Article

René Descartes: el filòsof que volia ser poeta

Descartes escribe, no como un maestro, sino como un descubridor y explorador, afanoso por comunicar lo que ha encontrado. Su estilo es fácil y sin pedantería, dirigido a los hombres inteligentes del mundo más que a discípulos. Es una gran suerte para la filosofía moderna que su precursor tuviera tan admirable sentido literario.[1]

Al voltant de la figura i de la filosofia de Descartes s’han desenvolupat múltiples interpretacions, però possiblement el problema –si se’n pot dir així- ha recaigut i segueix recaient en una anàlisi excessivament “cartesiana” del propi Descartes, és a dir, s’ha sotmès al filòsof i a la seva personalitat sota una única visió de clara connotació racionalista; si bé la base que sustenta la seva filosofia és aquesta, poques persones han intentat desplaçar-se fora dels seus estudis i intentar entendre Descartes en la seva totalitat i especialment en aquells terrenys més subjectius.

Hem de ser conscients, per tant, que en Descartes el somni permet la racionalitat, empirisme i racionalisme es converteixen en aspectes que es requereixen mútuament -tot i l’aparent contradicció- i que permeten, en darrera instància, l’elaboració de la filosofia d’aquest poeta-filòsof.

Cuando pensamos en Descartes solemos recordar al fundador del racionalismo, de la modernidad, del  método preciso y matemático cuya evidencia se enuncia en ideas claras y distintas. ¿Cómo imaginar a Descartes soñador?, ¿cómo pensar que Descartes pudo sentirse principalmente poeta?[2]

És sabut que Descartes suposa el punt d’inflexió entre l’Edat Mitjana i la nova Edat Moderna, en aquest sentit, no és d’estranyar que el filòsof demani una lectura global d’ell mateix on ciència i art s’uneixen per donar lloc a una filosofia de caràcter personal caracteritzada per un “jo” que esdevé l’eix vertebrador del seu recorregut filosòfic. Descartes fa una crida, per tant, a l’home com a mesura de totes les coses.     

It may seem surprising to find weighty judgments in the writings of poets rather than the philosophers. The reason is that the poets were driven to write by enthusiasm and the force of imagination. We have within us the sparks of knowledge, as in a flint: philosophers extract through reason, but poets force them through the sharp blows of the imagination, so that they shine more brightly.[3]  

Possiblement, aquesta darrera nota és crucial per entendre el paper que juga la poesia en la filosofia de Descartes. Podríem considerar aquest apunt com una autèntica declaració de principis en la qual el filòsof francès li atribueix a la poesia una posició privilegiada que li permet, al seu torn, elaborar la seva filosofia. Per tant, la poesia actua com a punt d’origen o premissa de la filosofia cartesiana. Així doncs:

In Descartes, despite and due to his near fanatical “rationalism”, theoretical vision is inseparable from the dreamlike poetic vision he also had; the first is supplemented or even completed by the second. In the dream of Descartes, a desert meets waters, and philosopher meets a poet.[4]

Per tant, el lirisme que envolta les Meditacions Metafísiques és evident i, tanmateix, necessari. En aquest sentit, la innovació de Descartes en la filosofia no recau només en la seva aportació reflexiva sinó també amb la manera en la que aquesta és transmesa. Parlem, doncs, de la capacitat narrativa de Descartes, de la creació d’una filosofia literària, si es vol. La seva obra està caracteritzada per un fil narratiu que, com recomana el mateix Descartes, s’ha de “llegir com es llegeix una novel·la”.[5]

No és d’estranyar, per tant, que:

Por otra parte, Descartes “larvadamente”, quiso ser poeta. Dirá en el Diccionario: “Estaba enamorado de la poesía”. Descartes, poeta de la “ciencia admirable”, de la verdad “revelada”, a la luz de tres sueños sucesivos y de algunas meditaciones privadas.[6]

Però no només en les Meditacions Metafísiques podem trobar aquesta essència literària ja que en el conegut Tractat de les passions, Descartes no aconsegueix deslliurar-se’n d’ella. De la següent manera ens és mostrada en el pròleg del llibre aquesta idea:

D’altra banda, el seu aspecte més innovador, i que Descartes considerava el més sòlid –el tractament fisiològic-, és en realitat el més feble; el llibre està tan farcit d’explicacions fantasioses que, des d’aquest punt de vista, podria ser qualificat de “novel·la de les passions” (com la seva física va arribar a ser titllada de “novel·la de la natura”).[7]

Sabem, tanmateix, que Descartes no només fou un lector de poesia empedreït sinó que també va escriure poemes. Segons es coneix, durant els seus últims dies de vida, la reina Cristina de Suècia li encarregà l’elaboració d’un ballet per tal de celebrar l’aniversari del signament de la pau de Westfàlia per posar fi a la Guerra dels Trenta Anys. De la següent manera, Ramón Xirau esmenta: “Descartes, el Descartes de la «armonía», el Descartes «espiritual» de los sueños y los pensamientos íntimos, fue, ya cercana la muerte, el poeta que quiso ser en sus sueños.”[8] Un petit fragment del poema escrit per Descartes a la reina de Suècia és el següent:

