Bernat Mugró / Relat

Èxtasi de l’escriptor turmentat

12822721_139294846461245_836507744_o

«Estic escrivint aquest llibre. No sé molt bé com començar. Em… No ho sé, mira: de moment això serà el pròleg, sí. Què? Creus que això ho hauria d’haver decidit abans de començar a escriure, no? Bé, clar… Sí, de fet, tens raó. Però… Bé, res, res.» Una mica de suor regalima pel nas del nostre escriptor i un somriure nerviós se li dibuixa als llavis. «Doncs, saps què? Et fots fill de puta!» El somriure desemboca en una rialla nerviosa i estrident. Una onada de sang li va recórrer fins a la punta de tots els dits. «No em jutjaràs més. Mai em dónes més de quatre línies d’oportunitat, però aquesta vegada s’ha acabat. Sí, sóc lliure fill-de-puta!»

Ella des de l’edifici del davant el mira amb una cella lleugerament aixecada, fumant un cigarret, recolzada al balcó. El nostre pobre home, estèticament desafortunat, escrivia de cara a la finestra i el seu rostre de boig quedava il·luminat pel reflex de la pantalla de l’ordinador que tenia al davant. Tot plegat, els pocs cabells que tenia despentinats, els ulls, la suor, la proximitat de la cara amb la pantalla, però sobretot el fet de riure sol i escriure frenèticament oferia a la nostra observadora un espectacle bastant graciós. A més, heu de pensar i creure que ella no sentia res. De la rialla només la imatge es veia a través dels vidres del nostre escriptor, però, tot i que es perdés la part audible de la rialla, encara es podia veure la mandíbula tensa i un somriure de boig que indicava allò que ella temia i que li havia fet hissar una cella. A tot això s’havien de sumar unes espatlles ossudes i arrufades, aquells ulls rodons i fixes desproporcionats per les lents d’augment i aquells braços llargs que fuetejaven el teclat d’aquell ordinador com si l’activitat d’escriure fos per a ell escapar desesperadament d’alguna cosa. Tots aquests indicis generaven en la ment escrupolosa d’aquella noia una idea bastant clara del típic cas de l’escriptor turmentat en una de les seves rebel·lions contra una part del seu propi ésser.

Era un moment excepcional, segons els experts en aquesta espècie «d’escriptor turmentat molt rarament sofreix aquests atacs en els quals s’aventuren més enllà de les barreres del judici.» «En alguns experiments s’ha constatat inclús la pèrdua total del control de la realitat.» Aquest fenomen ha estat anomenat pels científics l’«èxtasi de l’escriptor turmentat: estat de dedicació mental absoluta en una idea, imatge o estructura que pot desenvolupar-se fins a arribar a diversos nivells de complexitat i que comporta, per tant, un nivell de dedicació únicament mecànic en relació a la realitat circumdant.»

Bernat Mugró

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s