Galope Muerto

“Yo no soy nacionalista, pero…”

perezreverteedit

Fa temps vaig publicar en aquesta revista un article titulat “Independentisme i autocrítica: breu lectura sociocultural”. Tot i que l’article és certament millorable, i que algunes de les idees que hi vaig incloure a hores d’ara estan més que antiquades, o bé eren bastant òbvies, o bé haurien de ser actualitzades, em va semblar que l’article sintetitzava bastant bé el que penso d’un cert búnker de personetes que es creuen més irreductibles a l’invasor que l’Astèrix i l’Obèlix quan en realitat s’assemblen bastant més a Juli Cèsar. Avui faré un breu resum de l’altra cara de la moneda, que no és menys espantosa.

El dia 16 del febrer passat, Arturo Pérez-Reverte i Joaquín Sabina ens van delectar amb una conversa al diari El Mundo[1]; podeu llegir-la a l’enllaç a peu de pàgina, si és que teniu estómac i budells per a fer-ho. A banda d’algunes opinions que comparteixo de bon grat, com les que van emetre al voltant de la Institución Libre de Enseñanza i l’actitud del PP davant del món de la cultura, aquests dos homenots ens oferiren, mig en broma mig seriosament, sentències tan constructives al voltant del tema català com les següents:

—SABINA: Como soy jacobino, este tema lo habría solucionado en el siglo XVIII.
—PÉREZ REVERTE: Bromas aparte, pensemos que la Revolución Francesa hizo una Francia jacobina y con futuro mientras que nosotros nos quedamos anclados en los viejos fueros medievales. Todos esos resabios hacen que ahora estemos pagando el precio de una Historia deformada y no resuelta.
—SABINA: Yo, que llevo en mis venas gotas de sangre jacobina, recurriré en este caso a la tradición histórica de la izquierda: ¡Vayamos al internacionalismo! Regresar al aldeanismo identitario no tiene sentido, así que no siento ningún respeto por el asunto catalán.

Joaquín Sabina és cantautor (un cantautor amb més d’una cançó que no està gens malament, val a dir). Així que qualsevol cosa que digui la gent la prendrà com una opinió personal i intransferible, imagino. Però Pérez-Reverte ocupa una cadira a la RAE i, en menor o major mesura, és una veu pública amb cert recolzament oficial. Bé, no és que ho amagui pas gaire, veient les ínfules amb què va pel món. Per això trobo estrany que algú com ell, tan ufà i orgullós de la inabastable sapiència que diu possseir, no sigui conscient (tot i que m’inclino més a pensar que sí que ho és i que ho passa per alt un pèl malèvolament) d’algunes de les desastroses conseqüències que el savoir faire jacobí va tenir sobre l’antiga riquesa cultural de França, entre les quals està, per exemple, l’anorreament de la llengua occitana, que havia gaudit d’un immens vigor en l’art europeu del passat. De fet, tal i com recorda Quim Monzó en el seu popular discurs d’obertura de la Fira del Llibre de Frankfurt l’any 2007[2], quan Frédéric Mistral es va fer amb el Nobel, la intel·lectualitat jacobiníssima que tant aprecia Pérez-Reverte va esvalotar el galliner de tal forma que mai més l’Acadèmia Sueca ha tornat a concedir el guardó de Literatura a un exponent d’una llengua sense estat. Hem d’entendre que l’única literatura que compta, per al robespierrià autor d’Alatriste, és la que venç en xifres? No seria res d’estrany per a un prolífic autor de best-sellers, ben mirat. Afegim a tot això, a més, el fet que la progressiva radicalització i desfiguració dels valors inicialment il·lustrats de la França moderna va acabar degradant-se en vertaders engendres: per exemple, un de baixet amb un barret de costat i una úlcera a la panxa que tots coneixem força bé.

Sobre la segona observació de Sabina em limitaré a recordar que almenys dos dels partits independentistes (ERC i la CUP) s’han definit en campanya electoral, a través dels seus representants, com a internacionalistes. Ambdós han col·locat de cap de llista, en almenys una ocasió, un representant de Súmate. Junts pel Sí ha defensat continuament el bilingüisme. No sé. Podem sintonitzar més o menys amb el que defensen aquests partits, podem confiar més o menys en les seves promeses, però la idea que el que volen és imposar una mena de neo-feixisme identitari de camisa marró o negra, com creuen certs personatges, comença a trontollar una mica.

Les opinions de Pérez-Reverte no em són massa simpàtiques, com heu pogut comprovar, tot i que no negaré que no el trobo precisament una persona poc astuta ni carent d’inquietuds més o menys lloables. No havent llegit els seus llibres, tampoc no puc jutjar-lo per la seva literatura, que és el que s’ha de jutjar de debò d’un escriptor: si no ho acceptéssim així, acabaríem per no llegir ni un sol llibre. En definitiva, l’únic que trobo preocupant és que gent com ell, des de la tribuna de certs canals de masses, pontifiqui amb agressivitat i de vegades també amb ignorància envers el que s’està vivint a Catalunya.

