Columna

Kentucky False Conclusion

Segons em vaig assabentar (no ho negaré, per la Viquipèdia, però citada, i amb la cita comprovada), el gran filòsof estatunidenc de la lògica i la matemàtica Charles Sanders Peirce (no confondre amb el Coronel Sanders) presentava aquest argument com a contraexemple clar de la fal·libilitat de la lògica clàssica, que seria superada mitjançant la lògica formal contemporània:

  • Tots els homes són iguals pel que fa als seus drets polítics
  • Els negres són homes
  • (Els blancs són homes)
  • Els negres i els blancs són iguals pel que fa als seus drets polítics

Segons Peirce, un bon racista com Déu mana, de llarga i reconeguda trajectòria, aquest argument era perfectament vàlid segons la lògica clàssica (ho és), però mentre que veia amb tota claredat que les premisses eren totes vertaderes (la premissa (3) és implícita, però sembla molt clar que també l’admetia com a vertadera), veia amb la mateixa claredat que (4) era falsa. Això contravé clarament la noció que típicament ha definit la validesa argumental (de fet tant per a la lògica aristotèlica com per a la proposicional contemporània), de manera que no li quedava a Peirce més remei que, davant els resultats massa contraintuïtius que resultaven d’usar una lògica, renunciar-hi en favor d’una altra que satisfés millor les intuïcions.

Hom podria argumentar que hi ha problemes pel que fa al trasllat del significat de “ser iguals” a (1) i a (4), és a dir, que a (4) “ser iguals” vulgui dir “de fet gaudir d’igualtat política”, i que a (1) sigui “merèixer igualtat política”. No sembla per les poques dades contextuals que tenim que aquesta sigui una bona interpretació, però en tot cas això seria prou irrellevant per als meus propòsits argumentatius aquí, que no s’orienten exactament a la història documental del pensament.

L’interès de l’exemple que presento rau precisament en el fet que per a l’individu suposat (en aquest cas un Peirce prou històricament plausible), resulta més raonable renunciar a la lògica que s’empra a l’argument que no pas renunciar a la creença en la conclusió, a la qual estaria obligat donada la seva creença en les premisses. Aquest és el pitjor malson imaginable per al racionalista moral (o el moralista racional, si a algú li agrada aquesta mena de recombinatòries retòriques), qui en principi pretén corregir les intuïcions morals errònies a través de la persuasió racional. Si abans es renuncia per contraintuïtiva a la lògica que a la creença en qüestió, l’argumentació racional (l’ús de la lògica en la discussió) esdevé estèril.

Potser el més curiós d’això sigui el fet que no està pas gens clar que el procediment pel qual nosaltres mateixos, l’absolut contrari d’aquell porc racista, ens adherim a certes lògiques i no altres (sigui en general o només per a certs contextos argumentatius) sigui massa diferent pel que fa a quin és el criteri d’adhesió. El motiu pel qual no admetem una lògica que, per exemple, assigni a tots els arguments que continguin el terme “piscolabis” a la conclusió el caràcter de vàlids, i als altres d’invàlids, sembla estar connectat amb el fet que ens resultaria molt difícil conciliar això amb les nostres intuïcions sobre el valor de veritat de certes proposicions. Quina deu ser la mena de crueltats repugnants per a les quals estem lògicament immunitzats per resultar massa intuïtivament admissibles? Potser siguin de l’estil de fer columnetes pedants a revistes culturals d’estudiants…

Martí Bridgewater

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s