Gabinet de Curiositats

Viatge a Maastricht

Ara que han passat alguns dies i aconsegueixo resituar-me en el temps i l’espai és aleshores quan trobo, en la distància, l’apaivagament que necessito per escriure. El viatge a Maastricht el tinc com un record compacte, totalment manipulable, com si l’hagués emmarcat a la paret. És un record d’una gran consistència i d’una atracció inqüestionables, d’aquells que no oblides; el record, possiblement, de les primeres vegades.

Ha sigut un cap de setmana intens com el llenç d’un expressionista alemany i en el qual el temps ha aconseguit, encara em pregunto com, traspassar les hores i situar-se en l’àmbit de la intemporalitat més absoluta. Miro enrere i dubto, sincerament, si en aquest viatge m’ha atret més l’art o la gent amb la qual he compartit petits moments, perquè sóc d’aquell tipus de persones –i tan sols els qui em coneguin ho podran corroborar- que gaudeixen observant en el silenci aquest teatre que és el món, tan vast i divers, tan matisat i sorprenent. Per a mi, observar el comportament humà és d’un divertiment inesgotable i, també, una font d’aprenentatge i inspiració totals que, com tot, requereix d’una dedicació constant.

Cadascun dels personatges amb els quals m’he fet són pintorescos, camuflen la seva lucidesa personal en peculiaritats grupals que només ells entenen. No mentiré si dic que junts són l’exemplificació més evident i neta d’una humanitat viva i al mateix temps d’un grotesc espès capaç de crear una amalgama fascinant fruit, possiblement, de la seva pròpia terrenalitat i diversitat.

Crec que no havia vist mai una voluntat tan inconscient però a la vegada tan volguda per exprimir la vida en un desenfré que fa temps que ha deixat de tenir límits. I aquestes coses tan importants però a la vegada tan fugisseres hom només les veu en els primers contactes, després això s’acaba perdent perquè s’entra, forçosament, dins de la dinàmica del contacte humà i de la coneixença i t’hi acabes acomodant. Però ara, des de perspectiva del record, no puc evitar deslliurar-me d’un cert regust nostàlgic que sembla embolcallar aquest grup de gent i que neix, precisament, d’aquesta necessitat tan descarada per cantar a la vida, com si tots nosaltres en el nostre intent per estar més plegats estiguéssim, en el fons, més sols. I és aleshores quan se’m fan presents, no sé per què, uns versos de Francisco Brines…

En este vaso de ginebra bebo
los tapiados minutos de la noche,
la aridez de la música, y el ácido
deseo de la carne. Sólo existe,
donde el hielo se ausenta, cristalino
licor y miedo de la soledad.
Esta noche no habrá la mercenaria
compañía, ni gestos de aparente
calor en un tibio deseo. Lejos
está mi casa hoy, llegaré a ella
en la desierta luz de madrugada,
desnudaré mi cuerpo, y en las sombras
he de yacer con el estéril cuerpo.

Però l’art, aquests dies, s’ha convertit en el pretext per trobar-nos i poder gaudir d’un temps quotidià i despullat com una escultura de Maillol. De fet, entrar a la TEFAF és entrar al paradís de l’art. Fins i tot aquells que no els hi agrada l’art quedarien impressionats davant d’aquella estructura tan sòlida i refinada. Un art envasat, això sí, tan net i polit, tan ben posat que a moments no pot evitar de perdre la seva essència. I això em fa pensar que potser l’Art esdevé Art quan aconsegueix, en una mesura molt concreta, estar en un alliberament contingut. A mi, per exemple, un quadre impol·lut, brillant i que es repinta amb nous colors per la seva excessiva pulcritud no aconsegueix parlar-me en la seva totalitat perquè pel camí hi ha deixat, sense voler-ho, part de la seva gran veritat que és, potser, la marca d’allò viscut.

La TEFAF es construeix a partir de grans firmes i de grans obres reunides en un espai que podríem batejar com a museu de museus, però el problema, perquè fins i tot la perfecció és imperfecta, és que aquest elitisme artístic reiterat, a mesura que el freqüentem perd excepcionalitat, fa disminuir la nostra capacitat de sorpresa, i s’arriba a un punt de saturació profundament pronunciat que ara, mentre escric, em fa pensar en Gilbert K. Chesterton quan deia que “no hi pot haver manifestació més forta de l’home que és realment un gran artista que el fet que sigui capaç de deixar de banda el tema de l’art; que, si l’ocasió ho justifica, sigui capaç d’enviar l’art al fons del mar”.

I nosaltres, l’art, el vam llençar al riu Mosa més d’una vegada, possiblement per existir un total domini, una total assimilació d’allò que se’ns estava oferint i que tantes vegades havíem vist en altres llocs. En realitat només buscàvem, potser en el fons sense saber-ho, el detonant que esdevingués la clau de volta, l’alteritat artística que ens sorprengués com nens petits. Al cap i a la fi a l’art se’l ha de tractar amb la naturalitat que li pertoca i d’això els col·leccionistes d’antiguitats que són, com deia Santiago Rusiñol, els drapaires dels records, en saben un munt perquè la seva feina és, en definitiva, la seva gran passió. Penso, que potser aquest grup es mereixeria, per la seva poca pretensió, ocupar alguna secció d’uns nous Homenots del segle XXI, i ara, més que mai, sé que d’aquest viatge em quedo amb les persones, em quedo amb l’art més sincer de nosaltres mateixos, que és, precisament, allò que ens fa humans i que jo, encara jove, he pogut viure i guardar dins el bagul del record.

***

I ja l’aeroport, mentre el sol del nord es desfà, fatalment, pintant colors de protesta l’Horacio em pregunta en el seu posat estrambòticament lúcid i analític, tot emmarcant-me la pregunta: Però t’ha agradat més o menys? I jo me’l miro i li dic que ni més ni menys, que m’ha agradat i que l’any que ve hi vull tornar.

Carlota Marzo Baron

tefaf1

Advertisements

One thought on “Viatge a Maastricht

  1. Be Carlota molt be
    En realitat es descrit al Tefaf tal i com es massa rellepat .
    I a nosaltres com a homo sapiens en extincio ja que la nostre manera de diversio es fent feina i gaudirne d’ella mateixa .
    L’any que ve no duptis a torna al Tefaf i si vols amb nosaltres seras benvinguda.
    Xuti

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s