Crònica / Gabinet de Curiositats / Ressenya

Xavier Gosé: Il·lustrador de la modernitat

 

Arribo al MNAC per veure l’exposició de Xavier Gosé i mentre pujo la gran escalinata recordo que fa poc llegia als Homenots de Pla la vida del gran Manolo Hugué i la seva estada a París en la qual conegué, entre molts d’altres, al senyor Gosé quan aquest es trobava en el punt àlgid de la seva fama. Deia que “Gosé era un xicot magre, alt, camalluent, lleidatà que es feu un nom a París, de dibuixant. Era molt hàbil, feia la moda i la gent deia que els seus dibuixos eren elegants. A Gosé, les dones se’l menjaven de viu en viu, no solament perquè era guapo, sinó perquè era de bon arrimar. Gosé era un bon xicot, l’home predestinat a tenir èxit, a tenir èxit fatal, per la seva mateixa superfluïtat”.

Entro al hall pràcticament esbufegant i seguidament em dirigeixo a la sala on han disposat l’exposició. Només a l’entrar faig un viatge en el temps i m’endinso a l’Europa de principis de segle, concretament a París, la ciutat de les llums i probablement la cosa del món que en aquells temps s’acostava més a la perfecció. Era un garbell admirable, el gran reactiu del món, l’oasi més prodigiós de la terra on l’home de cos sencer que hi arribava, fatalment hi havia de surar. Però malauradament la gran catàstrofe que suposà la Primera Guerra Mundial ho desconjuntà tot i destruí el més alt que la civilització havia produït.

Possiblement hi ha tres aspectes que marquen la trajectòria de Gosé i que hom pot observar només entrar a la sala: l’ambient dels Quatre Gats, la bélle epoque i la prefiguració a l’art Deco. Gosé s’instal·là a la capital francesa l’any 1900, època de pobresa i de dificultats, de camins sinuosos i de navegació difícil pels joves artistes que hi anaven arribant. Gosé es va convertir als ulls dels parisencs en el prototip de bellesa espanyola i s’inicià, ràpidament, en les espanyolades, tema folklòric que estava de moda al París d’aleshores. De fet, Gosé era més aviat un dandi de Montparnasse que un rapin de Montmatre lluny, per tant, dels tallers-barraques que els artistes solien habitar en aquella època de la bohèmia. Gosé no era un bohemi i això ho va saber copsar Ramon Casas en el retrat que li va fer i que obre l’exposició.

Imagen 012

Retrat de Xavier Gosé per Ramon Casas.

Mentre passejo i observo les obres exposades no puc evitar caure en la comparació, de fet això passa sovint en l’art perquè en el fons, no ens enganyem, res és profundament inèdit. Penso que en Gosé hi ha un regust del sensualisme i la plasticitat d’Anglada Camarassa i fins i tot, en alguns moments, de l’energia de Gustav Klimt. És interessant com l’exposició fa evident el paper de Gosé dins del món artístic ja que ell mateix replantejà el propi terme d’”artista” per convertir-se en un “artista al servei de” dins del camp publicitari que en aquells moments començava a dominar la fotografia.

M’assec a mirar una cinta projectada i mentre les escenes en blanc i negre passen ràpides i fragmentades penso que la moda és com el bon perfum, embriagadora i fins a cert punt té quelcom d’obsessiu, de plaent i de refinat que atrapa profundament qui la tempteja. Per això, quan Gosé entrà en el terreny de la moda, assolí una nova etiqueta categòrica, un nou esglaó professional que es veié freqüentat pel luxe i el glamour de la burgesia parisenca. D’alguna manera, Gosé va recollir allò que ja havia dit Balzac en el Tractat dels excitants moderns (1834) en el qual hi reivindicava l’elegància, junt amb el dandisme, com una actitud necessària.

Gosé com un autèntic voayeur de les passions humanes copsà la dona i la feminitat que li és inherent per definició, els cossos en la seva essència més pura que cobrí amb teles de gran delicadesa. Gosé representava les figures sumides en el dolce far niente de la confortabilitat burgesa i fou capaç de reivindicar aquell art tan subtil que es crea entre la tela i la carn de qui la porta per fer evident, finalment, que la veu del cos l’entenen totes les llengües.

