Columna / Uncategorized

Opinions and arseholes

 

“Opinions are like arseholes: everyone has got at least one and most of them stink”

Frase anglesa d’autor desconegut

Quan la gent parla d’opinions no sempre està clar de què parla. Sovint es creen malentesos (generalment no percebuts) en forma de nebuloses conversacionals que no se sap on van, perquè la gent vol dir coses molt diferents amb la paraula “opinió”, si és que sempre volen dir alguna cosa. Molts cops la gent fa servir la paraula per a rebaixar certes pretensions de l’adversari en una discussió sobre un fet (quan es diuen coses com “això només és la teva opinió”), o que es consideri defensada una posició que s’ha rebatut (en usos com “no respectes les opinions dels altres”), entre d’altres.

El fil que semblaria recórrer aquests usos semblaria ser la contraposició opinió-coneixement, entenent la primera com a arbitrària i no-fonamentada, i el segon com a racional i fonamentat. Malauradament molta filosofia acadèmica de secundària (prou sovint mal explicada) remarca molt aquesta distinció, sense clarificar ni problematitzar la relació entre les dues nocions. Es fixa una distinció nítida en la contraposició, però vaga i confosa en el contingut. Prou irònicament, una certa explicació de la relació entre ambdós, que no volem desenvolupar avui, ens duria a veure que el coneixement implica opinió.

La filosofia acadèmica universitària no sempre va massa més enllà, però ocasionalment presenta enfocaments més il·lustratius. Seria potser el cas de la noció d’opinió que es presenta a les introduccions de filosofia analítica. En aquests termes, una opinió seria una proposició respecte a la qual algú manté una relació de creença, és a dir, que algú sosté com a vertadera. No opinem el que voldríem que fos veritat, ni opinem el que se’ns ha dit, ni tan sols allò que seria bo que de ser opinat trobem que faria millor el món. De fet no necessàriament opinem el que diem que opinem (hi ha innumerables escenaris imaginables i observables en que podem dir que creiem coses que no creiem), i ni tan sols sempre opinem el que creiem que opinem. Aquesta última potser sigui una distinció més subtil, però n’hi hauria d’haver prou amb resumir-ho dient que de vegades descobrim que creiem coses que no pensàvem que crèiem.

Destaca doncs de la distinció en l’ús vulgar i l’acadèmic del terme opinió el fet que en el segon implica precisament la mena de compromís (diguem-ne si volem metafísic) amb la veritat, això és, la no-arbitrarietat, de la que es busca prescindir en la primera. Sí que és cert que el fet que opinar una cosa implica considerablement menys coses que conèixer-la, però tot i que de vegades pugui ser prou irreflexivament, opinar és més que simplement afirmar coses a la babalà. Ara bé, existeixen molts contextos en que ens trobem opinant sense coneixement, moltes vegades legítimament. En serien exemples les assumpcions de confiança, les hipòtesis auxiliars adoptades per necessitat metodològica o certes proposicions que de vegades hem d’assumir com a vertaderes per motius d’urgència pràctica (de vegades moral). En tot cas, és interessant com la creença que mantenim respecte a les nostres opinions oscil·la en intensitat (de vegades molt salvatgement) en funció de com hi hem arribat, en un cert sentit, de com de provisional és com a creença.

També resulta molt interessant, un cop fetes aquestes consideracions, veure quina mena de coses considerem matèria d’opinió (entenent ara opinió sense coneixement). No tenim cap ritual antropològic/sociològic que ens dugui a formar opinions, compartir-les i discutir-les pel que fa a, per exemple, quin sigui el número idoni de personal mèdic que assisteixi a operacions a cor obert, o a l’interès de diferenciar el subjuntiu i el passat de la conjugació dels verbs anglesos, però en canvi sí sobre si sobre l’origen del finançament d’ISIS o la viabilitat del capitalisme com a sistema econòmic.

Quan vaig començar a escriure aquesta columna la meva idea era posar en dubte el sentit d’aquesta distinció entre coses de les quals opinem i de les quals no, així com posar de relleu que potser aquesta línia arbitrària sigui una assumpció absurda de les nostres nocions de democràcia i societat civil, però francament ara mateix no us sabria dir si em desperta pànic o entusiasme un món on la gent xerra entre birres de cardiologia i gramàtica.

Martí Bridgewater Mateu

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s