Crònica / Gabinet de Curiositats

Els anys negats de l’art: l’art català de postguerra

Durant els anys quaranta Nova York evidenciava, tot i la guerra, l’emergència de nous artistes a una velocitat vertiginosa, convertint-se en un punt d’efervescència cultural de referència i desplaçant els centres artístics com ho havien estat París i Berlín. El mateix Piet Mondrian pintava el 1943 Broadway Boogie-Woogie i mostrava l’illa de Manhattan a ritme de música cromàtica però a casa nostra vivíem un art de postguerra amb un panorama cultural que si bé fou desolador en molts aspectes, no es va mantindre inactiu.

Per exemple, Marià Pidelaserra, un dels introductors de l’”Impressionisme” a Catalunya, iniciava, durant aquest període, la sèrie Els vençuts (1943-1945), essent un clar reflex d’un “expressionisme autòcton, aïllat i segurament quasi incontaminat, i promogut també per les circumstàncies de la guerra” que no podem passar per alt. De fet, era un conjunt d’olis inclassificables que l’artista no arribà a exposar en vida i no seria fins el 1948 quan, en una exposició pòstuma, el Museu d’Art Modern les mostraria al públic.

Paral·lelament, a Barcelona, el 1943 naixia el grup artístic Els Betepocs, format per una colla de deixebles de l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi i considerat com una de les primeres agrupacions de postguerra aparegudes a Catalunya com més tard ho seria Dau al Set. En uns inicis estaren profundament influenciats pel dadaisme i el nom sorgí, tal com comenta l’historiador de l’art Bernat Puigdollers, quan “influenciats pel dadaisme, cada un dels assistents va proposar una lletra a l’atzar. El resultat fou BTPOX que, amb el temps, evolucionà cap a la forma normativitzada del nom: BETEPOCS”. Els seus objectius estaven molt marcats i l’essència del grup es vertebrava en una forta voluntat transgressora per trencar amb l’academicisme i el convencionalisme artístics, tot apostant pels campaments d’art a l’aire lliure.

Per la seva banda, el pintor i dibuixant Ramon Rogent acompanyat dels germans Vilató -Xavier i Fin- i Albert Fabra serien seleccionats per participar a l’Exposició d’art espanyol a Portugal i arran d’aquesta celebració les seves obres serien adquirides pel Museu de Lisboa, pel Salon d’Art Libre de París, pel Pittsburgh de Londres i per la Triennal de Milà.

Els quatre artistes anirien fent, conjuntament, diverses exposicions tant col·lectives com individuals i l’any 1943 en portarien a terme una a les Galeries Reig, de la qual Ràfols Casamada comentaria que “és sobretot a l’exposició que realitza a la Sala Reig, amb Fin, Fabra i Vilató, l’any 1943, on es troba ja una recerca personal del color, enfocada cap un cert expressionisme moderat, però suficientment atrevit en aquells anys de conservadorisme a ultrança” i el pintor segueix apuntant que “per això aquella exposició va sotraguejar l’encalmat ambient artístic barceloní i ha quedat com el primer esforç per revitalitzar el nostre art, sense trencar, però, cap dels esquemes tradicionals quant a la temàtica, ni reprendre encara cap de les formulacions avantguardistes d’abans de guerra”. En aquesta exposició, entre els quatre artistes sumaren un total de quaranta-un olis: deu de Rogent, onze de Fin, deu de Fabra i deu de Xavier Vilató.

Igualment, també existiren els “altres” surrealistes, artistes catalans que, formant part de la nostra avantguarda, també apostaren, com Salvador Dalí i Joan Miró, pel surrealisme i el món oníric. Artur Carbonell, Jaume Sans, Leandre Cristòfol i Antoni Garcia Lamolla formen part d’aquest art de postguerra i són, en la seva essència, moderníssims i trencadors, possiblement essent l’exemplificació plàstica més evident del surrealisme poètic de Josep Maria Junoy i de J.V. Foix, les obres dels quals podem veure al MNAC.

D’alguna manera, van ser uns anys encara avui poc estudiats els artistes dels quals, a excepció d’aquells que apostaren per una avantguarda total i gaudiren d’una projecció internacional, -Picasso, Dalí, Miró, Tàpies- han caigut pràcticament en l’oblit. Malauradament s’ha vist com una etapa constituïda per un art de transició, dèbil i localista; el que podríem batejar com els anys “negats” de l’art. D’alguna manera s’ha adoptat una que postura ha condemnat l’art català de postguerra a l’ostracisme, com si existís un buit en l’espai, que partiria del 33 pintors catalans de Joan Merli, i es passaria directament de la guerra al Dau al Set.

Carlota Marzo Baron

pintura de la sèrie els vençuts

Una de les pintures de la sèrie Els vençuts de Marià Pidelaserra

BETEPOCS0001-copia

Els Betepocs

reig 1943

Ramon Rogent, els germans Vilató i Albert Fabra a les Galeries Reig

camagüei hidràulic a la gatzoneta 1935 jaume sans

Camagüei hidràulic a la gatzoneta (1935), Jaume Sans

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s