superflu. Per exemple?
Per exemple el gènere neutre. Sempre l’he trobat just a més d’apropiat. I avui dia evitaria moltes disputes en aquesta lluita per la igualtat de gènere. Per què dir els alumnes i les alumnes si podem dir ils alumnis incloent així tot el col·lectiu i alhora evitant la trista impersonalització de l’alumnat? El mateix succeeix amb els pares i les mares. Diguem ils paris i no els parents (que seria part d’un procés globalitzant d’anglificació). Quan hi hagi un incendi exclamarem que ils bomberis ja venen al rescat i quan siguem personis d’èxit agrairem a nostris professoris de la infància que ens despertessin tantes passions.

I parlant de llatinitzar la llengua, voldria insistir en la meva aportació a la poesia. No és el primer cop que es fa però mai s’hauria d’abandonar i corre perill (no per res però perquè ja ningú llegeix poesia). La poesia, la de veritat, és molt més transcendental quan és oral. No vull menysprear la poesia intimista que obliga al lector a enfrontar-s’hi des de la més profunda de les seves soledats (conec uns quants bons poetes que escriuen amb aquest ambiciós propòsit), però cal recitar poesia! No de qualsevol manera, és clar. Recitar poesia com qui canta el menú del restaurant o com qui declara el contingut d’una maleta és patètic a més d’indigne. Us imagineu començar dient “d’això… t’ha enquimerat… mmh.. la gràcia (crec que) fugitiva. Ah, sí! Fugitiva. I què mes? Fugitiva… d’un desig i… i ara ets? Què venia? Deserta. I per últim: oh ment.” Carles Riba es remouria a la tomba igual que ho faria qualsevol persona amb un mínim sentit del gust. Refem, si us plau, el català més melòdic i construïm versos mitjançant peus mètrics.

Però no només vull parlar de la llengua, car si fos així avorriria, avui dia. Proposaré també renovar l’entreteniment. Què és això d’admirar atletes que persegueixen pilotes de mil formes i tracten de valer més en economia que en puntuació però que ploren amb el més mínim contacte físic? A l’antiga i gloriosa Roma els benestants s’aprofitaven de la ingenuïtat dels febles no només amb el pa i el circ ¡gratuïts! sinó també amb atletes de veritat, que es colpejaven com calia i que se sacrificaven fins al límit de la mort quan era necessari. I a més eren esclaus! No calia pas mal-invertir el capital en despeses infinites que no duien enlloc més que a l’entreteniment i la pacificació d’una massa de gent que de qualsevol altra manera podria arribar a ser poderosa o mestre de si mateixa. Repensem-ho, repensem-ho.

I per últim, no cal oblidar que els romans van conquerir tot el Mediterrani. Nosaltres, sense necessitat de formar exèrcit, perquè això de dur espases és molt fàl·lic i això de lluitar per les terres és molt paleolític, podríem fer el mateix. Començant per reunificar els Països Catalans, fóra maco reformar una escola intel·lectual més o menys acadèmica més o menys pragmàtica i convèncer mitjançant la retòrica a tots els habitants de les vores del Nostre Mar que la filosofia catalana, el mode de fer, el mode d’escriure i el nostre idioma i el nostre sistema polític i social són infinitament superiors als seus, siguin quins siguin. Podríem fer fins i tot que algun jueu enfadat escrigués a les portes del temple Romanus eunt domus, tindríem fins i tot el dret de tornar-lo a corregir. “Que no, capsigrany, tros de quòniam amb potes! Si romans és plural i vocatiu és romani, si el verb és imperatiu plural és ite i si domus és un complement circumstancial de lloc direcció és acusatiu, per tant domum. Però aleshores encara podríem dir més! Li podríem recriminar que no ho hagi escrit en el nostre català, el millor i més igualitari i demòcrata de tots. I el forçaríem amablement a escriure cinc centes vegades “romanis, aneu-vos-en a caseta”!

Penseu, joves, en totes les possibilitats que ens el futur reserva per als catalans només si aconseguiu llatinitzar-nos uns mica.

Ave, estimatis lectoris!

Pere Tul·li de Plomavella

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s