Aquesta gent la va deixar en evidència amb una mestria absoluta Jaime Gil de Biedma, en el seu poema “Apología y petición”. Són homes pels quals “la pobreza y el mal gobierno d’Espanya no són més que “un estado místico del hombre, la absolución final de nuestra historia”. Que es queden de braços plegats somicant, des de la terrassa d’un bar igual que des de la redacció d’un diari, planyent-se del famós mal espanyol incurable i irresoluble que els turmenta. Jo, com Jaime Gil de Biedma, vull pensar que aquests plors tenen cura, perquè “sí que importa el mal gobierno” i és remeiable. I una de les formes en què aquests ploraners podrien fer-ho seria adonar-se de la realitat plural que és avui dia l’Estat espanyol i respectar-la, i deixar d’insultar-la enlloc d’ensabonar tant els jacobins i seguir gemegant pel destí fatal de la seva pàtria, que ells voldrien que s’assemblés més a la somiada per don Pelayo que a la volguda per Joaquín Costa. Perquè aquests gemecs només amaguen un nacionalisme espanyol exacerbat, tan exacerbat com el nacionalisme català d’alguns grupets que semblen aspirar a reinstaurar identitats monolítiques en ple segle XXI. Jo quasi no sé si a mi, a aquestes altures, les efusions superficials del procés independentista m’emocionen gaire, senyor Sabina; el que sí sé es que una opció democràtica com qualsevol altra no es mereix el menyspreu paternalista que exhibeixen vostè i el seu amic en la ja esmentada conversa.

No és casualitat que aquest poema que he citat l’escrigués Gil de Biedma. Un poeta en llengua castellana nascut a Barcelona que, mentre alguns dels seus col·legues més carpetovetònics no anaven gaire més lluny d’Espronceda, complementava i educava el seu gust líric amb llibres de T. S. Eliot. També ho feia el seu company Gabriel Ferrater, un senyor que llegia en francès, en anglès i fins i tot en polonès, que escrivia en català i que potser, si la història hagués anat com a Pérez-Reverte li agradaria que hagués anat, no hauria conegut mai la seva llengua de producció, la base de l’entitat de la creació personal de qualsevol artista del planeta Terra. I no tenia un pèl de nacionalista, per cert: senzillament raonava en català, com Mistral ho va fer en occità i com tants altres ho han fet en castellà amb resultats genials.

No vull utilitzar aquests dos grans noms de la poesia per a defensar cap posicionament polític, per si algú ho dubta. Els veig, senzillament, com a símbols il·lusionants que és possible la intercomprensió de llengües i cultures diferents en la configuració d’un context de diversitat sostingut en el respecte mutu, no només a nivell universal, sinó també —oh, miracle— peninsular; sempre, és clar, que tots estiguem disposats a contribuir-hi. I és que potser alguns hijos de puta ignorantes no som tan hijos de puta ignorantes com Pérez-Reverte creu. Potser l’Espanya que ha votat per a posar Rufián o Pablo Iglesias al Congrés i que molts d’aquests senyors tan tristos temen és una Espanya que senzillament està fatigada de sentir dia rere dia el rum-rum interminable de discursos sobre la integritat nacional fonamentats solament en la força de la pebrotera, i potser a aquests senyors els convindria deixar de fer créixer el foc que atien una mica més cada dia amb els seus rampells de fatxenderia patriotera i adaptar-se als nous temps, començar a posar en pràctica els valors de tolerància, seriositat i intel·ligència que tant pregonen i diuen trobar a faltar. Mostrar consideració cap a una part d’Espanya que no vol enfonsar el país en un infern, com alguns d’ells acostumen a afirmar, sinó que s’alça per posar, de maneres diverses, set claus sobre el sepulcre del Cid.

Tal vegada, si llegissin amb el mateix interès i atenció els assajos de Maeztu que els textos de Prat de la Riba, alguns d’aquests llacrimosos senyors (igual que altres senyors d’aquí, de Catalunya) podrien arribar a un terme mig força interessant i saludable per a la bona convivència, fent-se sentir des d’un mateix país, des de dos o des de vint-i-cinc, de tots els ibers plegats. Això és el que jo entenc per ser un cosmopolita mental. I ben mirat, poca cosa té a veure amb combats que, finalment, no tenen o no haurien de tenir massa més motivació que les condicions d’unes relacions econòmiques i polítiques determinades. Com un munt de coses en aquesta vida, vaja.

Víctor Vázquez Monedero

 

[1] http://www.elmundo.es/cultura/2016/02/14/56bb0e5fca474152398b4669.html

[2] https://www.youtube.com/watch?v=YT-HTkUwO-M

Advertisements

One thought on ““Yo no soy nacionalista, pero…”

  1. Retroenllaç: Independentisme i autocrítica: breu lectura sociocultural | Mecanoscrits

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s