Miro i remiro les obres i crec, personalment, que Gosé tenia un problema amb el realisme. Trobo, sincerament, que no se’n surt. Gosé és un geni en el dibuix de primera intenció, de traç ràpid i lleuger, el que podríem batejar com a immediatesa pictòrica. Però hi ha una incapacitat reiterada per resoldre sobretot cares, braços i mans. De fet, crec que la gran virtut de Gosé és la seva capacitat per insinuar més que no pas ensenyar. Gosé proposa el joc de la imaginació, d’allò que es mostra i no es mostra i que l’espectador ha d’intuir més enllà dels límits del quadre. És a dir, l’art de suggerir amb estil i gran perfecció formal.

En Gosé, moltes vegades, els personatges d’esquenes que mostren les seves millors gales sense ensenyar el rostre parlen les grans veritats de l’Art, com la veritat natural que traspua una ametlla o la rosada sobre una coliflor a trenc d’alba. Gosé té fragments profundament interessants i esbossos d’una solidesa extraordinària com una columna grega. En canvi, les mirades de les dones esveltes estan difuminades amb tons grisacis, hi ha quelcom misteriós i penetrant que cobreix el seu esguard i que no acabo d’entendre. Serà potser aquest combat amb el realisme? Qui sap. Però més enllà d’això possiblement el més important és la personalitat, el caràcter, la marca identitària, és a dir, el segell Gosé. Personalment prefereixo aquesta mena de tara tan humana i a la vegada tan profundament artística i definitòria. Els holandesos, per exemple, són perfectes, mil·limètrics i capaços de plasmar la quotidianitat més terrenal possible; o Rubens, un cas únic, un torrent de carn sempre fresca i en moviment digne dels millors analistes. Però tota aquesta perfecció tan elevada provoca, depèn com, una mena d’angúnia deguda, precisament, per un excés que acaba saturant. Per això, segurament, el fet de saber fer de la mateixa superfluïtat i/o volatilitat quelcom consistent i perdurable és tan sols propi dels grans artistes i, al cap i a la fi, possiblement, el que millor defineix la firma Gosé.

2

Cupletista

Per altra banda, penso que Gosé fa ressorgir tonalitats que hauríem d’incloure dins d’un apartat de colors moderns. Té una capacitat envejable pel material, al qual li atorga consistència, textura i un relleu mínim. Hi ha, crec, un ús i una predilecció constant pel fixador sobre cartró, tècnica que reforça la textura original de les teles de l’època. Estem parlant d’un elitisme social però també de producte, ja que la roba era, durant aquells anys, d’una qualitat i una puresa totals.

De cop i volta m’adono que l’exposició ja s’ha acabat i que torno, sense adonar-me, a la casella d’inici i penso que no m’importaria gens ni mica seguir pels senders de la modernitat i d’aquest intent tan exquisit per educar el gust. Surto embolcallada per una mena de glamour intern i m’adono que a la moda li és inherent obligatòriament el terme “diví”. I crec que Gosé tenia molta sort perquè dins de la seva obra pictòrica hom hi troba casi com un petit tresor un altre quadre en el qual el cos esdevé la veritable tela. Art i moda funcionen com un binomi inseparable, un quadre dins d’un altre quadre com aquelles nines de fusta russes.

Gosé fou sofisticat però a la vegada decadent, d’un esteticisme refinat i d’un “decorativisme dandi”. Fou un clar representat de la belle époque, aquell paradís perdut que, tot i no ser-ho, sempre va ser molt millor d’allò que hauria de venir. Gosé robà el tàndem a Ramon Casas i a Pere Romeu dels Quatre Gats dels seus primers anys per pujar-s’hi ell al capdavant i al darrera, el seus millors companys de viatge, París i la moda.

4.jpg

Grata sorpresa

Sobre la neu

 

Carlota Marzo Baron

 

 

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s