Relat

D’aquí a uns anys, 5 euros l’hora

La història comença amb un “Hola, bon dia”. És per la tarda, són les 2:25. No hi ha núvols. Els seus peus estan inquiets, davant l’esglaó del portal, i la mà trèmula a la butxaca, amb una petita gota que llisca, suau. Ella, dins el rebedor de la porta. Els ulls mirant-se constantment, durant dos segons. Ella somriu, el saluda. “Passa”, i els dos es perden pel passadís. La segueix, però ella és una silueta que no es gira. Camina ràpida pel gran menjador i cadires fosques, regals, una taula allargada, canelobres, paret blanca, sinalefes d’estucat al foc, una televisió de 100 polzades i una finestra corredissa cap al jardí. Tot de nens jugant a fora. Hi ha un moment en què sembla que somriu, ell, pot ésser.

Ella obre la finestra i tots es queden observant. “Ei, mireu, ja ha arribat el poeta!”. Ell treu la mà de la butxaca i es posa el nas vermell càlid que enfundaven els seus dits suats, s’abalança als espectadors i crida: “¡Ah de la casa!”. I tothom es riu. Sempre es riuen. I corren cap a ell per trepitjar les sabates llargues de poeta, sabates llargues de cuir barat amb la sola sortint. I fa la broma. Els persegueix per tot l’escenari. “Ah, ah!” i els persegueix. Un noi li entoma una patada, ella no està aquí, havia tornat a l’interior del xalet. “¡Ah! ¡No hay extensión más grande que mi herida!”. Però el noi continua amb un cop de puny a l’estómac. “Víctor, para! Què fas? Torna-ho a fer i s’acaba la festa, vols que s’acabi?”. “No”. El noi camina amb el cap inclinat abaix i fuma una patada a un dinosaure de plàstic. S’asseu a terra i juga amb els altres. Era una veu masculina, que a poc a poc s’acostava. Un jardí extens: 200 metres quadrats: barbacoa amb cuiner vestit d’esmòquing, el seu petit fum, arbres del paradís i tarongers al fons rodejant els límits, l’herba llisa i fresca com a rajola. Tots els petits es tranquil·litzen quan passa i en donar-li la mà, quan creuen la mirada, una altra ironia: “Albert, ets tu?”. “Joan”. Es pregunten les mateixes preguntes de sempre. I s’abracen, però és una abraçada superficial. “Me n’alegro que tot vagi bé”. “Sí”. Desapareix el protocol de les converses i es queden mirant-se, buscant alguna cosa a dir. “Bé, jo he de… “. “Sí”. Fuig.

Arriba el moment en què el poeta demana al públic tota l’atenció. Els espectadors s’asseuen al terra murmurant i somrient en notes baixes, la música d’esbarjo anterior queda en silenci i el poeta es relaxa en una pau de reverència i respecte. Tanca els ulls i està davant la platea d’un teatre, allà estan els seus profes, els seus companys i amics, els seus pares, atents, orgullosos. I recita els seus propis poemes, sent un soroll de nens rient incòmode però no obre els ulls, ell continua seguint el batec de les mirades de’n Carlos, la Maria, el seu tiet Marc, que en pau descansi, la Clara, l’Arnau i dolor. Dolor al crani, cau al terra, obre els ulls: un dinosaure de plàstic. Un esclat de riure còmic i burleta. No paren. Sonen les passes de la gent adulta que contemplen l’escena sense adonar-se de l’incident i somriuen amb aquell somriure paternal típic. El poeta s’aixeca i amb un “Uff” s’espolsa els genolls. “Moltes gràcies per venir, espero que no s’hagin passat, té tot el dret de castigar-los, almenys al meu”. “No es preocupi, ho tinc tot controlat, però gràcies”.

Ella surt acompanyada d’en Joan. “Toni, que falta molt?” pregunta ella al cuiner. “No, uns tres minuts”. “Perfecte, anem entrant”. Un dels nens abraça el fèmur esquerre de l’Albert, el poeta, i diu “Jo de gran vull ser com tú”. Un llarg moment de silenci. Uns segons per la reacció adulta. Els adults no paren de riure. No paren, menys ella, que l’agafa del braç i l’arrossega cap als seus ulls. “Pau, això no es diu, ni en broma, en la vida, m’entens?”. Però allà està el poeta, la seva presència provoca que es giri. Ella i l’Albert, mirant-se constantment, durant cinc segons. L’Albert aparta la mirada, la baixa.

A poc a poc entren, la taula es va omplint. La finestra queda tancada, tots s’agrupen entre els canelobres, les sinalefes d’estucat al foc i sobre les cadires fosques. Menys el poeta. Pica dos cops i les galtes d’ella s’escalfen, s’aixeca ràpidament i l’obre. “Ho sento, ho sento, ho sento”. L’acompanya fins al portal, per la tarda, quan no hi ha núvols. El poeta guareix el nas roig en les seves falanges fredes i a la butxaca. “Té, una hora, no? 5 euros”. “No ha sigut una hora”. “És igual, tingui”. I acaba amb un “Ho sento, adéu”.

Sergi Saranga Reguera

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s