Mais la paix revenant ton répare mes villes,
On sème d’autres bois, on fait d’autres châteaux,
On cultive mes champs pour les rendre fertiles,
Et j’ai par ce moyen des membres tout nouveaux.[9]

Si bé Descartes fa de la seva poesia filosofia, serà Jorge Luis Borges qui, al recordar-lo, li atorgarà a la seva filosofia la forma poètica que les seves lletres anhelen. Sota el títol “Descartes”, l’escriptor argentí evoca la seva filosofia:

Descartes

Soy el único hombre en la tierra y acaso no haya tierra ni hombre.
Acaso un dios me engaña.
Acaso un dios me ha condenado al tiempo, esa larga ilusión.
Sueño la luna y sueño mis ojos que perciben la luna.
He soñado la tarde y la mañana del primer día.
He soñado a Cartago y a las legiones que desolaron a Cartago.
He soñado a Virgilio.
He soñado la colina del Gólgota y las cruces de Roma.
He soñado la geometría.
He soñado el punto, la línea, el plano y el volumen.
He soñado el amarillo, el azul y
el rojo.
He soñado mi enfermiza niñez.
He soñado los mapas y los reinos y aquel duelo en el alba.
He soñado el inconcebible dolor.
He soñado mi espada.
He soñado a Elizabeth de Bohemia.
He soñado la duda y la certidumbre.
He soñado el día de ayer.
Quizá no tuve ayer, quizá no he nacido.
Acaso sueño haber soñado.
Siento un poco de frío, un poco de miedo.
Sobre el Danubio esta la noche.
Seguiré soñando a Descartes y a la fe de sus padres.[10]  

És un cop feta la recerca[11] quan hom es planteja què va ser el que va predominar en Descartes: potser una poesia silenciada sota la veu d’un filòsof que en el fons no volia ser filòsof? O dit d’una altra manera, un poeta frustrat que tot i disposar d’un bagatge intel·lectual excepcional no va ser capaç de demostrar la seva vàlua literària i va haver de resignar-se amb un públic tan sols seguidor de la seva filosofia? Ningú té la resposta com segurament tampoc la tindria Descartes ja que com diria ell mateix, “Para investigar la verdad es preciso dudar, en cuanto sea posible, de todas las cosas, una vez en la vida.” I ell, segur que va dubtar.

La història moltes vegades recorda el que només vol recordar i encasella i acota tot allò que la constitueix sense miraments. René Descartes fou un home sensible, un intel·lectual polifacètic apassionat per l’escriptura i la poesia com també ho fou de la filosofia. Va ser, doncs, un autèntic literat, avui oblidat i no només el pare de la filosofia moderna. Fou això i molt més. D’aquesta manera, amb aquest treball s’ha intentat –a mode d’assaig, de prova- trencar amb certs aspectes de la història -en aquest cas de la història de la filosofia- per tal d’obrir nous camins que ens portin a explorar noves possibilitats a la vegada que es fuig de les concepcions hermètiques que caracteritzen el nostre transcurs històric. René Descartes va ser i és el poeta-filòsof de l’Edat Moderna i d’això, ara, ja no en podem dubtar.

 

[1] Russell, Bertrand: Historia de la Filosofía Occidental, Espasa Libros, p. 176, Madrid, 1999.

[2] Xirau, Ramón: Palabra y silencio, Siglo XXI Editores, p.63, Madrid, 1971.

[3] Schouls, Peter A.: Descartes and the possibility of science, Cornell University Press, p.67, Estats Units, 2000.

[4]Lee, Kyo: Reading Descartes otherwise. Blind, Mad, Dreamy and Bad, Fordham University Press, p.123, Estats Units, 2013.

[5]Descartes, René: Meditacions Metafísiques (traducció Josep Miquel Costa Ribas), Edicions 62, p.11, Barcelona, 2008.

[6] Op.Cit.1971. p.70.

[7]Descartes, René:Tractat de les passions. Cartes sobre la moral, Edicions 62, p.12, Barcelona, 1998.

[8] Op.Cit.1971. p.70.

[9] Xirau, Ramón: Apuntes de lectura. Una lectura de Descartes: primera parte del Discurso del método, Instituto de Investigaciones Filosóficas, Universidad Nacional Autónoma de México, Diánoia XXIX, núm 29, p.116, México, 1983.

[10] Borges, Jorge Luis: La Cifra, Alianza Editorial, p.293, Madrid, 1986.

[11] És important matisar que en general la informació de la qual es disposa del Descartes poeta és escassa.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s