Ressenya

All hail, Macbeth, thou shalt be king hereafter!

Quan anem a veure una pel·lícula basada en una obra de teatre, una de les preguntes que ens pot venir al cap és com haurà decidit adaptar el director el text original. La dificultat augmenta en tant que l’obra no ha estat pensada per a un llenguatge com el cinematogràfic, i si ha això li afegim el fet que el text que s’esta adaptant es de William Shakespeare, la pressió a la que es pot veure sotmès el director pot acabar comportant que el producte final resulti impersonal i mal definit, especialment si el director en qüestió és un desconegut Justin Kurzel presentant tot just el seu segon llarg.

Però si l’obra de la qual parlem és Macbeth, aleshores la cosa canvia. I això passa perquè, entre d’altres coses, la quantitat de versions cinematogràfiques que s’han realitzat d’una de les tragèdies més famoses de Shakespeare és encomiable i el nombre de referents, tant a seguir com no, acaba definint de forma més o menys clara les opcions més adequades. En el cas del ‘Macbeth’ cinematogràfic, tres són sense cap mena de dubte els noms de referencia: Welles, Kurosawa i Polanski.

En la versió de Welles el que predominava per sobre de tot era el respecte pel text original, en part pel desig del director i també per l’escassetat de recursos a l’hora d’encarar el projecte, mentre que en la versió de Polanski l’excés i la visceralitat impregnaven el film sencer, degut principalment a la proximitat temporal amb el brutal assassinat de la seva dona. La versió de Kurosawa per contra, resultava molt més equilibrada, tot i que el cineasta japonès acabava desmarcant-se del text base i creant la seva pròpia història en la impagable ‘Trono de Sangre’ (1957).

A Kurzel se li presentava un repte imponent, adaptar el text de Shakespeare i que el resultat final no empal·lidís respecte a les obres de tres grans genis com els citats. I Kurzel l’ha superat de lluny, creant, en opinió de qui escriu aquestes línies, la versió més purament cinematogràfica de totes les que fins ara s’han basat en la tragèdia, però conservant alhora el paper clau que han tenir necessàriament el text i la paraula. El ‘Macbeth’ del 2015 és probablement la pel·lícula més impactant a nivell tècnic i visual de l’any passat, i és que Kurzel s’ha recolzat molt en tot el que fa únic el llenguatge cinematogràfic: la fotografia, el muntatge i el so. Bon exemple d’això ho tenim en les escenes de batalles. És una pel·lícula colpidora.

El film participa de la visceralitat de la versió de Polanski i li dóna una importància extrema a la imatge, fins al punt que en ocasions la història és narrada de forma visual. Alhora, però, Kurzel manté el text en vers i fa que els seus personatges es comportin de forma semblant a com si estiguessin a dalt d’un escenari. Això pot agradar o disgustar, i el gran pes atorgat a les imatges pot fer que alguns espectadors s’avorreixin i desconnectin als pocs minuts de metratge, però el gran èxit de Kurzel radica en que la pel·lícula no conté cap moment en el que es pugui respirar una certa artificialitat.

No és una obra mestra, però Kurzel és suficientment hàbil i prou ambiciós com per agafar allò que més li convé en cada moment de cadascun dels seus referents i utilitzar-ho de forma digna. Tècnicament és una pel·lícula perfecta, amb una de les millors fotografies i bandes sonores de l’any, la direcció artística és sublim, i si a tot això li sumem uns magnífics Michael Fassbender i Marion Cotillard com a Lord i Lady Macbeth, el film es ven per si sol.

Rubèn Qui i Mena

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s