Crònica / Gabinet de Curiositats / Ressenya

Els Encants

Quan no sé què fer acostumo a anar als Encants. Ara ho tinc per rutina, hi vaig tots els divendres pel matí. M’agrada molt anar-hi, sentir l’ebullició de la gent i la cridòria repetitiva dels venedors que actua com una mena de leitmotiv a voltes d’una humanitat viva i a voltes d’un grotesc espès que esdevé, en definitiva, l’essència d’aquest mercat tan pintoresc.

Potser el que més em fascina és la primera decepció que visc, és a dir, quasi sempre que arribo i faig una primera ullada no veig res, cap llibre –perquè acostumo a buscar llibres- que em pugui interessar. Però m’ho prenc amb calma i començo a passejar pels passadissos irregulars marcats per les despulles de l’oblit, allà arreplegades i trinxades per peus poc respectuosos. Si hi ha llibres faig una primera panoràmica –amb vista d’ocell, s’entén- i descarto o aprovo allò que se m’ofereix. Més o menys hom pot intuir si la parada respon als seus agrats però a vegades necessites comprovar-ho de primera mà així que et fas un lloc entre la gent, uns quants cops amb moviments d’espatlla suficientment pronunciats que provoquin un tacte àgil i insinuat i comences a traginar. Jo en diria l’art de remenar o la capacitat intuïtiva de saber destriar. No sé per què però trobo cert plaer en rebuscar entre la pols, hi ha com una mena d’adrenalina en tot això del remenar i sobretot en la possibilitat de poder trobar quelcom que només tu has pogut descobrir. Sóc una mica drapaire, ho sé, però bé, de fet no em sorprèn pas ja que el que realment seria estrany a casa meva és que no ho fos.

Hi ha una cosa que em fascina en l’ambient dels Encants i que només aquest mercat et pot oferir i és, precisament, la varietat de gent que s’hi endinsa, és a dir, com una escenografia tan pintoresca però a la vegada tan mundana, tan desproveïda d’una estructura sòlida en aparença, del que podríem batejar com un caos repartit pel terra, acaba configurant quelcom tan compacte i amb tanta personalitat. En els Encants hom  hi troba, indiscutiblement, una intel·lectualitat dins del tripijoc més pur, en mans d’uns venedors que treballen moltes vegades amb grans noms de la literatura o de l’art però la distància humana que els separa d’ells és abismal. I possiblement això darrer és el més fascinant, és a dir, aquesta mena de terrenalitat que adquireix tot el que s’hi ven allà, ja sigui Les Confessions de Rousseau o la peça més horrorosa i insignificant que hagis vist mai. Totes les coses estan distribuïdes pel terra i comparteixen un mateix nivell d’importància i per a mi, això, és el més lloable.

Als Encants, però, crec que hi ha dos tipus de clients: aquells que veuen el mercat com una oportunitat per fer-se amb objectes d’ús merament quotidià a bon preu, i aquells que entenen els Encants com un espai replet de petits tresors entre els quals poder trobar quelcom artísticament interessant i que ha passat desapercebut pels venedors.

Recordo que un dia un professor va aparèixer amb una bossa de cartó i a dins hi portava una pintura emmarcada. Una cosa horrorosa, d’aquelles fetes de mala gana que no s’aguanten per enlloc. I no se li acut cosa més inútil de dir, amb un posat seriós i triomfant, que havia trobat un Picasso als Encants, entre les ronyes, clar. Es deuria pensar que tenia per alumnes una colla d’idiotes. Bé, de fet, alguns sí que ho eren. No sé quina mena de broma es pensava que feia perquè de gràcia més aviat a mi me’n va fer poca, als altres, ni els hi va importar. Fins que no va dir que allò era una broma, per a ells era un Picasso de la primera a la última lletra perquè, la majoria de vegades, en l’art no triomfa l’obra sinó la firma. En la seva mentalitat allò no era una porqueria perquè era un Picasso, però seguidament es va convertir en escòria artística perquè va deixar de ser un Picasso i la decepció va ser gran, tan gran com la seva manca de criteri.

Tot i que mai trobaràs un Picasso als Encants, aquest mercat és com una capça de sorpreses, a vegades, hi acabes trobant coses que fan preguntar-te: i això, què hi fa aquí? Com la biblioteca personal de Ràfols-Casamada, llençada als Encants pels seus hereus. En aquests casos els Encants perden tot l’encant i penses que potser som un país de deixats, d’una insensibilitat punyent i crua com un tros de carn. Per això vull seguir anant als Encants pensant si trobaré una banalitat intel·lectual o un medalló d’or fals que brilli precisament per la seva absència. I és que el mercat dels Encants, senyores i senyors, és precisament això.

Carlota Marzo Baron

http://www.elpunt.cat

La biblioteca personal de Ràfols-Casamada tirada als Encants.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s